Lluitarem per canviar-ho!

Després d’unes setmanes de dedicació quasi exclusiva a preparar els exàmens de la UNED, em retrobo amb la necessitat de deixar per escrit, al meu bloc, algunes reflexions vers alguna de les coses que estan passant.

Res no ha millorat des de que vaig penjar l’últim escrit, les polítiques neoliberals a Catalunya i a Espanya,  plantejades per C i U i el PP aquí i allà, no semblen tenir aturador i, a l’igual que passa a la resta d’Europa, l’economia, lluny de millorar, continua enfonsant-se, com el “Costa Concordia”, fruit de les equivocades i negligents maniobres dels “capitans” de la dreta que governen aquesta gran nau que és Europa i, com a aquell gran creuer, deixant també cadàvers (simbòlics i reals) de persones que, no fa massa temps, disposaven de quasi tot allò que alguns identifiquen amb la felicitat.

L’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2012, és un pas més en la direcció equivocada, a l’igual que ho és la Reforma Laboral aprovada per decret pel Partit Popular. Ni uns ni l’altra aconseguiran reactivar l’economia ni reduir l’atur, finalitats que, segons ens diuen, els que les han aprovat, son el que pretenen aquestes normes legislatives.

Retallades de recursos per a l’Educació, nova rebaixa de sou als treballadors públics, pujada d’impostos indirectes, inici del copagament sanitari tot això a Catalunya; i a Espanya, un cop més, el PP al govern fa tot el contrari que va dir que faria quan estava a l’oposició, en aquest cas la injusta reforma laboral que permetrà acomiadar els treballadors d’una manera barata i amb facilitat. En fi, una nova tongada en la intenció de canviar el model d’Estat, sense haver-ho explicitat, ni uns ni els altres, abans de guanyar les eleccions.

L’accelerada pèrdua de drets de ciutadania es va imposant. Educació, atenció a la salut, l’ajut a la dependència, drets laborals, polítiques d’igualtat.... rés no té aturador per al “DOGMA” neoliberal del dèficit i l’endeutament de lo públic. I així, mentre s’obliga des de la Unió Europea (que cada cop té menys d’Unió i més d’Alemanya) a reduir la despesa pública dels Estats membres, amb amenaces constants d’intervenció, el Banc Central Europeu, a les ordres d’aquest mateixos mandataris, no deixa d’injectar diners a la Banca amb crèdits barats que serveixen per a que, aquestes entitats, comprin amb alts interessos el deute dels Estats. Per a l’economia productiva però,no hi ha crèdit. En fi, que si haguessin posat tan d’interès en ajudar l’economia productiva europea, com el que han posat en salvar la gran banca, com deia ma iaia, “otro gallo cantaría”.

I quan pensàvem que poques coses més podrien incrementar el nostre estat d’indignació permanent, ens trobem amb la repressió brutal a València contra estudiants d’institut (catorze a divuit anys), que protestaven per les retallades al sistema educatiu públic en aquella Comunitat. Retallades, cal afegir, que han vingut com a conseqüència d’un espoli del diner públic efectuat per dirigents vinculats a tota mena de casos de corrupció, a obres faraòniques i  innecessàries, o a despeses realitzades a major glòria política d’aquells que les autoritzaven. Ho he de confessar, les imatges d’aquestes últimes hores a València, m’han generat per igual sentiments de ràbia i impotència per una banda, i d’admiració per l’altra.

Ràbia i impotència al veure com “armaris de tres portes” amb escuts i tota mena de proteccions físiques, i amb porres d’un metre (diuen que les porres de la democràcia son més llargues que les de la dictadura), carregaven contra nois i noies, molts d’ells menors d’edat, sense pietat pel simple fet de reclamar el dret a una educació pública de qualitat. Uns policies que actuaven així animats per comandaments que consideren “enemics”  als manifestants, i seguint instruccions de responsables polítics com la Delegada del Govern a València.

Admiració, d’altra banda, en veure que malgrat les amenaces i els cops, hi ha joves que no estan disposats a resignar-se a tenir un futur que, en aquests moments, es planteja molt negre. Ells haurien de ser l’exemple a seguir.

