Moltísimes gràcies!!!!!

Demà, amb l’últim dia de l’any, i amb el nomenament oficial de la nova Delegada del Govern d’Espanya a Catalunya, s’acaba també un període de la meva vida, que ha durat justament tres anys i mig, en el que he tingut l’ocasió de col·laborar modestament a que la feina del Govern Central a la nostra província fos lo més efectiva possible en benefici dels ciutadans i ciutadanes de tots els municipis tarragonins.

Des del gabinet tècnic de la Subdelegació del Govern a Tarragona, he pogut comprovar (i compartir a la vegada) l’ambició amb la que han realitzat el seu treball els Delegats del Govern a Catalunya, Joan Rangel i Montserrat Garcia, i els Subdelegats a Tarragona Teresa Pallarès i Ramon Inglés, per tal que alguns dels més importants reptes que l’Estat tenia amb la nostra província fossin realitat.

Certament, la crisi no ha facilitat la nostra feina, però tot i això les dos darreres legislatures han estat les que més inversió de l’Estat s’ha realitzat a les comarques tarragonines, i també a les de l’Ebre. S’han deixat iniciades importants obres d’infraestructures viaries i ferroviàries, que amb unes circumstàncies econòmiques diferents ja estarien acabades, com la variant de l’Aldea o el Corredor del Mediterrani. També d’altres, pels mateixos motius, no han pogut veure’s iniciades, com l’A-7 des de La Jana a El Perelló. Però, on s’han complert escrupolosament els compromisos ha estat en tot allò que contemplava el nou Pla de Protecció del Delta de l’Ebre, després de la derogació del transvasament de l’Ebre que preveia l’anterior PHN  del P.P., amb una inversió absolutament històrica.

Els Fons Estatals d’Inversió Local (Fons Zapatero) han estat segurament la millor i més enriquidora experiència d’aquests quaranta dos mesos.   Sense bellugar ni un sol paper es va aconseguir que, en molt poques setmanes, tots els municipis de la província poguessin disposar d’uns recursos que els permetien realitzar obres en infraestructures i equipaments finançades al cent per cent per l’Administració Central. Amb tota seguretat, la més important transferència de recursos econòmics que mai s’ha fet en benefici dels Ajuntaments a l’Estat Espanyol.

No seria just que en un escrit com aquest, en un moment en que els funcionaris s’han convertit, per a alguns governants, en una mena d’ases de tots els cops, que no fes un sincer reconeixement a la bona feina de tots els treballadors públics que he tingut la sort de conèixer i amb els que he compartit responsabilitats. La imatge tan negativa que actualment s’està donant dels funcionaris en general és profundament injusta, i algun dia els responsables se’n penediran.

En fi, amb aquest punt i final es tanca també un període, que ha durat vint i quatre anys i sis mesos, de servei ininterromput als ciutadans des de l’administració pública. En aquest temps, iniciat a la millor escola que pot tenir cap polític, el seu Ajuntament, he intentat aportar el meu granet de sorra per millorar el “mon” més proper, des de la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Baix Ebre, la Delegació del Govern de la Generalitat, i aquests tres anys i mig a la Subdelegació del Govern de l’Estat a Tarragona. Quasi unes bodes d’or de dedicació (en les que tan sols ha estat professionalment  exclusiva durant quatre anys) a totes les administracions públiques de l’Estat, que m’han format com a polític, i especialment com a persona. 

Moltísimes gràcies a tots i totes aquelles persones que amb la seva confiança m’han permès arribar fins aquí

Bona nit i bona sort..

A reveure Pares Jesuïtes

En un dels primers articles del bloc, fa poc més de dos anys, us vaig parlar dels Pares Jesuïtes de Roquetes, amb motiu del reconeixement que la Congregació Mariana, en els actes del seu Centenari, els va efectuar. Vaig intentar a aquella entrada, apart de transmetre la meva admiració personal per homes com el Pare Alberca o el Pare Cardús, als que he tingut l’honor de conèixer personalment i amb els que he tingut més contacte personal, retre un petit homenatge personal com a roquetero a unes persones que, amb la modèstia que els caracteritza, han significat tant a la història de la nostra ciutat des del seu treball científic a l’Observatori de l’Ebre.

