divendres, 4 de desembre del 2009

Jordi Solé Tura

Avui, tornant de la feina a Tarragona, la radio em donava a conèixer la mort del company Jordi Solé Tura. La noticia m’ha entristit profundament, doncs feia més de quinze anys que coneixia al Jordi personalment i, tot i saber de la seva malaltia, no esperava que el final fos tan a prop.
Els noranta quilometres que separen la Imperial Tarraco de casa meva han estat un bon moment per fer treballar la memòria, la que la maleïda malaltia havia anat fent perdre al Jordi poc a poc, i recordar algun dels moments de la seva vida, però sobretot recordar la seva manera de ser, la tranquil•litat i la confiança que transmitien les seves paraules, la naturalitat permanent d’una persona, filla d’una família de forners, que ni el fet de haver estat un dels pares de la Constitució, ni desprès Ministre de Cultura li van fer canviar.
Jordi Solé tenia una profunda preparació intel•lectual, tant sols a l’alçada de les seves conviccions democràtiques i dels valors de l'esquerra. Era un polític, una persona, dialogant i creia profundament que la Constitució, que ell havia contribuït a redactar, era una eina magnífica per vèncer definitivament els mals que durant segles havien dividit els espanyols en bàndols irreconciliables. Quina paradoxa, que avui alguns, trenta anys després de la seva aprovació, vulguin utilitzar matusserament aquella mateixa Constitució per crear novament la divisió.
Crec sincerament que en aquests moments en els que alguns comportaments lamentables fan que la societat s’allunyi de la política i els polítics, la importància de persones com Jordi Solé Tura, que exerciren la política en un context molt més complicat que l’actual, es revaloritza.

Bon viatge Jordi, sempre et recordarem.

Bona nit i bona sort


Lear, punt i final!

Finalment, amb l’acord dels treballadors i treballadores de LEAR, s’ha acabat el procés de negociació pel tancament de la planta d’aquesta multinacional a Roquetes. El sentiment és molt agredolç. D’una banda, el tancament d’una de les indústries que els darrers trenta anys havia generat més llocs de treball, directes i indirectes, no pot provocar altra cosa que preocupació i també certes dosi de frustració i desànim. Més encara en una situació de crisi econòmica com la que vivim. Però, d’altra banda, tal com havia defensat des d’aquest mateix bloc en anteriors articles, davant la impossibilitat de poder evitar la decisió inicial de l’empresa de tancar, calia forçar una negociació, que sols podia ser acceptada pel Departament de Treball en el cas que els treballadors i treballadores de LEAR la trobessin d’acord als seus interessos, i això finalment s’ha produït. Per tant, veient l’alegria en que alguns treballadors es manifestaven desprès de l’ultima i maratoniana reunió negociadora, tant sols ens queda felicitar als negociadors. Als que representaven als treballadors però també als que en nom del Departament de Treball han fet la seva feina amb discreció i efectivitat. Les indemnitzacions de 50 dies per any treballat, amb un topall de 42 mesos, i les pre-jubilacions voluntàries a partir dels 55 anys, no haguessin estat possibles sense la exigència incansable dels representants dels treballadors a la mesa de la negociació, la pressió de la resta de la plantilla amb constants mobilitzacions, però, indiscutiblement, també la fermesa dels responsables del Departament encapçalats per la Consellera Mar Serna.
En fi, la historia de LEAR a les Terres de l’Ebre està escrivint els seus darrers capítols, però no ens podem quedar llepant-nos les ferides. Cal, això sí, seguir fent propostes vers la re-industrialització del nostre territori, però també plantejar-nos, amb seriositat, la necessitat de creure més amb les nostres possibilitats. Som un territori amb dificultats, com molts altres territoris de Catalunya, Espanya i el Món, però em nego a seguir el discurs fatalista i victimista que alguns, des d’interessos inconfessables, pretenen instal·lar en l’ànim de la societat ebrenca. Tenim possibilitats, segurament més de les que tenen altres zones del país, de sortir de l’actual crisi molt més forts del que hi vam entrar, però per aconseguir-ho ens cal creure-hi. Ningú no farà per nosaltres més del que nosaltres mateixos siguem capaços de fer, però, repeteixo ens ho hem de creure.



Bona nit i bona sort.

El nou Hospital de les Terres de l'Ebre


Aquest passat dissabte, la Consellera de Salut del Govern de la Generalitat Marina Geli un cop més feia una visita a les Terres de l’Ebre, la trenta setena des que va arribar a la Conselleria, carregada de contingut i d’una importància transcendental per la millora d’equipaments socio-sanitaris al nostre territori
La Consellera, amés d’inaugurar divendres un nou equipament assistencial a Amposta, presentava a Tortosa el Pla Funcional del que serà el nou Hospital de les Terres de l’Ebre, el pas previ per iniciar els diferents processos que conclouran el 2014 amb la posada en funcionament del equipament. Estem parlant d’un nou hospital que duplica la superfície de l’actual Verge de la Cinta, que oferirà nous serveis sanitaris que en l’actualitat no es poden oferir, que tindrà 600 places d’aparcament, que suposarà una inversió de més de 156 milions d’euros, que es situarà a un emplaçament a cavall dels termes municipals de Tortosa i Roquetes, amb l’Eix de l’Ebre a tocar. En fi, un hospital de referència territorial propi del segle XXI.
Amés de les millores que aquesta infrastructura sanitària oferirà al conjunt del territori ebrenc, a ningú se l’hi escapa la satisfacció que produeix a tots els roqueteros i roqueteres tenir aquest equipament quasi be a casa, podent-ne disposar sense les incomoditats actuals, del tot evidents, que planteja la ubicació del Verge de la Cinta.
M’honora haver tingut la oportunitat d’acompanyar la Consellera el 14 d’agost de fa tres anys, com a Delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, data amb la que, Marina Geli, anunciava la voluntat del Departament de Salut de construir un nou hospital a Tortosa. Ara, desprès del llarg procés que ha suposat poder disposar dels terrenys i redactar el mateix Pla Funcional, aquell anunci, i compromís a l’hora, es comença a concretar, com molts i molts altres projectes d’inversió que, en aquests sis anys de govern progressista a Catalunya, s’han anat veient culminats per superar l’històric endarreriment d’infrastructures, a les que els 23 anys de governs de Convergència i Unió ens havia condemnat.

Bona nit i bona sort.