Tot el que està passant en aquests moments a Catalunya i Espanya ens mostra amb claredat que ni les polítiques ni les actituds dels actual governants, tenen res a veure amb les que hi havia abans, tot i que molts han destinat molts d’esforços a confondre als ciutadans afirmant lo contrari.

Lluitarem per canviar-ho!

Bona nit i bona sort.

Dos anys més de recessió?

Ahir  era portada de quasi tots els diaris d’informació general, que el Fons Monetari Internacional revisa a la baixa la economia mundial per al 2012 i 2013, i preveu la recessió de la economia espanyola per aquests dos anys. Sí, després de tot lo que ja portem, el FMI ens diu que, segurament, el 2012 tindrem un creixement negatiu de la nostra economia en 1,7% i el 2013 del 0,3%.

Que vol dir això? Doncs, que si el FMI no s’equivoca en les seves previsions (no seria el primer cop), l’any 2012 a Espanya es seguirà destruint ocupació, i el 2013 també, afegint dramatisme a la ja de per si prou dramàtica situació d’un país, on hi ha més de cinc milions de persones amb possibilitat de treballar que no ho poden fer.

Lo sorprenent però d’aquesta situació, és que, avui, no és portada de cap diari l’opinió d’algun governant qualificat que digui, "prendrem aquestes mesures per a que això no passi", o "el FMI està equivocat", o "potser son les nostres polítiques les que estan equivocades (encara que sigui com a plantejament teòric)". Sembla com si la política, els governs, haguessin entrat en una mena de fatalisme paralitzant determinat per òrgans i institucions com el FMI, el Banc Mundial, el Banc Central Europeu, les Agències de Ràting i “tanti quanti” poders econòmics ocults, que ningú ha votat, que ningú coneix.

Portem més de dos anys acceptant (potser amb massa resignació) que per tal de millorar l’economia cal fer sacrificis, i així veiem com se’ns rebaixa el sou, se’ns retallen drets, s’intenta privatitzar el funcionament de serveis públics essencials com el d’atenció a la salut o l’educació..... i la economia no millora, ans el contrari, ara ens diuen que, fins i tot, les coses aniran a pitjor. Fins quan  podrem aguantar una situació com aquesta?

En un moment en que el consum és quasi be inexistent, la inversió privada paralitzada per la manca de crèdit dels bancs (als que tant s’ha ajudat amb diner públic) i amb una inversió pública pràcticament inexistent, seguir confiant que les polítiques de contenció del dèficit ens acabaran portant a la "terra promesa", no és altra cosa que un autèntic disbarat.

Cada cop son més els que pensen que, en aquests moments, al mon occidental la política (els governs) ha estat absorbida pel gran capital. Les decisions ja no es prenen d’acord als interessos de la majoria dels ciutadans, ara se’ns parla de mercats financers de compromisos amb els socis..... és com si hi hagués una mena de “Gran Germà” que ho vigila tot, que ho controla tot, que indica el que s’ha de fer, i això ens està duent al precipici econòmic i a la ruïna social.

En aquests moments doncs, on tantes coses trontollen, vull tornar a reivindicar la visió Aristotèlica de la política com “art de fer felices a les persones”. Cal que els governants, els polítics, tornen a comptar amb les persones, i cal fer-ho de forma urgent, ans que les persones abandonin definitivament els polítics, els governants.

Bona nit i bona sort.

      

Així no anem enlloc!

Les xifres de l’atur del 2011, publicades avui, confirmen fil per randa que totes les mesures econòmiques aplicades fins ara, tant a nivell de Catalunya com Espanya, han fracassat estrepitosament, més aviat sembla com si haguessin anat en direcció contraria a la de la sortida de la crisi. 

               

Ho havien dit prestigiosos economistes mundials, amb premis Nobel d’Economia, com Paul Krugman o Joseph Stiglitz: “una situació de recessió econòmica no és el millor escenari per a l’austeritat fiscal”, certament, amb molt poc èxit. L’apassionada lluita contra el dèficit públic, al dictat de les ordres d’Alemanya, realitzada per la totalitat de països del euro, s’ha mostrat absolutament ineficaç per tornar a les sendes del creixement econòmic i la creació de llocs de treball.