Ahir l’Observatori va acomiadar oficialment els tres darrers Jesuïtes que, malgrat l’edat, continuaven exercint la seva tasca diària, tal com ho han fet des de fa molts,molts anys, amb constància, brillantor i humilitat. El germà Isidre Moncal, i els Pares Sanclement i Alberca se’n van, els ajustos de la Companyia de Jesus i la seva avançada edat fan que deixin la nostra ciutat. Han estat els últims Jesuïtes de l’Observatori, de Roquetes, i es just i molt merescut que en aquests moments de comiat sentin el caliu dels conciutadans als que tan orgullosos ens han fet sentir des d’aquell llunyà 1904, en que van decidir que la nostra ciutat era el lloc adequat per iniciar un procés d’investigació científica que ara continuarà sense ells.

M’hagués agradat poder acompanyar-los ahir a l’acte oficial de comiat però l’hora que es va celebrar no m’ho va permetre, és doncs per aquest motiu encara molt més que voldria que aquestes ratlles fossin el meu reconeixement als Pares Jesuïtes en aquest moment de comiat.

 

 

A reveure i moltes gràcies per tot el que ens heu deixat.

Bona nit i bona sort.    

    

L'Últim Plenari d'una etapa de vint i quatre anys

Foto d'Arxiu de l'Ajuntament (1992)

Avui tancava una etapa de la meva vida que ha durat vint i quatre anys. Amb el Ple d'aprovació de les actes de les sessions anteriors, donava per acabat aquest periode de servei als roqueteros i roqueteres des de l'Ajuntament, i en un moment amb tanta càrrega emocional com aquest, he volgut que no em traïssin els sentiments, i he portat la meva intervenció escrita. Us la deixo a continuació.

Bona nit i bona sort.

"L’any 1987, més o menys per aquestes dates, es constituïa l’Ajuntament de Roquetes, sorgit de les eleccions municipals que es van celebrar aquell any, del que vaig tenir l’honor de formar-ne part i de ser-ne membre de la messa d’edat en ser el regidor més jove, acompanyant-me com a regidor de més edat el company ja desaparegut José Rodríguez (Lo Pequenyo) .

Han passat 24 anys i ha arribat l’hora de tancar aquest cicle. El proper onze de juny ja no formaré part del nou Consistori municipal, i en aquest moment de comiat, molts son els sentiments que s’amunteguen de les vivències d’aquest quasi quart de segle de dedicació als roqueteros i roqueteres des de l’Ajuntament. 

Recordo perfectament la tarda en que Mariano (sempre serà el meu Alcalde) i Juanjo Cid, quasi perseguint-me pels carrers del poble, un dissabte de primavera em proposaven formar part de la Candidatura dels Socialistes per a aquelles eleccions municipals. En aquells moments, ho he de confessar, més enllà d’una certa voluntat inconscient de col·laborar a millorar les condicions de vida dels nostres conciutadans, pocs o cap coneixement tenia de com ho podria fer, ni dels mitjans que tindria per fer-ho. Però, després de plantejar-ho a la família, vaig dir-li a Mariano que sí. Certament, ni en el més remot dels meus pensaments va passar la possibilitat que aquell viatge que iniciava pogués durar tants anys.

Podríem dir que, han estat vint i quatre anys plens d’il·lusions i incerteses, com el títol del llibre col·lectiu, del que, entre d’altres, n’és autor l’amic de la infantesa Juanma Garcia, un roquetero com jo, que com jo també va néixer a Tortosa, al Barri del Garrofer. D’unes il·lusions imprescindibles per aconseguir aquells  objectius, que un pensa, que poden millorar la vida de la gent que l’envolta, però amb les incerteses lògiques d’un repte tan ambiciós.

En aquest context, em sento raonablement satisfet de tots aquests anys de dedicació al nostre Ajuntament. He treballat intensament, al costat de molts altres companys i companyes, per fer de Roquetes una ciutat amb més equipaments, millors infraestructures, més i millors serveis, una Ciutat moderna, de referència al territori, i francament, hi he posat la màxima intensitat i dedicació, i tal com em van ensenyar mons pares, tot l’esforç i honestedat personal.

Amb tota seguretat, en aquests vint i quatre anys, al costat de decisions col·lectives encertades he comés errors, no soc jo qui ha de jutjar ni els uns ni els altres, en definitiva la vida mateixa és una successió d’equivocacions i encerts, que tan sols tenim ocasió de saber que ho son, una vegada els hem comès.

