Jordi Solé Tura

Avui, tornant de la feina a Tarragona, la radio em donava a conèixer la mort del company Jordi Solé Tura. La noticia m’ha entristit profundament, doncs feia més de quinze anys que coneixia al Jordi personalment i, tot i saber de la seva malaltia, no esperava que el final fos tan a prop.

Els noranta quilometres que separen la Imperial Tarraco de casa meva han estat un bon moment per fer treballar la memòria, la que la maleïda malaltia havia anat fent perdre al Jordi poc a poc, i recordar algun dels moments de la seva vida, però sobretot recordar la seva manera de ser, la tranquil•litat i la confiança que transmitien les seves paraules, la naturalitat permanent d’una persona, filla d’una família de forners, que ni el fet de haver estat un dels pares de la Constitució, ni desprès Ministre de Cultura li van fer canviar.

Jordi Solé tenia una profunda preparació intel•lectual, tant sols a l’alçada de les seves conviccions democràtiques i dels valors de l'esquerra. Era un polític, una persona, dialogant i creia profundament que la Constitució, que ell havia contribuït a redactar, era una eina magnífica per vèncer definitivament els mals que durant segles havien dividit els espanyols en bàndols irreconciliables. Quina paradoxa, que avui alguns, trenta anys després de la seva aprovació, vulguin utilitzar matusserament aquella mateixa Constitució per crear novament la divisió.

Crec sincerament que en aquests moments en els que alguns comportaments lamentables fan que la societat s’allunyi de la política i els polítics, la importància de persones com Jordi Solé Tura, que exerciren la política en un context molt més complicat que l’actual, es revaloritza.

Bon viatge Jordi, sempre et recordarem.

Bona nit i bona sort

Lear, punt i final!

Finalment, amb l’acord dels treballadors i treballadores de LEAR, s’ha acabat el procés de negociació pel tancament de la planta d’aquesta multinacional a Roquetes. El sentiment és molt agredolç. D’una banda, el tancament d’una de les indústries que els darrers trenta anys havia generat més llocs de treball, directes i indirectes, no pot provocar altra cosa que preocupació i també certes dosi de frustració i desànim. Més encara en una situació de crisi econòmica com la que vivim. Però, d’altra banda, tal com havia defensat des d’aquest mateix bloc en anteriors articles, davant la impossibilitat de poder evitar la decisió inicial de l’empresa de tancar, calia forçar una negociació, que sols podia ser acceptada pel Departament de Treball en el cas que els treballadors i treballadores de LEAR la trobessin d’acord als seus interessos, i això finalment s’ha produït. Per tant, veient l’alegria en que alguns treballadors es manifestaven desprès de l’ultima i maratoniana reunió negociadora, tant sols ens queda felicitar als negociadors. Als que representaven als treballadors però també als que en nom del Departament de Treball han fet la seva feina amb discreció i efectivitat. Les indemnitzacions de 50 dies per any treballat, amb un topall de 42 mesos, i les pre-jubilacions voluntàries a partir dels 55 anys, no haguessin estat possibles sense la exigència incansable dels representants dels treballadors a la mesa de la negociació, la pressió de la resta de la plantilla amb constants mobilitzacions, però, indiscutiblement, també la fermesa dels responsables del Departament encapçalats per la Consellera Mar Serna.

En fi, la historia de LEAR a les Terres de l’Ebre està escrivint els seus darrers capítols, però no ens podem quedar llepant-nos les ferides. Cal, això sí, seguir fent propostes vers la re-industrialització del nostre territori, però també plantejar-nos, amb seriositat, la necessitat de creure més amb les nostres possibilitats. Som un territori amb dificultats, com molts altres territoris de Catalunya, Espanya i el Món, però em nego a seguir el discurs fatalista i victimista que alguns, des d’interessos inconfessables, pretenen instal·lar en l’ànim de la societat ebrenca. Tenim possibilitats, segurament més de les que tenen altres zones del país, de sortir de l’actual crisi molt més forts del que hi vam entrar, però per aconseguir-ho ens cal creure-hi. Ningú no farà per nosaltres més del que nosaltres mateixos siguem capaços de fer, però, repeteixo ens ho hem de creure.

Bona nit i bona sort.

El nou Hospital de les Terres de l'Ebre

Aquest passat dissabte, la Consellera de Salut del Govern de la Generalitat Marina Geli un cop més feia una visita a les Terres de l’Ebre, la trenta setena des que va arribar a la Conselleria, carregada de contingut i d’una importància transcendental per la millora d’equipaments socio-sanitaris al nostre territori

La Consellera, amés d’inaugurar divendres un nou equipament assistencial a Amposta, presentava a Tortosa el Pla Funcional del que serà el nou Hospital de les Terres de l’Ebre, el pas previ per iniciar els diferents processos que conclouran el 2014 amb la posada en funcionament del equipament. Estem parlant d’un nou hospital que duplica la superfície de l’actual Verge de la Cinta, que oferirà nous serveis sanitaris que en l’actualitat no es poden oferir, que tindrà 600 places d’aparcament, que suposarà una inversió de més de 156 milions d’euros, que es situarà a un emplaçament a cavall dels termes municipals de Tortosa i Roquetes, amb l’Eix de l’Ebre a tocar. En fi, un hospital de referència territorial propi del segle XXI.

