Festes de Roquetes 2011, unes festes diferents

Dilluns, en rebre el programa de les nostres Festes Majors, vaig començar a percebre que, desprès de vint i set o vint i vuit anys, aquest any la meva relació directa amb les festes de Roquetes serà força diferent. 

Podria dir que, a diferència amb el que ha passat en tots aquests anys, i sense la relació iniciada els anys vuitanta com a membre del Patronat de Festes, que vaig continuar desprès, des de l’Ajuntament, com a regidor de festes o governació, i finalment com un regidor més (els darrers quatre anys), enguany la meva vinculació personal amb les Festes Majors de Roquetes serà la d’un roquetero més que espera amb deliri que arribe la primera setmana de juliol per gaudir d’unes festes tan entranyables i familiars com ho son les nostres, però sense les obligacions institucionals i protocol·làries de tots els anys anteriors.  

El fet que la Núria, la menuda de les meves filles, sigue enguany Pubilla fa que aquesta percepció de viure les coses d’una manera diferent, que us deia al començament d’aquest article, s’accentuï. En aquests anys de vinculació institucional amb les Festes Majors de Roquetes, les meves filles han estat pubilletes i pubilles quan per edat els ha tocat. Les tres, amb la il·lusió i l’orgull propi de ser d’on son, han anat cobrint les etapes dels primers anys de la seva vida social roquetera sent pubilletes primer i pubilles desprès de La Lira o del Patronat de Festes (les entitats on el seu pare hi ha estat més vinculat). Però, aquestes cinc ocasions, fins enguany, que Anna, Laura i Núria complien la il·lusió de representar la seva ciutat, vestint-se de pageses, o posant-se per primer cop un vestit llarg, el seu pare, quasi sempre, vivia aquells moments d’emoció familiar amb un cert distanciament, com deia un bon amic: “quasi sempre estàvem reunits”. Enguany, per tant, no tinc cap excusa per viure tan de prop com pugue l’alegria i l’emoció de la menuda de casa com a Pubilla de Roquetes.

S’apropa el primer divendres de la Festa Major, els sons de gralla i tabal dels nostres Grallers,  anunciadors del repartiment del “panoli”, ens diuen que venen deu dies intensos per gaudir del carrer, dels menjars a l’Hort de Cruells, dels Cosso Iris, del balls de nit........ De conviure més amb els nostres veïns, els roqueteros que tornen, i amb la gent de fora que ens visita. Deu dies per fer una parèntesi a les dificultats i recobrar l’alegria i l’optimisme. Les Festes de Roquetes son tot això i molt més, i els roqueteros i les roqueteres ho sabem, com també sabem que al darrera de tot això hi ha moltes persones que fa mesos que sacrifiquen desinteressadament  moltes hores del seu temps per a que siguen millors que les de l’any anterior. Gràcies pel vostre treball, homes i dones del Patronat.   

En fi, enguany viuré les Festes de manera diferent, però amb les mateixes ganes de gaudir-ne de sempre i amb l'alegria propia d'aquests dies. 

Disfruteu-les tan com pugueu!!!     

Roquetencs: Albert Giné, Xavier Giné i Tere Also



Albert a la 1ª Etapa de la Volta a Catalunya

Crec recordar que aquesta és la tercera entrada, des de que vaig iniciar aquesta aventura del bloc, que en parlo d’ALBERT GINÉ. La primera va ser amb motiu de la seva gesta humanitària, en benefici de la lluita contra el càncer, corrent la Marató d’Es Sables. La segona, fa pocs mesos, quan era reconegut com a finalista a la distinció de Roquetenc de l’any 2010 per les entitats de la nostra Ciutat. Avui doncs és la tercera ocasió que tinc el goig de donar a conèixer, una mica més, la grandesa física i moral d’una persona a la que els seus amics coneixen com PUÇA.

Molts recordem que fa uns mesos, l’Albert feia públic el que seria el seu nou repte de resistència física extrema, vinculat també a un altre repte humanitari. Aquest cop es proposava fer la Volta a Catalunya, corrent en quinze etapes, de l’onze al vint i cinc de juny, aproximadament 1240 quilòmetres de pujades i baixades, sols a l’abast de persones amb una capacitat física prodigiosa  i una fortalesa mental a prova de “bomba”. Però amés, Albert vinculava aquesta proesa al fet solidari d’aconseguir dos quilos per quilòmetre recorregut d’aliments per al poble Sahrauí. Dos mil cinc-cents quilos de menjar que podien ajudar molt a aquells que no tenen quasi res.



