Avui, tornant de la feina a Tarragona, la radio em donava a conèixer la mort del company Jordi Solé Tura. La noticia m’ha entristit profundament, doncs feia més de quinze anys que coneixia al Jordi personalment i, tot i saber de la seva malaltia, no esperava que el final fos tan a prop.
Els noranta quilometres que separen la Imperial Tarraco de casa meva han estat un bon moment per fer treballar la memòria, la que la maleïda malaltia havia anat fent perdre al Jordi poc a poc, i recordar algun dels moments de la seva vida, però sobretot recordar la seva manera de ser, la tranquil•litat i la confiança que transmitien les seves paraules, la naturalitat permanent d’una persona, filla d’una família de forners, que ni el fet de haver estat un dels pares de la Constitució, ni desprès Ministre de Cultura li van fer canviar.
Jordi Solé tenia una profunda preparació intel•lectual, tant sols a l’alçada de les seves conviccions democràtiques i dels valors de l'esquerra. Era un polític, una persona, dialogant i creia profundament que la Constitució, que ell havia contribuït a redactar, era una eina magnífica per vèncer definitivament els mals que durant segles havien dividit els espanyols en bàndols irreconciliables. Quina paradoxa, que avui alguns, trenta anys després de la seva aprovació, vulguin utilitzar matusserament aquella mateixa Constitució per crear novament la divisió.
Crec sincerament que en aquests moments en els que alguns comportaments lamentables fan que la societat s’allunyi de la política i els polítics, la importància de persones com Jordi Solé Tura, que exerciren la política en un context molt més complicat que l’actual, es revaloritza.
Bon viatge Jordi, sempre et recordarem.
Bona nit i bona sort