Lear, punt i final!

Finalment, amb l’acord dels treballadors i treballadores de LEAR, s’ha acabat el procés de negociació pel tancament de la planta d’aquesta multinacional a Roquetes. El sentiment és molt agredolç. D’una banda, el tancament d’una de les indústries que els darrers trenta anys havia generat més llocs de treball, directes i indirectes, no pot provocar altra cosa que preocupació i també certes dosi de frustració i desànim. Més encara en una situació de crisi econòmica com la que vivim. Però, d’altra banda, tal com havia defensat des d’aquest mateix bloc en anteriors articles, davant la impossibilitat de poder evitar la decisió inicial de l’empresa de tancar, calia forçar una negociació, que sols podia ser acceptada pel Departament de Treball en el cas que els treballadors i treballadores de LEAR la trobessin d’acord als seus interessos, i això finalment s’ha produït. Per tant, veient l’alegria en que alguns treballadors es manifestaven desprès de l’ultima i maratoniana reunió negociadora, tant sols ens queda felicitar als negociadors. Als que representaven als treballadors però també als que en nom del Departament de Treball han fet la seva feina amb discreció i efectivitat. Les indemnitzacions de 50 dies per any treballat, amb un topall de 42 mesos, i les pre-jubilacions voluntàries a partir dels 55 anys, no haguessin estat possibles sense la exigència incansable dels representants dels treballadors a la mesa de la negociació, la pressió de la resta de la plantilla amb constants mobilitzacions, però, indiscutiblement, també la fermesa dels responsables del Departament encapçalats per la Consellera Mar Serna.

En fi, la historia de LEAR a les Terres de l’Ebre està escrivint els seus darrers capítols, però no ens podem quedar llepant-nos les ferides. Cal, això sí, seguir fent propostes vers la re-industrialització del nostre territori, però també plantejar-nos, amb seriositat, la necessitat de creure més amb les nostres possibilitats. Som un territori amb dificultats, com molts altres territoris de Catalunya, Espanya i el Món, però em nego a seguir el discurs fatalista i victimista que alguns, des d’interessos inconfessables, pretenen instal·lar en l’ànim de la societat ebrenca. Tenim possibilitats, segurament més de les que tenen altres zones del país, de sortir de l’actual crisi molt més forts del que hi vam entrar, però per aconseguir-ho ens cal creure-hi. Ningú no farà per nosaltres més del que nosaltres mateixos siguem capaços de fer, però, repeteixo ens ho hem de creure.

Bona nit i bona sort.