divendres, 30 de desembre del 2011

Moltísimes gràcies!!!!!

Demà, amb l’últim dia de l’any, i amb el nomenament oficial de la nova Delegada del Govern d’Espanya a Catalunya, s’acaba també un període de la meva vida, que ha durat justament tres anys i mig, en el que he tingut l’ocasió de col·laborar modestament a que la feina del Govern Central a la nostra província fos lo més efectiva possible en benefici dels ciutadans i ciutadanes de tots els municipis tarragonins.

Des del gabinet tècnic de la Subdelegació del Govern a Tarragona, he pogut comprovar (i compartir a la vegada) l’ambició amb la que han realitzat el seu treball els Delegats del Govern a Catalunya, Joan Rangel i Montserrat Garcia, i els Subdelegats a Tarragona Teresa Pallarès i Ramon Inglés, per tal que alguns dels més importants reptes que l’Estat tenia amb la nostra província fossin realitat.
Certament, la crisi no ha facilitat la nostra feina, però tot i això les dos darreres legislatures han estat les que més inversió de l’Estat s’ha realitzat a les comarques tarragonines, i també a les de l’Ebre. S’han deixat iniciades importants obres d’infraestructures viaries i ferroviàries, que amb unes circumstàncies econòmiques diferents ja estarien acabades, com la variant de l’Aldea o el Corredor del Mediterrani. També d’altres, pels mateixos motius, no han pogut veure’s iniciades, com l’A-7 des de La Jana a El Perelló. Però, on s’han complert escrupolosament els compromisos ha estat en tot allò que contemplava el nou Pla de Protecció del Delta de l’Ebre, després de la derogació del transvasament de l’Ebre que preveia l’anterior PHN  del P.P., amb una inversió absolutament històrica.
Els Fons Estatals d’Inversió Local (Fons Zapatero) han estat segurament la millor i més enriquidora experiència d’aquests quaranta dos mesos.   Sense bellugar ni un sol paper es va aconseguir que, en molt poques setmanes, tots els municipis de la província poguessin disposar d’uns recursos que els permetien realitzar obres en infraestructures i equipaments finançades al cent per cent per l’Administració Central. Amb tota seguretat, la més important transferència de recursos econòmics que mai s’ha fet en benefici dels Ajuntaments a l’Estat Espanyol.
No seria just que en un escrit com aquest, en un moment en que els funcionaris s’han convertit, per a alguns governants, en una mena d’ases de tots els cops, que no fes un sincer reconeixement a la bona feina de tots els treballadors públics que he tingut la sort de conèixer i amb els que he compartit responsabilitats. La imatge tan negativa que actualment s’està donant dels funcionaris en general és profundament injusta, i algun dia els responsables se’n penediran.
En fi, amb aquest punt i final es tanca també un període, que ha durat vint i quatre anys i sis mesos, de servei ininterromput als ciutadans des de l’administració pública. En aquest temps, iniciat a la millor escola que pot tenir cap polític, el seu Ajuntament, he intentat aportar el meu granet de sorra per millorar el “mon” més proper, des de la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Baix Ebre, la Delegació del Govern de la Generalitat, i aquests tres anys i mig a la Subdelegació del Govern de l’Estat a Tarragona. Quasi unes bodes d’or de dedicació (en les que tan sols ha estat professionalment  exclusiva durant quatre anys) a totes les administracions públiques de l’Estat, que m’han format com a polític, i especialment com a persona. 
Moltísimes gràcies a tots i totes aquelles persones que amb la seva confiança m’han permès arribar fins aquí

Bona nit i bona sort..

dilluns, 19 de desembre del 2011

Ara sí, un Nou PSC

Després de tres dies carregats d’intensitat, el “Nou PSC” comença a caminar. Certament, el XII Congrés ha estat molt diferent a tots els altres dels que he tingut l’ocasió de formar-ne part com a delegat. La successiva pèrdua de confiança en el projecte polític que representem els socialistes al nostre país, evidenciada a l’últim cicle electoral, ens indicava que teníem molta feina a fer.

