L'anunci d'ETA (tal com el vaig viure)

L’anunci de la banda terrorista ETA de l’abandonament definitiu de la violència, realitzat ahir la tarda, va convertir un dia normal, per a la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol, en un dia històric. Un dia d’aquells que tothom intenta recordar així que hagin passat molts anys on era, quines van ser les primeres reaccions davant la noticia, quins pensaments li van venir a la memòria...., en fi, una data que, per la seva magnitud, els llibres d’història recordaran a partir d’ara. 

Certament, desprès del comunicat clar i contundent de la Conferencia per la Pau a Euskadi, celebrada a Sant Sebastià aquesta mateixa setmana, pareixia lògic pensar que la final de la barbàrie estava més prop, però, que ho estava tant?, la veritat, almenys per a mi, no. 

Així doncs, es va donar la coincidència que vaig conèixer la noticia al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de boca de l’Alcalde Ballesteros, a punt per escoltar  una conferència del Secretari d’Estat de Transports del Govern d’Espanya sobre el Corredor Ferroviari de la Mediterrània. Tot el públic present la vam rebre amb sorpresa i un calorós aplaudiment. 

Durant uns llargs instants, la meva atenció va deixar d’estar en les paraules del Secretari de Transports i el meu pensament es va omplir de records. Certament, de tristos records. Sí, perquè l’alegria d’un dia com el d’ahir, no ens farà oblidar els molts moments de dolor que ens han ocasionat aquests professionals de l’odi durant tants anys. Segurament, a cada un de natros, demòcrates, persones de bona fe, ens ve a la memòria algun retall d’aquesta llarga història que, per un motiu o altre, ens ha emocionat, ens ha entristit, ens ha fet mal. 

Jo, ahir, vaig recordar l’admirat Ernest Lluch, assassinat l’any 2000, company de partit, al que vaig conèixer personalment a una visita a Roquetes, a la MAI i l’Observatori de l’Ebre, no recordo amb exactitud la data, i amb qui després vam coincidir a diferents reunions relacionades amb el projecte polític que compartíem. També, del Comandant Arturo Anguera, assassinat per ETA l’any 1992, amb qui vaig tenir el goig de compartir una llimonada,  i una amable i llarga xerrada al seu xalet, prop de la Carretera dels Reguers, al poc de ser regidor de Roquetes, cap allà els anys 1988 o 1989. De Miguel Angel Blanco, regidor del Partit Popular d’Ermua, segrestat i assassinat el 1997, un deu de juliol, darrer dia de les nostres Festes Majors, i que ens vam assabentar del fatal desenllaç del seu segrest al Parc de les Moreres de la Torre de Gil, el dia de les paelles, i on vaig compartir llàgrimes amb el recordat amic i company regidor del Partit Popular Daniel Audí, mentre una minoria d’energúmens brindava amb cava.  

En fi, perquè ens han fet patir tant, i durant tant de temps? 

L’Estat de Dret els ha vençut, i ara sols podem esperar d’ells que entreguin les armes, i (si volen) demanen perdó a les víctimes. Ara és l’hora de la política amb majúscules, i han de ser els partits polítics democràtics els que administren el futur immediat amb prudència i molta intel·ligència. Així sigue. 

Bona nit i bona sort.