Albert i Tere (Foto del Bloc "Buscant nous reptes")

Així doncs, el proper dissabte 25, l’Albert tornarà a casa després d’haver-ho intentat, i per culpa d’una lesió no haver-ho aconseguit quan sols faltaven poc més de 200 quilòmetres (us recomano que entreu al seu bloc “Buscant nous reptes” per entendre millor la quantitat de sofriments i emocions que des de la seva sortida de Roquetes, el dia onze de juny, ha viscut, comptats per ell mateix). Però lo que hi afegeix encara més valor al repte d’Albert és que, des del dia que va decidir que no podia continuar, pel perill de fer-se una lesió molt més greu, el seu germà XAVIER, deixant la feina i presentant-se al cap de poc més de dos hores al costat del seu germà, al Coll de Nargó, va decidir fer-li el relleu i acabar la cursa fins a casa, senzillament emocionant.

El dia del relleu (foto del blog Baldana)

Pel que l’Albert ens compta, al seu diari de “bitàcora” (bloc), avui Xavier farà l’etapa acompanyat per TERE ALSO en bici, i amb l’assistència des de la furgoneta del propi Albert, amb el desig d’arribar a Roquetes el proper dissabte a la tarde. Crec sincerament, que la totalitat de la seva gesta mereix  que tots tres tinguin una rebuda molt important per part  dels roqueteros i roqueteres, sigui quina sigui l’hora que arribin.



El que han fet els germans Giné i la Tere, companya d’Albert, que té tant mèrit com el seu marit i el seu cunyat, els honora a ells i ens ha d’enorgullir a tots els que tenim la sort de ser els seus veïns. Donem-los la rebuda que es mereixen, omplint el Carrer Major com si ja fossin les Festes Majors,  i continuant portant aliments al Pavelló Poliesportiu de Roquetes, per a que la segona part del repte que es van marcar sigui també una realitat.

Adéu-siau i a esforçar-se.

Vist des de fora: Els sous del nou govern de Roquetes

Vist des de fora serà, des d’ara, el títol de les entrades al bloc que faran referència a qüestions relacionades amb la meva manera de veure el funcionament de l’Ajuntament de Roquetes, des d’una perspectiva diferent. No pretenc en absolut ser un afegit del treball de control al govern municipal que faran les companyes i company regidors del PSC en aquesta nova legislatura. Però tampoc no vull privar-me del contacte amb tots els que seguiu el bloc, per a dir allò que em sembli del que passa a l’Ajuntament, tot i no ser-hi regidor, com un ciutadà més, com un roquetero més.

Aquestes últimes setmanes, un cop vaig decidir no recollir l’acta de regidor, han estat dies de voluntària, a la vegada que necessària, descompressió de la intensitat física i emocional amb la que sempre he viscut la meva activitat política a l’Ajuntament, però també, des d’aquest cert distanciament amb el dia a dia, per a llegir molt i escoltar més.

Els moments que estem vivint, com a conseqüència de la crisi, estan posant en contradicció moltes coses que fins ara ni tan sols provocaven un mínim debat. Sembla que tothom hi està d’acord que cal aprofundir en nous comportaments polítics que millorin la visió tan negativa que, majoritàriament, tenen els ciutadans d’aquells que ens dediquem a allò que, jo segueixo creient, és una molt noble activitat. Es demana insistentment més transparència, més participació, menys privilegis polítics, més coherència, en definitiva, molts ciutadans i ciutadanes, especialment joves, ens venen a dir que volen que es resolguin els seus problemes mitjançant la política, però feta d’una altra manera.

Les noves corporacions municipals, sorgides de les eleccions del mes passat, podrien ser l’àmbit perfecte on es pogués plasmar que s’està entenent el missatge,.doncs son aquestes les administracions més properes i, a la vegada, on més fàcil pot resultar prendre mesures com les que espera la ciutadania. Molts son los Ajuntaments que així ho han entès, i als primers Plenaris de la legislatura, els d’Organització municipal, han pres acords com els de baixar  sous d’alcaldes i regidors, o fer més transparents els òrgans de govern municipal, malauradament el nostre Ajuntament ha estat una de les excepcions.

Ahir, el govern municipal d’ERC i C i U, presidit per Paco Gas, va decidir aprovar una pujada de sou per a l’Alcalde d’un 10%, ara passarà a percebre 46.228,92 € bruts anyals (quasi 550 mil de les antigues pessetes per catorze pagues), i la resta de regidors del govern (els altres quatre d’ERC i els dos de C i U) una pujada de les seves indemnitzacions de més del 17%, 850 euros mensuals, això si, “com cal rebaixar la despesa corrent”, els regidors a l’oposició se’ls congela la seva indemnització de 350 euros, cosa, d’altra banda, que em sembla molt be. Però, a quin apartat del programa, d’ERC o de C i U, ho posava que es pujarien els sous si governaven?