Ho deia a l’últim comentari penjat al bloc, el nostre primer repte a superar en aquest Congrés era el de trobar respostes als motius pels quals els ciutadans havien deixat de creure en les nostres propostes aquests darrers anys, i el segon, un cop feta la primera anàlisi, plantejar les noves respostes que el PSC té per aquests temps de convulsió que ens està tocant viure.
Segurament, no hi haurà coincidència absoluta en que haguem aconseguit resoldre aquests dos objectius, però jo crec que, tant en les causes que ens han portat a una realitat política tan dura, com en la de les propostes que fem per recuperar la confiança perduda, hem avançat, i ho dic amb sinceritat. No m’ha semblat que aquest avanç hagi estat simplement cosmètic, com alguns mitjans de comunicació (que mai s’han distingit per la seva objectivitat en el seu tracte amb nosaltres) han afirmat.
Hem fet autocrítica, reconeixent molts dels errors comesos en aquests últims anys. Hem modificat formes i comportaments, que permetran que el Nou PSC sigui un partit més obert, més transparent, en definitiva molt més democràtic, portes endins i també més proper als ciutadans portes en fora. Hem avançat també, de forma decidida, en l’actualització de les nostres propostes polítiques per a uns temps com los que vivim, fent-ho però des dels valors que conformen l’ADN del nostre partit la justícia social i la igualtat d’oportunitats, reafirmant el nostre catalanisme, al servei de tots els catalans i catalanes, especialment dels que menys tenen, i amb la persistent voluntat d’aconseguir un Estat organitzat federalment. Finalment, també hem renovat les persones que han de liderar el nostre projecte polític els propers anys, amb una nova executiva on es troben moltes de les sensibilitats que conformen un partit amb tants matisos com el nostre. I tot això ho hem fet en poc més de tres dies d’un Congrés retransmès en directe per la web del PSC, i amb sessions plenàries obertes als mitjans de comunicació.
Haurem arribat tot lo lluny que les circumstàncies requerien? Hem renovat suficientment el discurs i les persones, i en la direcció desitjada? Ni jo, ni crec que ningú ho pot afirmar amb absoluta certesa, però hem avançat, i ara cal d’immediat posar-ho en evidència. El camí no serà fàcil, però estic segur que els socialistes estarem a l’alçada del que els catalans i catalanes esperen de natros.
Utilitzaré la cita que el nostre nou Primer Secretari, Pere Navarro, va fer al seu discurs com a candidat sol·licitant el vot dels delegats i delegades, “fa anys, en uns moments molt complicats per al PSC, un periodista preguntà a la Marta Mata: vostè es sent socialista encara? Ella respongué: . El periodista insistí, igual de socialista?, i ella contundentment digué: no, encara mésJo també, com la Marta Mata llavors, em sento més socialista que mai, i amb més ganes que mai d’ajudar al meu partit a aconseguir una societat més juusta.

Bona nit i bona sort.
Esforç per un nou PSC:   http://www.youtube.com/watch?v=8XFkxPZKHHg

dijous, 15 de desembre del 2011

A reveure Pares Jesuïtes

En un dels primers articles del bloc, fa poc més de dos anys, us vaig parlar dels Pares Jesuïtes de Roquetes, amb motiu del reconeixement que la Congregació Mariana, en els actes del seu Centenari, els va efectuar. Vaig intentar a aquella entrada, apart de transmetre la meva admiració personal per homes com el Pare Alberca o el Pare Cardús, als que he tingut l’honor de conèixer personalment i amb els que he tingut més contacte personal, retre un petit homenatge personal com a roquetero a unes persones que, amb la modèstia que els caracteritza, han significat tant a la història de la nostra ciutat des del seu treball científic a l’Observatori de l’Ebre.
Ahir l’Observatori va acomiadar oficialment els tres darrers Jesuïtes que, malgrat l’edat, continuaven exercint la seva tasca diària, tal com ho han fet des de fa molts,molts anys, amb constància, brillantor i humilitat. El germà Isidre Moncal, i els Pares Sanclement i Alberca se’n van, els ajustos de la Companyia de Jesus i la seva avançada edat fan que deixin la nostra ciutat. Han estat els últims Jesuïtes de l’Observatori, de Roquetes, i es just i molt merescut que en aquests moments de comiat sentin el caliu dels conciutadans als que tan orgullosos ens han fet sentir des d’aquell llunyà 1904, en que van decidir que la nostra ciutat era el lloc adequat per iniciar un procés d’investigació científica que ara continuarà sense ells.
M’hagués agradat poder acompanyar-los ahir a l’acte oficial de comiat però l’hora que es va celebrar no m’ho va permetre, és doncs per aquest motiu encara molt més que voldria que aquestes ratlles fossin el meu reconeixement als Pares Jesuïtes en aquest moment de comiat.
 
 
A reveure i moltes gràcies per tot el que ens heu deixat.
Bona nit i bona sort.    

    

dimarts, 13 de desembre del 2011

Nou PSC

L’any 1989, dos anys després d’haver format part com a independent de la candidatura socialista a l’Ajuntament de Roquetes, que encapçalava Mariano Gil, vaig decidir incrementar el meu compromís polític amb el projecte dels socialistes a Catalunya fent-me afiliat del PSC. En aquells moments governava Catalunya Convergència i Unió amb Jordi Pujol, i a Espanya els socialistes, amb Felipe González.