Per a mi, treballar pels roqueteros i les roqueteres des de l’Ajuntament ha estat tot un honor que agraeixo i agrairé eternament a tots els que l’han fet possible. En primer lloc, als ciutadans i ciutadanes per la seua confiança i suport democràtic en tots aquests anys. Als companys i companyes de les candidatures socialistes, amb els que he compartit els diferents projectes per millorar Roquetes, i indubtablement als afiliats i simpatitzants socialistes als que sempre he sentit tan prop. Als regidors i regidores d’altres partits polítics amb els que, malgrat la discrepància política, he pogut iniciar i mantenir una relació d’amistat. Finalment, als funcionaris i funcionaries, i al personal laboral de l'Ajuntament, sense la col·laboració dels quals tan poca cosa podríem fer els polítics locals.

Han estat 24 anys plens d’intensitat que, amb tota seguretat, m’han convertit en una millor persona. L’Ajuntament, també, m’ha permès conèixer a persones admirables, i entre aquestes, permeteu-me que ho personalitze en dos dels regidors que ens van deixar massa prompte però als que no oblidaré mai, els companys Salvador (Javier) Cid, socialista com jo, amb el que vaig estar les dos primeres legislatures, i l’amic Daniel Audí un magnífic portaveu del Partit Popular i immillorable persona amb el que vam compartir moltes hores de treball per Roquetes, de vegades governant junts, d’altres des de la discrepància política, i sempre des de l'amistat.

Vull acabar amb una anècdota, molts sabeu que abans d’entrar a l’Ajuntament com a Regidor jo no havia fumat mai, vaig començar a fer-ho al cap de poques setmanes d'aquelles reunions inacabables, quasi diàries. Curiosament, avui, el dia que acabo aquesta etapa de servei a Roquetes, fa tres mesos que vaig deixar de fumar, segurament tenia que ser així.

Pel be de Roquetes, a tots els que continueu, us desitjo molta sort."  

Roquetes 161 anys de municipi independent

L’escrit que segueix és l’editorial que encapçala el nostre programa electoral, que a partir d’avui anireu rebent a casa tots els roqueteros i roqueteres.

El passat 14 d’abril Roquetes celebrava el seu 161é aniversari com a municipi independent. En aquest més de segle i mig d’història la transformació del municipi ha estat molt més que evident. Des d’aquella acta fundacional signada al Carrer de la Gaia, a la casa del senyor Bosch Rossell, fins al dia d’avui els avenços de la Ciutat han estat constants. Malgrat tots els molts moments de dificultat que ha viscut Roquetes des d’aquell llunyà 14 d’Abril, la voluntat ferma dels roqueteros i roqueteres de ser protagonistes del seu futur, del nostre futur, ha permès arribar fins aquí.

Roquetes avui compta amb infraestructures, equipaments i serveis públics que mai no haguessin somiat aquells primers dirigents municipals però, en bona part, tot lo que avui tenim es deu a la seva voluntat irreductible de que Roquetes fos un poble independent. En vicissituds diverses, moments complicats de guerres i epidèmies, amb períodes de república o monarquies dictadura o democràcia, moments de molt dinamisme econòmic o de crisi, Roquetes ha continuat avançant cap a un futur millor.

“Ho hem fet entre tots i ho hem fet per a tots”, deia sovint Mariano Gil, el que ha estat el nostre Alcalde vint-i-quatre dels darrers trenta anys, i efectivament això ha estat així. Ell va rebre el llegat que li van deixar Àngel Poy i Jordi Itarte, els seus antecessors, com aquests l’havien rebut d’altres Alcaldes i com el mateix Mariano va deixar a Paco Gas i aquest deixarà quan acabi el seu mandat.

Els socialistes de Roquetes, hem tingut el privilegi de participar activament de moltes de les principals transformacions que han millorat la qualitat de vida dels roqueteros i roqueteres.

Amb aquest candidat a Alcalde i amb la seva experiència i capacitat de treball, amb un programa d’actuacions equilibrat, raonable i possible, amb una candidatura de persones solvents, vinculades al teixit associatiu de Roquetes, il·lusionades i disposades a deixar-se la pell per seguir millorant la qualitat de vida de tots els roqueteros i roqueteres, els socialistes estem disposats a formar un Bon Govern per a Roquetes.