Jo em pregunto, fins a quin punt pot ser moral i ètic que un Alcalde es pugi el sou un deu per cent, quan els funcionaris a les seves ordres (amb sous, majoritàriament, molt més modestos) han vist com es retallaven els seus, l’any passat, un cinc per cent de mitjana?

Alguns polítics, ja fa temps que s’han acostumat a trobar explicacions per a tot, ahir, per exemple, Paco Gas es justificava, amb una incomprensible comparació del que suposa de despesa la intervenció militar a Líbia, o el seu desacord amb que l’expresident del Parlament de Catalunya Ernest Benach cobri una pensió com la que cobra. Be, i que? Tot i que hi ha polítics que fins i tot han afirmat ser incapaços de caminar i menjar xiclet a l’hora, jo estic segur que la majoria de càrrecs públics, de qualsevol ajuntament català, o almenys de l’Ajuntament de Roquetes, serien capaços d’estar en desacord amb la despesa militar a Líbia i la pensió de Benach, i a la vegada, en una situació econòmica  com l’actual,  congelar o abaixar-se el sou.

Adéu-siau i a esforçar-se.

Que ens està passant?

L’endemà de les eleccions, un bon amic, jove, implicat socialment, em feia una pregunta, més retòrica que altra cosa. Que ens està passant? deia, davant els resultats electorals de P x C a Roquetes. Com potser que més de quatre-cents roqueteros i roqueteres donen la seva confiança a un partit racista i xenòfob, per a resoldre els seus problemes des de l’Ajuntament, es preguntava. Certament, no vaig saber que contestar, més enllà de buscar un refugi dialèctic en la crisi.

Ahir, després de veure les imatges de grups de joves utilitzant la violència contra els representants de la sobirania popular per tal d’impedir-los accedir al Parlament, era jo el que em formulava la mateixa pregunta, que ens està passant? Com és possible que en una democràcia tan jove com la nostra, després d’anys i anys de foscor, grups radicals coaccionin la lliure activitat de diputats i diputades a les portes d’un dels símbols històrics de la llibertat i la paraula com és un Parlament. Tampoc en aquesta ocasió he trobat respostes que justifiquessin una actitud tan lamentable.

Segurament, la minoria d’energúmens eixelebrats que van protagonitzar els incidents d’ahir no representen a la majoria de persones del Moviment 15-M, o dels Indignats com també se’ls anomena, però això no justifica que aquests no tinguin un part important de responsabilitat en els fets d’ahir a Barcelona. Al meu parer, mai no haurien d’haver propiciat una convocatòria com la que es va fer, doncs no era gens difícil de preveure que podia propiciar situacions com les que es van viure.

He mostrat en diferents ocasions, de forma pública i privada, que simpatitzava amb les acampades del 15-M, i que moltes de les seves propostes em semblaven realment interessants, i estic segur que acabaran formant part de l’agenda política dels propers anys. Però, a la vegada, tenia la intuïció que un moviment com aquest, acabaria sent l’objecte del desig de grups minoritaris antisistema que estan per una altra via, que s’acostuma a manifestar des de la violència física. Malauradament, els meus presagis s’han  confirmat. Ara tot serà molt més complicat per als anomenats Indignats.

Finalment, a la vista de tot el que vaig veure i llegir del que va passar ahir, per tercer cop es fa present la pregunta que titula aquest article. Que ens està passant per a que les forces de seguretat d’un país democràtic, no tinguin la capacitat de garantir la lliure activitat dels seus legítims representants polítics, evitant a la vegada que siguin agredits i humiliats? Al meu parer, la resposta en aquest cas és més evident, la direcció política dels Mossos d’Esquadra, novament, ha actuat amb incompetència i irresponsabilitat, i davant d’això calen gestos d’una ’alçada democràtica, que no se si és la que té l’actual Conseller d’Interior.

Bona nit i bona sort.

L'Últim Plenari d'una etapa de vint i quatre anys

Foto d'Arxiu de l'Ajuntament (1992)

Avui tancava una etapa de la meva vida que ha durat vint i quatre anys. Amb el Ple d'aprovació de les actes de les sessions anteriors, donava per acabat aquest periode de servei als roqueteros i roqueteres des de l'Ajuntament, i en un moment amb tanta càrrega emocional com aquest, he volgut que no em traïssin els sentiments, i he portat la meva intervenció escrita. Us la deixo a continuació.

Bona nit i bona sort.

