Que se jodan!

L’atur sempre ha estat la més important de les preocupacions que els ciutadans mostren en qualsevol estudi demoscòpic. Però dir que avui, aquesta preocupació, està comportant amés situacions d’autèntic estrés i desesperança social no és més que constatar una realitat. Anem camí de taxes d’atur properes al 25%, més de cinc milions de persones ja figuren avui a les llistes de les agències d’ocupació públiques, i els joves, les dones, i les persones amb molts anys de cotització social son les víctimes preferents d’aquesta situació. Una situació de crisi que ells no han creat, però que en son les víctimes més evidents.

Quin és el problema? Que no hi ha feina, es obvi. No es creen noves empreses per dificultats de tota mena, la més important, segurament, per la manca d’accés al crèdit. A la vegada, moltes de les petites i mitjanes empreses d’aquest país, que encara tenen la sort de  sobreviure es troben en situació límit, entre d’altres coses, amés de la mateixa limitació al crèdit que tenen els nous emprenedors, per una davallada brutal del consum, a la que totes les mesures econòmiques que s’han pres pels governs de Catalunya i España, des de maig de 2010, no han fet més que accentuar.

Així doncs, davant d’una situació que acabarà esdevenint catastròfica si es mantenen les mesures d’austeritat extrema, que s’han demostrat contraries a qualsevol expectativa de creixement econòmic (tal com ja van anunciar que passaria, des de l’inici de la crisi, prestigiosos economistes mundials), que podem esperar els ciutadans de les Administracions que gestionen els interessos públics? Que poden esperar els que més estan patint la crisi, especialment les persones sense feina? Que poden esperar dels responsables dels governs aquells que ja hi son en la més absoluta misèria social?

No és difícil d’encertar,  en primer lloc, que es posin les mesures polítiques adequades que permetin recuperar un mínim de confiança en el futur. Les persones que estan a l’atur, m’atreveixo a dir, “totes” les persones que avui es troben a l’atur, no volen cap altra cosa, no esperen cap altra cosa que tornar a treballar, tornar a ser productius, tornar-se a sentir útils. En segon lloc que, especialment mentre duri aquest tràngol,  puguin tenir l’ajut públic i solidari per a no quedar exclosos de la societat, ajut que es correspon amb el model d’Estat que la Constitució espanyola anomena en el seu títol preliminar com a “social i democràtic de dret”. Tercer, que es comencin a aplicar mesures fiscals als que més tenen i, com a mínim, que s’eliminin els indecents avantatges als que més poden, els de baix ja no podem més. Per últim, un mínim de consciència dels que governen i dels que els hi donen suport, i si la paraula consciencia no entra dintre els seus plantejaments filosòfics – religiosos, ho diré amb una altra que segur entendran, un mínim de compassió cristiana.

Alhora d’escriure aquesta entrada, la Vicepresidenta del Govern d’Espanya està realitzant la roda de premsa del Consell de Ministres on s’han aprovat les destralades anunciades ahir i aplaudides amb fruïció pels diputats i diputades del PP, cap de les meves recomanacions, certament escrites a posteriori de l’anunci de Rajoy, serà recollida als acords del Consell de Ministres. Però, amés, una diputada del PP, filla d’un presumpte corrupte al qui toca la loteria de Nadal tots els anys, haurà faltat a la més mínima decència política, insultant als parats, als que el seu “jefe” acabava d’anunciar que rebaixaria el subsidi d’atur per animar-los a buscar més intensament una feina.  

Definitivament, si tinguessin vergonya, la Diputada Andrea Fabra, ara mateix, ja no hauria de ser diputada pel Partit Popular, després d’haver dit als parats “que se jodan” des del seu escó on representa a tots els ciutadans i ciutadanes de la demarcació de Castelló.

Senyora Andrea Fabra, si us plau, dimiteixi. Apuntis a l’atur, comprovi lo bé que s’hi està, més encara després de la reducció del subsidi d’atur que, se’ns dubte, l’incentivarà a trobar ràpidament feina i, si no en té prou, esperi a que un representant democràtic com ho ha estat vostè li digui que es foti. De veritat, es sentirà tan realitzada i satisfeta com ahir ens vam sentir tots els aturats, segurament que també els que la van votar a vostè, després de veure la seva denigrant actuació.

Miquel Castelló.