El paisatge econòmic del país avui, és el de més de 4,4 milions de persones sense feina inscrites a les llistes de l’atur; empreses que tenen que plegar per la manca de consum i la inexistència de crèdit; les classes mitjanes, un cop més, les més perjudicades per les “noves” mesures fiscals del govern de Rajoy; els bancs, que tants ajuts han rebut del diner públic, destinant els crèdits d’emergència del BCE a fer negoci amb el deute sobirà dels Estats que els han ajudat, enlloc de facilitar el crèdit a empreses i consumidors, i amés, en aquest escenari infernal, avui es fa públic també que les grans fortunes d’Espanya, el pitjor any de la crisi, han vist com s’incrementava el seu patrimoni un 6%. En fi, on anirem a parar?

Estic segur que som milions les persones que creiem en que les coses es poden fer d’una altra manera. El neoliberalisme ha fracassat i ens està deixant en la misèria, però no és cert que no hi hagi marge de maniobra. Cal que els Estats recuperin el paper essencial en el funcionament de les respectives economia, incrementant la despesa pública amb principis d’eficiència i equitat, fent que la fiscalitat sigui un mecanisme de correcció més just del que ho és ara, perseguint contundentment el frau i la corrupció, afavorint la inversió productiva i ajudant a la recerca, castigant fiscalment l’especulació.......En definitiva, tornar a unes polítiques econòmiques d’èxit, que no ens son desconegudes.

De fet, unes recomanacions com les què, amb reiteració, han fet els prestigiosos economistes que citava a l’inici d’aquest article, les va fer John Maynard Keynes l’any 1937 al president dels EUA Franklin Delano Roosevelt, la història ha dit que Keynes tenia raó.

Bona nit i bona sort.

P.D. Absolutament inadmissible que per a guanyar unes eleccions s’afirmen coses que es sap segur que no és faran, com “en cap cas pujarem els impostos” del PP, o “baixarem l’atur a la meitat en quatre anys” dit per C i U fa un any i, naturalment, corregit a la baixa després d’un increment de cinquanta un mil persones desocupades més en aquest període.           

  

Moltísimes gràcies!!!!!

Demà, amb l’últim dia de l’any, i amb el nomenament oficial de la nova Delegada del Govern d’Espanya a Catalunya, s’acaba també un període de la meva vida, que ha durat justament tres anys i mig, en el que he tingut l’ocasió de col·laborar modestament a que la feina del Govern Central a la nostra província fos lo més efectiva possible en benefici dels ciutadans i ciutadanes de tots els municipis tarragonins.

Des del gabinet tècnic de la Subdelegació del Govern a Tarragona, he pogut comprovar (i compartir a la vegada) l’ambició amb la que han realitzat el seu treball els Delegats del Govern a Catalunya, Joan Rangel i Montserrat Garcia, i els Subdelegats a Tarragona Teresa Pallarès i Ramon Inglés, per tal que alguns dels més importants reptes que l’Estat tenia amb la nostra província fossin realitat.

Certament, la crisi no ha facilitat la nostra feina, però tot i això les dos darreres legislatures han estat les que més inversió de l’Estat s’ha realitzat a les comarques tarragonines, i també a les de l’Ebre. S’han deixat iniciades importants obres d’infraestructures viaries i ferroviàries, que amb unes circumstàncies econòmiques diferents ja estarien acabades, com la variant de l’Aldea o el Corredor del Mediterrani. També d’altres, pels mateixos motius, no han pogut veure’s iniciades, com l’A-7 des de La Jana a El Perelló. Però, on s’han complert escrupolosament els compromisos ha estat en tot allò que contemplava el nou Pla de Protecció del Delta de l’Ebre, després de la derogació del transvasament de l’Ebre que preveia l’anterior PHN  del P.P., amb una inversió absolutament històrica.