"L’any 1987, més o menys per aquestes dates, es constituïa l’Ajuntament de Roquetes, sorgit de les eleccions municipals que es van celebrar aquell any, del que vaig tenir l’honor de formar-ne part i de ser-ne membre de la messa d’edat en ser el regidor més jove, acompanyant-me com a regidor de més edat el company ja desaparegut José Rodríguez (Lo Pequenyo) .

Han passat 24 anys i ha arribat l’hora de tancar aquest cicle. El proper onze de juny ja no formaré part del nou Consistori municipal, i en aquest moment de comiat, molts son els sentiments que s’amunteguen de les vivències d’aquest quasi quart de segle de dedicació als roqueteros i roqueteres des de l’Ajuntament. 

Recordo perfectament la tarda en que Mariano (sempre serà el meu Alcalde) i Juanjo Cid, quasi perseguint-me pels carrers del poble, un dissabte de primavera em proposaven formar part de la Candidatura dels Socialistes per a aquelles eleccions municipals. En aquells moments, ho he de confessar, més enllà d’una certa voluntat inconscient de col·laborar a millorar les condicions de vida dels nostres conciutadans, pocs o cap coneixement tenia de com ho podria fer, ni dels mitjans que tindria per fer-ho. Però, després de plantejar-ho a la família, vaig dir-li a Mariano que sí. Certament, ni en el més remot dels meus pensaments va passar la possibilitat que aquell viatge que iniciava pogués durar tants anys.

Podríem dir que, han estat vint i quatre anys plens d’il·lusions i incerteses, com el títol del llibre col·lectiu, del que, entre d’altres, n’és autor l’amic de la infantesa Juanma Garcia, un roquetero com jo, que com jo també va néixer a Tortosa, al Barri del Garrofer. D’unes il·lusions imprescindibles per aconseguir aquells  objectius, que un pensa, que poden millorar la vida de la gent que l’envolta, però amb les incerteses lògiques d’un repte tan ambiciós.

En aquest context, em sento raonablement satisfet de tots aquests anys de dedicació al nostre Ajuntament. He treballat intensament, al costat de molts altres companys i companyes, per fer de Roquetes una ciutat amb més equipaments, millors infraestructures, més i millors serveis, una Ciutat moderna, de referència al territori, i francament, hi he posat la màxima intensitat i dedicació, i tal com em van ensenyar mons pares, tot l’esforç i honestedat personal.

Amb tota seguretat, en aquests vint i quatre anys, al costat de decisions col·lectives encertades he comés errors, no soc jo qui ha de jutjar ni els uns ni els altres, en definitiva la vida mateixa és una successió d’equivocacions i encerts, que tan sols tenim ocasió de saber que ho son, una vegada els hem comès.

Per a mi, treballar pels roqueteros i les roqueteres des de l’Ajuntament ha estat tot un honor que agraeixo i agrairé eternament a tots els que l’han fet possible. En primer lloc, als ciutadans i ciutadanes per la seua confiança i suport democràtic en tots aquests anys. Als companys i companyes de les candidatures socialistes, amb els que he compartit els diferents projectes per millorar Roquetes, i indubtablement als afiliats i simpatitzants socialistes als que sempre he sentit tan prop. Als regidors i regidores d’altres partits polítics amb els que, malgrat la discrepància política, he pogut iniciar i mantenir una relació d’amistat. Finalment, als funcionaris i funcionaries, i al personal laboral de l'Ajuntament, sense la col·laboració dels quals tan poca cosa podríem fer els polítics locals.

Han estat 24 anys plens d’intensitat que, amb tota seguretat, m’han convertit en una millor persona. L’Ajuntament, també, m’ha permès conèixer a persones admirables, i entre aquestes, permeteu-me que ho personalitze en dos dels regidors que ens van deixar massa prompte però als que no oblidaré mai, els companys Salvador (Javier) Cid, socialista com jo, amb el que vaig estar les dos primeres legislatures, i l’amic Daniel Audí un magnífic portaveu del Partit Popular i immillorable persona amb el que vam compartir moltes hores de treball per Roquetes, de vegades governant junts, d’altres des de la discrepància política, i sempre des de l'amistat.

Vull acabar amb una anècdota, molts sabeu que abans d’entrar a l’Ajuntament com a Regidor jo no havia fumat mai, vaig començar a fer-ho al cap de poques setmanes d'aquelles reunions inacabables, quasi diàries. Curiosament, avui, el dia que acabo aquesta etapa de servei a Roquetes, fa tres mesos que vaig deixar de fumar, segurament tenia que ser així.

Pel be de Roquetes, a tots els que continueu, us desitjo molta sort."