Que se jodan!

L’atur sempre ha estat la més important de les preocupacions que els ciutadans mostren en qualsevol estudi demoscòpic. Però dir que avui, aquesta preocupació, està comportant amés situacions d’autèntic estrés i desesperança social no és més que constatar una realitat. Anem camí de taxes d’atur properes al 25%, més de cinc milions de persones ja figuren avui a les llistes de les agències d’ocupació públiques, i els joves, les dones, i les persones amb molts anys de cotització social son les víctimes preferents d’aquesta situació. Una situació de crisi que ells no han creat, però que en son les víctimes més evidents.

Quin és el problema? Que no hi ha feina, es obvi. No es creen noves empreses per dificultats de tota mena, la més important, segurament, per la manca d’accés al crèdit. A la vegada, moltes de les petites i mitjanes empreses d’aquest país, que encara tenen la sort de  sobreviure es troben en situació límit, entre d’altres coses, amés de la mateixa limitació al crèdit que tenen els nous emprenedors, per una davallada brutal del consum, a la que totes les mesures econòmiques que s’han pres pels governs de Catalunya i España, des de maig de 2010, no han fet més que accentuar.

Així doncs, davant d’una situació que acabarà esdevenint catastròfica si es mantenen les mesures d’austeritat extrema, que s’han demostrat contraries a qualsevol expectativa de creixement econòmic (tal com ja van anunciar que passaria, des de l’inici de la crisi, prestigiosos economistes mundials), que podem esperar els ciutadans de les Administracions que gestionen els interessos públics? Que poden esperar els que més estan patint la crisi, especialment les persones sense feina? Que poden esperar dels responsables dels governs aquells que ja hi son en la més absoluta misèria social?

No és difícil d’encertar,  en primer lloc, que es posin les mesures polítiques adequades que permetin recuperar un mínim de confiança en el futur. Les persones que estan a l’atur, m’atreveixo a dir, “totes” les persones que avui es troben a l’atur, no volen cap altra cosa, no esperen cap altra cosa que tornar a treballar, tornar a ser productius, tornar-se a sentir útils. En segon lloc que, especialment mentre duri aquest tràngol,  puguin tenir l’ajut públic i solidari per a no quedar exclosos de la societat, ajut que es correspon amb el model d’Estat que la Constitució espanyola anomena en el seu títol preliminar com a “social i democràtic de dret”. Tercer, que es comencin a aplicar mesures fiscals als que més tenen i, com a mínim, que s’eliminin els indecents avantatges als que més poden, els de baix ja no podem més. Per últim, un mínim de consciència dels que governen i dels que els hi donen suport, i si la paraula consciencia no entra dintre els seus plantejaments filosòfics – religiosos, ho diré amb una altra que segur entendran, un mínim de compassió cristiana.

Alhora d’escriure aquesta entrada, la Vicepresidenta del Govern d’Espanya està realitzant la roda de premsa del Consell de Ministres on s’han aprovat les destralades anunciades ahir i aplaudides amb fruïció pels diputats i diputades del PP, cap de les meves recomanacions, certament escrites a posteriori de l’anunci de Rajoy, serà recollida als acords del Consell de Ministres. Però, amés, una diputada del PP, filla d’un presumpte corrupte al qui toca la loteria de Nadal tots els anys, haurà faltat a la més mínima decència política, insultant als parats, als que el seu “jefe” acabava d’anunciar que rebaixaria el subsidi d’atur per animar-los a buscar més intensament una feina.  

Definitivament, si tinguessin vergonya, la Diputada Andrea Fabra, ara mateix, ja no hauria de ser diputada pel Partit Popular, després d’haver dit als parats “que se jodan” des del seu escó on representa a tots els ciutadans i ciutadanes de la demarcació de Castelló.

Senyora Andrea Fabra, si us plau, dimiteixi. Apuntis a l’atur, comprovi lo bé que s’hi està, més encara després de la reducció del subsidi d’atur que, se’ns dubte, l’incentivarà a trobar ràpidament feina i, si no en té prou, esperi a que un representant democràtic com ho ha estat vostè li digui que es foti. De veritat, es sentirà tan realitzada i satisfeta com ahir ens vam sentir tots els aturats, segurament que també els que la van votar a vostè, després de veure la seva denigrant actuació.

Miquel Castelló.

   

Per què aplaudeixen? De què se'n riuen?