Els Fons Estatals d’Inversió Local (Fons Zapatero) han estat segurament la millor i més enriquidora experiència d’aquests quaranta dos mesos.   Sense bellugar ni un sol paper es va aconseguir que, en molt poques setmanes, tots els municipis de la província poguessin disposar d’uns recursos que els permetien realitzar obres en infraestructures i equipaments finançades al cent per cent per l’Administració Central. Amb tota seguretat, la més important transferència de recursos econòmics que mai s’ha fet en benefici dels Ajuntaments a l’Estat Espanyol.

No seria just que en un escrit com aquest, en un moment en que els funcionaris s’han convertit, per a alguns governants, en una mena d’ases de tots els cops, que no fes un sincer reconeixement a la bona feina de tots els treballadors públics que he tingut la sort de conèixer i amb els que he compartit responsabilitats. La imatge tan negativa que actualment s’està donant dels funcionaris en general és profundament injusta, i algun dia els responsables se’n penediran.

En fi, amb aquest punt i final es tanca també un període, que ha durat vint i quatre anys i sis mesos, de servei ininterromput als ciutadans des de l’administració pública. En aquest temps, iniciat a la millor escola que pot tenir cap polític, el seu Ajuntament, he intentat aportar el meu granet de sorra per millorar el “mon” més proper, des de la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Baix Ebre, la Delegació del Govern de la Generalitat, i aquests tres anys i mig a la Subdelegació del Govern de l’Estat a Tarragona. Quasi unes bodes d’or de dedicació (en les que tan sols ha estat professionalment  exclusiva durant quatre anys) a totes les administracions públiques de l’Estat, que m’han format com a polític, i especialment com a persona. 

Moltísimes gràcies a tots i totes aquelles persones que amb la seva confiança m’han permès arribar fins aquí

Bona nit i bona sort..

Ara sí, un Nou PSC

Després de tres dies carregats d’intensitat, el “Nou PSC” comença a caminar. Certament, el XII Congrés ha estat molt diferent a tots els altres dels que he tingut l’ocasió de formar-ne part com a delegat. La successiva pèrdua de confiança en el projecte polític que representem els socialistes al nostre país, evidenciada a l’últim cicle electoral, ens indicava que teníem molta feina a fer.

Ho deia a l’últim comentari penjat al bloc, el nostre primer repte a superar en aquest Congrés era el de trobar respostes als motius pels quals els ciutadans havien deixat de creure en les nostres propostes aquests darrers anys, i el segon, un cop feta la primera anàlisi, plantejar les noves respostes que el PSC té per aquests temps de convulsió que ens està tocant viure.

Segurament, no hi haurà coincidència absoluta en que haguem aconseguit resoldre aquests dos objectius, però jo crec que, tant en les causes que ens han portat a una realitat política tan dura, com en la de les propostes que fem per recuperar la confiança perduda, hem avançat, i ho dic amb sinceritat. No m’ha semblat que aquest avanç hagi estat simplement cosmètic, com alguns mitjans de comunicació (que mai s’han distingit per la seva objectivitat en el seu tracte amb nosaltres) han afirmat.

Hem fet autocrítica, reconeixent molts dels errors comesos en aquests últims anys. Hem modificat formes i comportaments, que permetran que el Nou PSC sigui un partit més obert, més transparent, en definitiva molt més democràtic, portes endins i també més proper als ciutadans portes en fora. Hem avançat també, de forma decidida, en l’actualització de les nostres propostes polítiques per a uns temps com los que vivim, fent-ho però des dels valors que conformen l’ADN del nostre partit la justícia social i la igualtat d’oportunitats, reafirmant el nostre catalanisme, al servei de tots els catalans i catalanes, especialment dels que menys tenen, i amb la persistent voluntat d’aconseguir un Estat organitzat federalment. Finalment, també hem renovat les persones que han de liderar el nostre projecte polític els propers anys, amb una nova executiva on es troben moltes de les sensibilitats que conformen un partit amb tants matisos com el nostre. I tot això ho hem fet en poc més de tres dies d’un Congrés retransmès en directe per la web del PSC, i amb sessions plenàries obertes als mitjans de comunicació.