Ajudeu-nos a aconseguir-ho, no deixeu que us tornin a enganyar fent el contrari del què deien que farien, ni permetent que pactes estranys distorsionin la vostra voluntat.

Desitjo que aquest editorial sigui un bon element de reflexió en aquests moments de campanya electoral.

Bona nit i bona sort.

Continuarem lluitant, un dia i un altre.......

El passat dia de Sant Josep publicava a aquest bloc el nom de les persones que m’acompanyaran a la candidatura que el Partit dels Socialistes de Catalunya presentem a les eleccions del dia 22 de maig a l’Ajuntament de Roquetes. En aquell article us deia que em sentia molt orgullós d’aquest grup de persones, i avui ho torno a dir, m’hi sento molt orgullós de totes i tots els que van decidir treballar per Roquetes i la seva gent a canvi de res, ara des d'una candidatura a l’Ajuntament. Persones amb conviccions i principis, que han volgut anar a la nostra llista, tal com vaig dir, des de la militància socialista o des de la independència partidista. Tots i totes tenen la meva estima, comprensió i recolzament, especialment quan tenen necessitat d’aquest ajut perquè, com diu Brecht, les coses que els passen no tenen explicació.

Els que no heu seguit les xafarderies i maledicències, que amb certa fruïció han difós algunes “rates de claveguera”, no entendreu el perquè d’aquest escrit de reafirmació i confiança en els companys i companyes de candidatura.  Ho intentaré aclarir, els primers dies de la setmana que avui acabem, un familiar d’una de les persones que conformaven la candidatura, ha tingut un problema amb la justícia, del que hores d’ara no en podem parlar ningú per estar sotmès el cas a secret de sumari per part del jutge instructor. No sabem si a aquesta persona se li imputa algun càrrec o no, però en qualsevol cas, si així fos, te el dret a ser considerat innocent fins que la justícia digui el contrari.

Dit això, i amb la mateixa claredat, he de dir que no hi ha cap candidat a la llista, que vam fer públic el 19 de març, que hagi estat detingut, ni estigui imputat, ni tingui cap motiu legal o moral per a no continuar anant a la nostra candidatura, i aquesta és la realitat que alguns, per interessos partidistes, han desvirtuat amb acusacions difamatòries, sense importar-los el mal que podien ocasionar embrutant el nom de persones innocents. Fins aquesta pobresa moral arriben alguns per tal de guanyar uns quant vots, quina pena!!

Fruit de tot plegat aquesta persona, a la que les “rates” han atacat despiadadament, va renunciar ahir a formar part de la nostra candidatura, creu que així evitarà que es continuï llençant porqueria a un projecte per a l’Ajuntament, en el que hi ha participat i en el que hi creu. Voldria que tingués raó, l’hi agraeixo aquest gest de generositat i sap que te el meu suport, però no tinc gens clar que, aquestes “rates”, es conformin amb tan poc botí.

·         Hi ha moments en què el perquè de les coses que passen no te explicació. Només cal, llavors, veure com som nosaltres. Aquesta és la diferència. Els altres que difamen o calumnien, no són res més que parallofa. Hi ha gent, per sort, amb punts de mira més alts que lluiten un dia i un altre. Aquests que lluiten tota la vida són els imprescindibles ( Bertold Brecht ).

Bona nit i bona sort.

Pare Cardús, a reveure!!



Foto cedida per Pili Alegria



Ahir al Saló de Sessions de l’Ajuntament, regidors, representants d’entitats, personal de l’Observatori de l’Ebre, i altres persones amigues del pare jesuïta Josep Oriol Cardús i Almeda,  fèiem l’acomiadament oficial d’aquest científic de noranta sis anys, que després de més de 40 anys d’estança entre nosaltres, torna a la seva Barcelona on va nàixer.

El Pare Cardús, com ell mateix ens deia ahir, va arribar a Roquetes, a l’Observatori, l’any 1969 per continuar la seva tasca d’investigació. Va treballar al costat del Pare Romanyà, que n’era el Director des de l’any 1939, i al que va succeir l’any 1970. El 1985 va deixar aquest càrrec, essent substituït pel Pare Luís Felipe Alberca, amb el que l’any 2001 es trencà la tradició de que tots els Directors de l’Observatori, des de la seva fundació, fossin Jesuïtes.