Fotografia de la Agencia EFE

Resulta absolutament incomprensible veure els aplaudiments i els somriures dels diputats i diputades del Partit Popular, després del discurs del seu líder i President del Govern d’Espanya Mariano Rajoy Brey, un cop haver anunciat la més brutal retallada als drets dels seus conciutadans. Com poden aplaudir un discurs que culmina un període, de poc mes de sis mesos, d’involució econòmica, social i democràtica, aquells que foren elegits per defensar la economia, la societat i la democràcia d’aquest país?

Mentre a altres països europeus, afectats igualment per la crisi, les mesures d’ajust s’han anat aplicant, ja sigui en la direcció contraria a les ineficaces mesures del PP, com les que està duent a terme Hollande a França, o amb les mateixes conviccions ultraliberals que a Espanya defensa el govern de Rajoy, com a Itàlia, Portugal o Grècia, enlloc de la Europa democràtica s’havia vist fins ara, una gesticulació tan allunyada del patiment al que tantes persones es veuran abocades per les noves “garrotades” de Rajoy als més febles.

Les mesures que Rajoy va presentar ahir al Congrés de Diputats son el darrer i tràgic salt cap a l’abisme d’un Govern que vol arrossegar amb ell als parats, als pensionistes, als malalts, als funcionaris, als miners, als petits empresaris, als estudiants universitaris, als botiguers..... en definitiva, a tot allò que vulgarment anomenem la “poca roba”. Mentre, els grans defraudadors, les grans corporacions econòmiques, els bancs...., tots aquests son objecte d’un tracte preferencial. Potser sigui per això que, els diputats i diputades del PP, aplaudeixen i somriuen, estan satisfets i ho volen fer notar.

Però això no pot quedar així, hem de dir prou. Ja ni les excuses de mal pagador de que la culpa de tot plegat la tenia Zapatero tenen cap valor. Perquè, ni encara que fos veritat que ZP tingués la culpa de la crisi del “mon mundial”, avui, poc més de sis mesos després que Rajoy agafés les regnes del Govern d’Espanya, tot val molt pitjor que abans del 20-N. Amb una diferència essencial però, en aquest mig any el PP ha incomplert tots els compromisos electorals que el portaren al poder, fent amés tot allò que criticava quan estava a l’oposició pujar l’IVA, baixar el sou dels funcionaris, pujar l’IRPF (especialment a les rendes mitjanes), baixar les pensions, reduir els pressupostos d’educació i salut, copagaments .....  

Ens han fet econòmica, social i democràticament molt més pobres del que érem, i els seus aplaudiments i somriures son una nova agressió als nostres drets fonamentals que no podem permetre mentre ens indignem, tant sols, veient-ho per la “tele”. Hem de sortir al carrer sí, però cal fer-ho com ho vam fer, després de les mentides d’un govern on també hi era Rajoy, quan els atemptats de Madrid de 2004, o sigui, cal fer-ho tots plegats! Deixem les excuses per no moure’ns de casa. Si no ens fem sentir amb força pels carrers de totes les viles i ciutats de l’Estat, seguiran tenint la coartada de la seva majoria absoluta, guanyada mitjançant la mentida i l’engany d’un programa electoral que ha esdevingut un descomunal frau democràtic.

Per cert, un municipalista convençut com jo, no voldria tancar un escrit com aquest, després de mesos de no fer reflexions en públic, sense referir-me a la mesquina i covarda agressió als ajuntaments, una nova agressió als més febles d’un govern que tracta als forts amb guant de seda. Els ajuntaments (globalment) tenen una part molt petita de responsabilitat del dèficit públic (de la suposada ineficiència de lo públic), per això, reduir-los hi les competències per donar-les a les diputacions, i eliminar el 30% de regidors i regidores que composen els Consistoris municipals de l’Estat, és una mostra més de la maldat extrema d’un govern que definitivament sembla haver perdut el nord. Reduir el nombre de regidors, quan molts d’ells no cobren ni un euro per exercir les seves funcions de representació democràtica, difícilment pot suposar una reducció de cap mena del dèficit públic, però, sens dubte, el que si reduirà serà aquesta representació, el que reduirà amb seguretat serà la democràcia. No senyor Rajoy no, els ajuntaments no son el problema, si volen reduir mirin de portes endins, potser trobaran solucions més fàcils, més ràpides i, sobretot, més justes.

Miquel Castelló Merino