Haurem arribat tot lo lluny que les circumstàncies requerien? Hem renovat suficientment el discurs i les persones, i en la direcció desitjada? Ni jo, ni crec que ningú ho pot afirmar amb absoluta certesa, però hem avançat, i ara cal d’immediat posar-ho en evidència. El camí no serà fàcil, però estic segur que els socialistes estarem a l’alçada del que els catalans i catalanes esperen de natros.

Utilitzaré la cita que el nostre nou Primer Secretari, Pere Navarro, va fer al seu discurs com a candidat sol·licitant el vot dels delegats i delegades, “fa anys, en uns moments molt complicats per al PSC, un periodista preguntà a la Marta Mata: vostè es sent socialista encara? Ella respongué: sí. El periodista insistí, igual de socialista?, i ella contundentment digué: no, encara més” Jo també, com la Marta Mata llavors, em sento més socialista que mai, i amb més ganes que mai d’ajudar al meu partit a aconseguir una societat més juusta.

Bona nit i bona sort.

Esforç per un nou PSC:   http://www.youtube.com/watch?v=8XFkxPZKHHg

A reveure Pares Jesuïtes

En un dels primers articles del bloc, fa poc més de dos anys, us vaig parlar dels Pares Jesuïtes de Roquetes, amb motiu del reconeixement que la Congregació Mariana, en els actes del seu Centenari, els va efectuar. Vaig intentar a aquella entrada, apart de transmetre la meva admiració personal per homes com el Pare Alberca o el Pare Cardús, als que he tingut l’honor de conèixer personalment i amb els que he tingut més contacte personal, retre un petit homenatge personal com a roquetero a unes persones que, amb la modèstia que els caracteritza, han significat tant a la història de la nostra ciutat des del seu treball científic a l’Observatori de l’Ebre.

Ahir l’Observatori va acomiadar oficialment els tres darrers Jesuïtes que, malgrat l’edat, continuaven exercint la seva tasca diària, tal com ho han fet des de fa molts,molts anys, amb constància, brillantor i humilitat. El germà Isidre Moncal, i els Pares Sanclement i Alberca se’n van, els ajustos de la Companyia de Jesus i la seva avançada edat fan que deixin la nostra ciutat. Han estat els últims Jesuïtes de l’Observatori, de Roquetes, i es just i molt merescut que en aquests moments de comiat sentin el caliu dels conciutadans als que tan orgullosos ens han fet sentir des d’aquell llunyà 1904, en que van decidir que la nostra ciutat era el lloc adequat per iniciar un procés d’investigació científica que ara continuarà sense ells.

M’hagués agradat poder acompanyar-los ahir a l’acte oficial de comiat però l’hora que es va celebrar no m’ho va permetre, és doncs per aquest motiu encara molt més que voldria que aquestes ratlles fossin el meu reconeixement als Pares Jesuïtes en aquest moment de comiat.

 

 

A reveure i moltes gràcies per tot el que ens heu deixat.

Bona nit i bona sort.    

    

Nou PSC

L’any 1989, dos anys després d’haver format part com a independent de la candidatura socialista a l’Ajuntament de Roquetes, que encapçalava Mariano Gil, vaig decidir incrementar el meu compromís polític amb el projecte dels socialistes a Catalunya fent-me afiliat del PSC. En aquells moments governava Catalunya Convergència i Unió amb Jordi Pujol, i a Espanya els socialistes, amb Felipe González.