Però tornant al Pare Cardús, aquest empedreït fumador, al que el deteriorament físic, propi d’una persona de la seva edat, no ha afectat absolutament en res la seva ment privilegiada i una memòria quasi be fotogràfica, ens explicava ahir la gran estima que, a Roquetes i la seva gent, han anat cimentant aquests quaranta anys de presència amb nosaltres. Des de la seva privilegiada atalaia, però també a través de la seva tasca pastoral i la integració de l’Observatori a la vida social de la ciutat, Cardús ha participat en aquest període de les transformacions de Roquetes. Del pas de la dictadura a la democràcia, de la transformació urbanística que suposà per a Roquetes l’adquisició d’una part important dels terrenys pertanyents a la Companyia de Jesús per part de l’Incasol, l’atorgament de la Creu de Sant Jordi a l’Observatori de l’Ebre l’any 1985, la celebració del centenari de la institució el 2004 amb el guardó de Roquetenc d’aquell any ......

Cardús formarà part, per sempre, de la història de Roquetes. Com tots els altres Directors de l’Observatori, el seu nom figura a un dels carrers de la Ciutat, a la Raval Nova, i estic segur que, tal com ens deia ahir, no oblidarà el temps viscut amb tots nosaltres, però nosaltres tampoc oblidarem mai la seva saviesa i naturalitat en expressar-la ..... i tampoc de la inefable cigarreta entre les seves mans.

Bon viatge Pare Cardús, i fins sempre.

Bona nit i bona sort.

Candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya a Roquetes

 

Candidatura PSC 2011

 

 

Ahir la nit,, a la mateixa sala emblemàtica de la Lira de Roquetes on vaig ser proclamat candidat a l’Alcaldia, els afiliats i simpatitzants del PSC hem aprovat la candidatura amb la que afrontarem el repte de continuar sent la força política amb més suport popular dels nostres conciutadans, i recuperar el govern de l’Ajuntament.

Tal com em vaig comprometre el dia de la elecció, la candidatura te una combinació d’experiència i renovació, de representació de tots els àmbits territorials del nostre municipi, de dones i homes en relació paritària, de gent jove i també de persones que han dedicat molts anys de les seves vides a treballar per Roquetes en àmbits associatius o polítics, a la fi una candidatura compromesa amb un projecte per a Roquetes, que te com a principal prioritat millorar les condicions de vida de tots els roqueteros i roqueteres, i contribuir a la creació de llocs de treball des del govern de l’Ajuntament.

Personalment, em sento molt orgullós d’aquest grup de persones que, en un moment on la política no cotitza precisament a l’alça, han acceptat  destinar un temps important de les seves vides (alguns/es els propers mesos i els altres els propers quatre anys) a representar personalment la proposta dels socialistes  per al nostre Ajuntament. Alguns ho farem des de la nostra militància socialista, d’altres com a independents, però a uns i altres ens uneix la voluntat de contribuir a tenir una Roquetes millor.

Estem convençuts que amb aquest equip, il·lusionat, i disposat a deixar-se la pell per Roquetes, podem assolir els reptes que ens depara un present ple d’incerteses on tanta faena hi ha per fer.

Bon cap de setmana.

P.D. Ens falta la foto de Pilar Cortiella que tanca la candidatura i ahir, per motius laborals, no va poder estar a la Lira amb tots natros.

Que tinguem sort

Si vens amb  mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d’argent,

ni un demà ple de promeses, sols

un poc de sort,

i  que la vida ens doni un camí

ben llarg.

Que tinguem sort

Bon any 2011.

Reflexions d'una tarda trista

Si voleu que us sigui sincer, el que menys m’apeteix avui és parlar del plenari extraordinari que hem celebrat aquesta tarda. Ahir m’assabentava del sobtat traspàs d’una persona per la que tenia gran estima i amistat, i amb la que vaig compartir uns anys de compromís i treball per les festes del nostre poble des de la Junta del Patronat de Festes. L’amic Antolí Ortiz Rocha ens ha deixat en no superar una senzilla intervenció quirúrgica, que ha generat molts interrogants, vers l’actuació mèdica, a la seva família. Sí, avui estic trist, com ho estan els seus familiars i com ho estem tots aquells que ens consideràvem els seus amics. Descansa en pau Antolí,

Tot i el meu estat d’ànim, la realitat s’imposa i, seguint el compromís que m’he imposat amb els que llegiu aquest bloc, avui deixaré unes curtes  reflexions vers el Plenari en que s’han aprovat els tributs municipals per al 2011.