El meu “bateig” congressual, com a delegat de l’agrupació socialista de la meva ciutat, va ser al famós Congrés de Sitges, l’any 1994. Dos anys abans Convergència i Unió havia tornat a guanyar les eleccions al Parlament amb majoria absoluta, i Raimon Obiols, Primer Secretari del Partit, que havia estat el candidat a President  les tres darreres convocatòries a la Generalitat, arribava al Congrés amb una forta contestació interna, dirigida per alguns dels càrrecs territorials metropolitans del partit (els capitans), que son els que han portat les rendes del PSC des d’aleshores. L’objectiu últim d’aquell Congrés era que els socialistes, que guanyàvem les eleccions municipals, les generals i les europees, poguéssim també guanyar les eleccions al Parlament, amb candidats i discursos renovats. El Congrés va ser profundament emocional, amb votacions d’esmenes als Estatuts del Partit i a la Ponència Marc guanyades (o perdudes) per molts pocs vots i lluitades fins l’últim moment. Finalment, davant la possibilitat real que el Partit es trenqués, es va acabar pactant (a porta tancada)  una executiva on es va mantenir com a Primer Secretari el qüestionat Raimon Obiols amb companyia de molts dels que l’havien volgut defenestrar. El pacte va durar dos anys, fins l’any 1996 al Congrés de l’Hospitalet, any en que els socialistes tornarem a perdre les eleccions a la Generalitat, amb una candidatura encapçalada per Joaquim Nadal.
Des de Sitges ençà he participat, com a Delegat de l’Agrupació Socialista de Roquetes, a tots els congressos que el PSC ha celebrat, també ho faré al de Barcelona del proper cap de setmana. Certament, la situació amb la que els socialistes arribem a aquest XII Congrés és força diferent a la que teníem aquell llunyà 1994 a la bonica ciutat del Garraf. Avui el PSC és un partit que amés de seguir sense guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya (en vots i en diputats), ha vist com per primer cop perdia les municipals al conjunt del País, i a la seva capital, Barcelona, i per primer cop, també, es perdien unes eleccions generals. Es a dir, s’ha tancat tot un cicle electoral de derrota en derrota, que venia precedit d’una gradual pèrdua de confiança iniciada 2003, que sols la matusseria política del PP va permetre corregir, puntualment, a les eleccions generals de 2008.
Que ha passat?, com podem tornar a recuperar la confiança  perduda de tants catalans i catalanes en el nostre projecte? De la bona anàlisi, que els delegats i delegades al Congrés siguem capaços de fer, vers aquestes dues preguntes depèn, en bona mesura, que els socialistes tornem a ocupar un espai predominant a la política del nostre País.  Al meu parer, un espai inequívocament d’esquerres i catalanista. Ni més ni menys!
En aquests moments, en que tantes persones pateixen una situació dramàtica com a conseqüència de la pèrdua del lloc de treball, on l’Estat de Benestar es veu alarmantment assetjat, i la justícia social i la igualtat d’oportunitats estan  greument amenaçades per les polítiques neoliberals, molts ciutadans i ciutadanes estan expectants (especialment aquells que a les darreres conteses electorals no ens han renovat la confiança) per veure quins missatges som capaços  d’enviar els socialistes, que els permetin albirar una major esperança en el futur, i no els podem fallar.
Aquest Congrés del PSC serà, n’estic segur, un instrument magnífic per acabar amb l’ambigüitat dels missatges, que tant mal ens ha fet, i un punt de partida de les polítiques que els socialistes posarem, des de ja, al servei dels catalans i les catalanes, especialment d’aquells que més ens necessiten. Però, per a que aquest missatge tingui credibilitat hem d’obrir les portes i finestres del partit de bat a bat, hem de canviar l’estructura organitzativa de baix a dalt, i hem de propiciar la participació, la de militants i simpatitzants, però també la d’aquells que se’ns apropin amb voluntat de col·laborar amb el nostre projecte.
En definitiva, com diu el lema del Congrés, hem de fer un “Nou PSC” amb les idees clares per a sortir de la crisi des de l’esquerra, amb unes formes que ens apropin més a la societat, i amb nous lideratges disposats a deixar-se la pell en aquest projecte.
Tenim tres dies intensos per debatre, discutir i acordar les propostes que els socialistes fem per millorar la nostra societat. Com deia Joan Majó (a l’enllaç que us recomano) “Amb noves idees, amb noves cares i adaptat a les realitats del segle XXI, l’invent del PSC ha de recuperar-se, no pel bé del partit, sinó pel bé de Catalunya...” 
Bona nit i bona sort.