El meu “bateig” congressual, com a delegat de l’agrupació socialista de la meva ciutat, va ser al famós Congrés de Sitges, l’any 1994. Dos anys abans Convergència i Unió havia tornat a guanyar les eleccions al Parlament amb majoria absoluta, i Raimon Obiols, Primer Secretari del Partit, que havia estat el candidat a President  les tres darreres convocatòries a la Generalitat, arribava al Congrés amb una forta contestació interna, dirigida per alguns dels càrrecs territorials metropolitans del partit (els capitans), que son els que han portat les rendes del PSC des d’aleshores. L’objectiu últim d’aquell Congrés era que els socialistes, que guanyàvem les eleccions municipals, les generals i les europees, poguéssim també guanyar les eleccions al Parlament, amb candidats i discursos renovats. El Congrés va ser profundament emocional, amb votacions d’esmenes als Estatuts del Partit i a la Ponència Marc guanyades (o perdudes) per molts pocs vots i lluitades fins l’últim moment. Finalment, davant la possibilitat real que el Partit es trenqués, es va acabar pactant (a porta tancada)  una executiva on es va mantenir com a Primer Secretari el qüestionat Raimon Obiols amb companyia de molts dels que l’havien volgut defenestrar. El pacte va durar dos anys, fins l’any 1996 al Congrés de l’Hospitalet, any en que els socialistes tornarem a perdre les eleccions a la Generalitat, amb una candidatura encapçalada per Joaquim Nadal.

Des de Sitges ençà he participat, com a Delegat de l’Agrupació Socialista de Roquetes, a tots els congressos que el PSC ha celebrat, també ho faré al de Barcelona del proper cap de setmana. Certament, la situació amb la que els socialistes arribem a aquest XII Congrés és força diferent a la que teníem aquell llunyà 1994 a la bonica ciutat del Garraf. Avui el PSC és un partit que amés de seguir sense guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya (en vots i en diputats), ha vist com per primer cop perdia les municipals al conjunt del País, i a la seva capital, Barcelona, i per primer cop, també, es perdien unes eleccions generals. Es a dir, s’ha tancat tot un cicle electoral de derrota en derrota, que venia precedit d’una gradual pèrdua de confiança iniciada 2003, que sols la matusseria política del PP va permetre corregir, puntualment, a les eleccions generals de 2008.

Que ha passat?, com podem tornar a recuperar la confiança  perduda de tants catalans i catalanes en el nostre projecte? De la bona anàlisi, que els delegats i delegades al Congrés siguem capaços de fer, vers aquestes dues preguntes depèn, en bona mesura, que els socialistes tornem a ocupar un espai predominant a la política del nostre País.  Al meu parer, un espai inequívocament d’esquerres i catalanista. Ni més ni menys!

En aquests moments, en que tantes persones pateixen una situació dramàtica com a conseqüència de la pèrdua del lloc de treball, on l’Estat de Benestar es veu alarmantment assetjat, i la justícia social i la igualtat d’oportunitats estan  greument amenaçades per les polítiques neoliberals, molts ciutadans i ciutadanes estan expectants (especialment aquells que a les darreres conteses electorals no ens han renovat la confiança) per veure quins missatges som capaços  d’enviar els socialistes, que els permetin albirar una major esperança en el futur, i no els podem fallar.

Aquest Congrés del PSC serà, n’estic segur, un instrument magnífic per acabar amb l’ambigüitat dels missatges, que tant mal ens ha fet, i un punt de partida de les polítiques que els socialistes posarem, des de ja, al servei dels catalans i les catalanes, especialment d’aquells que més ens necessiten. Però, per a que aquest missatge tingui credibilitat hem d’obrir les portes i finestres del partit de bat a bat, hem de canviar l’estructura organitzativa de baix a dalt, i hem de propiciar la participació, la de militants i simpatitzants, però també la d’aquells que se’ns apropin amb voluntat de col·laborar amb el nostre projecte.

En definitiva, com diu el lema del Congrés, hem de fer un “Nou PSC” amb les idees clares per a sortir de la crisi des de l’esquerra, amb unes formes que ens apropin més a la societat, i amb nous lideratges disposats a deixar-se la pell en aquest projecte.

Tenim tres dies intensos per debatre, discutir i acordar les propostes que els socialistes fem per millorar la nostra societat. Com deia Joan Majó (a l’enllaç que us recomano) “Amb noves idees, amb noves cares i adaptat a les realitats del segle XXI, l’invent del PSC ha de recuperar-se, no pel bé del partit, sinó pel bé de Catalunya...” 

http://www.noucicle.org/100ideespelpsc/?p=277

Bona nit i bona sort.