Per primer cop en la legislatura, el nostre grup, hem votat afirmativament les ordenances fiscals. El Govern ens proposava l’increment cero, per a la major part d’impostos, taxes i preus públics, justificant-ho en la situació de crisi econòmica que vivim i, efectivament, aquest va ser el motiu pel que, l’any passat no vam votar favorablement les pujades que, aquest mateix Govern, va proposar per al 2010. Llavors els nostres arguments per votar-hi en contra eren els mateixos que avui ha utilitzat el Regidor responsable d’Hisenda, per presentar el no increment per al 2011.

Però amés, intentant ser conseqüent amb els arguments utilitzats en anys precedents, Jordi Bausells, ha fet balanç dels increments d’impostos al llarg de la legislatura, dient-nos que, al final, la suma dels increments que s’han anat produint, d’ençà que ell es Regidor, acabaran coincidint amb l’IPC real d’aquests quatre anys. Jo no hi estic d’acord, com us deia l’any passat, tan sols cal que ho comproveu, i veureu si ti raó ell o la tenim natros.

Be, com ha dit Sisco Trullen, el nostre portaveu avui en aquest punt, “estem segurs” que aquesta moderació impositiva per al 2011 no te a veure amb el fet que l’any que ve siguin les eleccions municipals.

Bona nit i bona sort.   

Terriblement injust

Certament, no és just que dos joves, de dinou i vint-i-tres anys, esportistes, amb tota la vida per davant i amb un futur personal i professional esplendorós, ens hagin deixat tan aviat.

Aquest ha estat un estiu particularment dens en desgràcies, algunes com a conseqüència de circumstàncies climatològiques desbocades, altres provocades pel terrorisme global, o com a conseqüència d’activitats lúdiques irresponsablement dimensionades, accidents, etc. Tot no massa diferent del que passa altres anys. Però, quan la persona afectada ens toca de prop, per coneixement de familiars, per les circumstancies personals de la víctima (esportista, jove, territorialment pròxim), per similitud d’edat amb persones de la teva família o, fins i tot, per la repercussió mediàtica del succés, fas una mica teu el dolor que provoca una pèrdua com la d'aquests dos nois.

En poc més de vint i quatre hores, el Jordi Pitarque, un xaval de 23 anys de l’Ampolla, que jugava a futbol al Reus Esportiu, s’ha afegit a una tràgica llista d’esportistes que el diumenge s’havia reobert amb un corredor de motos japonès de 19 anys, Shoya Tomizawa, en un accident que molts vareu poder veure en directe per televisió.

Aquesta fatalitat irreparable i injusta deixa trasbalsats a tots aquells que gaudim de l’esport i l’estimem, i enfonsats als familiar i amics. Per aquest últims, en especial els d’en Jordi, vagi el meu condol i suport en aquests moments tan difícils.

Ànims, i malgrat tot endavant.

Mestres!!

El passat dissabte es feia el pregó de la Festa Major de la Raval de Cristo, que tradicionalment s’encarrega a persones vinculades amb la Ravaleta. Aquest any, els joves organitzadors de les festes, van decidir que es fes a dos veus, tot i que amb un discurs coincident. Les dos veus eren les de Pili Chavarria i Orquídia Albiol, mestres de l’escola pública de la Raval durant vint i un anys, que es jubilaven amb l’acabat curs escolar. El discurs tenia molt a veure amb el que ha estat la seva professió, i més concretament, amb les seves vivències personals i professionals a la Ravaleta des d’aquell llunyà 1 de setembre de l’any 1989, en que una i l’altra arribaven carregades d’il•lusió a un edifici escolar ple de mancances, però amb uns xiquets i xiquetes amb unes inconscients ganes d’aprendre.

Pili i Orquídia, al pregó, van desgranar alguns dels canvis que ha viscut la societat i l’escola en aquestes dos dècades, tant a la Raval de Cristo com a arreu de Catalunya, i que tant han influït en la manera d’educar i formar als nostres fills i filles. El món globalitzat, al que totes dues es van referir, ha fet que la barreja de cultures, tradicions, llengües i religions s’hagi inserit a l’escola, i en casos com el de la Raval, amb un alt grau de normalitat gràcies a una concepció de la feina de mestre que va molt més enllà de les estrictes obligacions laborals, i que, em consta, Pili i Orquídia han practicat al llarg de la seva carrera professional.

Veure la emoció d’alguns dels alumnes, presents al pregó, que en aquests vint i un anys han compartit una part de la seva formació educativa i personal amb les “senyoretes” Pilar i Orquídia, és el més alt reconeixement que pot rebre una persona que ha desenvolupat una professió com la de mestr@. Vagi doncs la meva felicitació pel pregó i pels anys de dedicació als xiquets i xiquetes de la Raval de Cristo.

Abans d’acabar, voldria fer extensiva també la felicitació a un altre mestre, l’amic Jesús Adell, marit de Pili Chavarria, que quan arribi el proper mes de setembre trobarà estrany no tenir els mals de cap que suposa l’inici d’un nou curs escolar. Jesús ha estat molts anys mestre i director del col•legi públic Daniel Mangrané de Jesús, i també va rebre, ja fa unes setmanes, un merescut reconeixement a la seva tasca a l'ensenyament per part de tota la comunitat educativa del poble de Jesús que fa palès els seus valors professionals i humans.

Pilar, Jesús i Orquídia felicitats, gràcies pel vostre servei a la societat, i per molts anys..

Àngel Poy: De Roquetes? Més que ningú

Certament, després d’aquests deu intensos dies de les nostres festes majors, hagués preferit retornar als comentaris del meu bloc amb un motiu menys trist, però la vida és això alegries i tristeses, festa i dol.

El passat dissabte ens deixava el senyor Àngel Poy Royo. Va ser alcalde de la nostra ciutat setze anys, del 63 al 79 i, per damunt de tot, un enamorat de Roquetes. La seva filla Cinta m’explicava, el mateix dissabte a la nit, una anècdota que reflectia a la perfecció aquest sentiment del seu pare, a la pregunta d’una infermera de la clínica on va passar els seus darrers dies de si era de Roquetes, ell amb la contundència que el caracteritzava, i amb un somriure als llavis, contestà “més que ningú”.

Vaig tindre l’honor i la satisfacció personal de compartir moltes hores de xerrades amb el senyor Àngel a les tertúlies improvisades a la Lira, una altra de les seves passions, que em vam permetre conèixer aspectes de la historia de la nostra ciutat que no eren prou coneguts per mi. Però amés, escoltant els seus consells sempre assenyats, ens donava una perspectiva no tan lligada al curt termini.

A ell que era una persona digna d’admiració per moltes coses, però sobretot tot pel molt que havia fet per Roquetes, des de l’Ajuntament, en un context molt més difícil que l’actual, mai el vaig veure’l donar-se cap importància, simplement pensava que havia complert amb la seva obligació. Això si, Àngel, s’entusiasmava per aquells avenços de Roquetes que milloraven indubtablement la vida dels nostres conciutadans i els sentia com a seus. Recordo que, a les acaballes de la legislatura passada, un dia el vaig convidar a veure les interioritats d’alguna de les infraestructures que en aquells moments estaven a punt d’enllestir-se, com la biblioteca i la piscina climatitzada i el vaig veure emocionat i amb el mateix orgull i satisfacció que si hagués estat ell el responsable institucional de dur-les a terme.

El senyor Àngel era un lector impenitent, una persona culta i prudent, que respectava les idees de tothom, encara que no les compartís, bon conversador i amb una memòria paquidèrmica. Sí, malgrat la nostra diferència d’edat, el vaig sentir com un molt bon amic i em consta que ell em tenia una estima sincera. Lamento no haver tingut uns anyets més per continuar gaudint de la seva amistat.

Àngel, des de les seves profundes conviccions religioses i d’advocació a la Inmaculada, li desitjo que hagi arribat a la plenitud i descansi en pau.

Festa de la Rosa

Aquest passat diumenge dia 6, els socialistes de Roquetes, varem celebrar un dinar-trobada al Casal de la Ravaleta amb motiu de la Festa de la Rosa o Festa de la Primavera, que a molts altres indrets del nostre país te ja una certa tradició.

El cert és que ens venia de gust trobar-nos en un ambient distès amb la nostra gent, en aquests moments de màxima dificultat política degut a les mesures que tant el Govern d’Espanya com el de Catalunya (i la resta de governs europeus) es veuen en l’obligació de prendre per poder superar la greu situació que passa la nostra economia. Volíem compartir les preocupacions i el malestar d’aquells que ho passen malament i a la vegada demanar-los confiança en el futur.

La convocatòria va ser un èxit, érem més de 250 persones, que vam menjar una deliciosa paella cuinada com sempre per Maria Victoria, amb l’ajuda d’un bon grup de col•laboradors que, des de primera hora del matí, van treballar per a que tot estigués perfecte.

Vam comptar amb la presència de diferents càrrecs institucionals, entre els quals estaven el coordinador dels Diputats del PSC al Congrés, el company Francesc Vallès, la Subdelegada del Govern Teresa Pallarès, i altres càrrecs socialistes de les Terres de l’Ebre.

Aquí us deixo un petit reportatge fotogràfic.

Bona nit i bona sort.

Un retrobament trist

Després de quasi cinquanta dies d’incompliment de l'auto-compromís de penjar, al menys un cop per setmana, les meves reflexions personals mitjançant aquest bloc, torno a reprendre, amb la mateixa voluntat i ganes que el primer dia, el contacte amb tots aquells que us heu apropat a aquesta finestra personal d’un roquetero que, com deia a la primera entrada, intenta fer arribar la seva veritat amb la màxima honestedat i respecte.

Les causes per haver estat tants dies sense el contacte compromès han estat múltiples i complementaries. Tot va començar amb una averia a l’ordinador que me’l va deixar fulminat, després les festes nadalenques i finalment moltes hores destinades a l’estudi preparatori dels exàmens del primer quadrimestre de la UNED, en fi, si voleu, excuses de mal pagador, però és la realitat.

D’ençà el 4 de desembre, on feia el meu humil homenatge a Jordi Solé Tura, fins avui, han passat moltes cosses. Certament però, en aquests dies, he estat impactat especialment per dos noticies, l’una, com qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat humana, per les tràgiques conseqüències del terratrèmol d’Haití que, com passa sempre, ha portat misèria a la misèria. Les imatges constants dels mitjans de comunicació han trasbalsat les nostres consciències i han promogut una solidaritat global que pareix que sols es desperta en situacions extraordinàriament negatives com aquesta. Haití era un dels països més pobres del mon abans del terratrèmol i, malauradament, després de l’ajuda per reconstruir el país, quan deixin de sortir imatges amb el dramatisme de les d’aquests darrers dies, Haití seguirà sent un país inmensament pobre, amb governs corruptes i dictadors que, com l’anterior president Aristide, roben el que poden, per acabar gaudint del que han robat en un exili daurat. En fi, un “dejavu” infernal per al que el primer mon no troba o no vol trobar respostes.

L’altra noticia, també negativa i dramàtica, s’ha produït fa tan sols unes hores, un jove roquetero de 43 anys, ha mort de forma sobtada. Luís Fernandez, era des de fa molts anys un dels portadors dels gegants de Roquetes, juntament amb el seu pare, Victor, i els seus germans. D’ençà la restauració d’Isabel i Gregori (el nom dels nostres gegants), una part de la família Fernandez, de forma anònima i sense donar-se cap importància han estat els responsables que els gegants de Roquetes, acompanyats pels grallers, hagin anat per totes les Terres de l’Ebre i municipis del nord de Castelló. En aquests moments d’intens dolor dels seus familiars i amics, serveixin aquestes ratlles d’agraïment i reconeixement per la tasca gegantera que Luís, Victor i Miguel comandats pel seu pare, Victor, han fet a Roquetes i, a la vegada de condol públic a uns pares i germans destrossats pel dolor i una vídua i dos fills que trigaran en superar aquest tràngol. Descansa en pau Luís.

Be, alguns pensareu que vaja retorn més trist, jo també ho penso, però, en aquests moments, em sortia del cor dir el que he dit.

Malgrat tot, bona nit i bona sort.