Amés de les millores que aquesta infrastructura sanitària oferirà al conjunt del territori ebrenc, a ningú se l’hi escapa la satisfacció que produeix a tots els roqueteros i roqueteres tenir aquest equipament quasi be a casa, podent-ne disposar sense les incomoditats actuals, del tot evidents, que planteja la ubicació del Verge de la Cinta.

M’honora haver tingut la oportunitat d’acompanyar la Consellera el 14 d’agost de fa tres anys, com a Delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, data amb la que, Marina Geli, anunciava la voluntat del Departament de Salut de construir un nou hospital a Tortosa. Ara, desprès del llarg procés que ha suposat poder disposar dels terrenys i redactar el mateix Pla Funcional, aquell anunci, i compromís a l’hora, es comença a concretar, com molts i molts altres projectes d’inversió que, en aquests sis anys de govern progressista a Catalunya, s’han anat veient culminats per superar l’històric endarreriment d’infrastructures, a les que els 23 anys de governs de Convergència i Unió ens havia condemnat.

Bona nit i bona sort.

Una escola sense mestres i sense xiquets, no és una escola!

El passat dissabte, dia 14, el Govern del nostre Ajuntament ens convocava a l’acte de celebració del 75 aniversari de la construcció del col•legi públic Marcel•lí Domingo. Sens dubte, la commemoració d’aquest aniversari mereixia uns actes en els que la participació de la comunitat educativa, mestres, alumnes i pares, tingués un paper destacat. Pos bé, la presència d’aquests va ser absolutament testimonial, perquè? Ens preguntarem alguns dels que hi vam assistir. Molt senzill, els responsables organitzatius de l’acte, es a dir, el Govern municipal, van donar al Col•legi el tractament d’una entitat més i, com a tal, invitaren a assistir a la Directora del Col•legi i la Presidenta de l’Ampa, al mateix nivell per tant que qualsevol entitat del nostre poble. Increïble i vergonyós!. El desmesurat afany de protagonisme del govern de Paco Gas i les seves clamoroses errades protocol•làries no admeten comparació possible.

Tornant a l’acte institucional, aquest constava de la presentació del nou llibre de l’amic Ramon Barberà “Les escoles de Don Marcelino” i d’una suposada exposició commemorativa (bàsicament amb fotocopies ampliades del llibre de Ramon, una escala de pintor amb un llençol de color vermell i unes fotografies antigues del centre) realitzada per un “artista” afiliat a ERC (l’Alcalde s’hi va referir com el comissari de l’exposició). Tot això presidit pel Vice-president del Govern de la Generalitat Carod Rovira que, com a bon estudiós de la figura de Marcel•lí Domingo, ens va il•lustrar amb una conferència molt interessant vers la seva figura política.

Don Marcelino, que tanta influencia va tenir els primers anys del segle XX per a la nostra Ciutat, era per damunt de tot un mestre, i estic segur que si hagués pogut veure com es tractava en aquest acte als mestres del col•legi que ell, com a Ministre d’Instrucció Pública, va contribuir de forma decisiva a que es construís, es sentiria profundament avergonyit.

Bona nit i bona sort.

Cal treballar pel futur

Com era previsible, la negociació entre l’empresa i treballadors de LEAR no avança gens. La multinacional vol tancar la planta de Roquetes i, en aquest sentit, no s’ha mogut ni un mil·límetre de la seva posició inicial. Pel que fa al Pla Social i les indemnitzacions, tampoc pareix que la negociació vagi pel camí d’arribar a un acord que satisfaci les aspiracions legítimes dels treballadors. Sembla per tant que es confirma que, per part de l’empresa, no hi ha altra voluntat que la de tancar quan abans millor i al mínim cost possible. Aquesta i no altra és la crua realitat. A partir d’aquesta constatació, que ens cal fer?

Entre les coses que, al meu parer, s’estan fent be, voldria destacar el paper del propi col·lectiu de treballadors i treballadores de LEAR i dels sindicats majoritaris del territori, tenint molt clar els passos a seguir en una situació tan traumàtica com la que es planteja; mobilitzant a la societat, pressionant a l’empresa i reivindicant a la vegada solucions polítiques per la re-industrialització del territori. D’altra banda, procurant ser el més objectiu possible, crec que el Govern de la Generalitat també està actuant d’acord amb la gravetat de les circumstancies, reunint-se amb l’empresa, amb els treballadors, amb els sectors socials i econòmics del territori i, a l’entorn de tots aquests contactes, prenent decisions que tindran translació immediata als Pressupostos de la Generalitat del 2010. Els grups polítics que donen suport al Govern han actuat conjuntament, com a Govern a Catalunya, i consensuant esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat de mes de 12 milions d’euros per aconseguir els objectius que s’emmarcaven a la manifestació convocada pels Sindicats el 31 d’octubre a Tortosa.

Altres actuacions, en canvi, no em semblen les més adequades. Alguns polítics locals han cercat des del primer moment un protagonisme exagerat, fent afirmacions del tot demagògiques que tan sols poden acabar incrementant la frustració i augmentant el descrèdit de la classe política. També he trobat a faltar per part de l’Alcalde de la ciutat on està la planta de LEAR plantejaments de futur i reivindicacions que, davant un hipotètic escenari sense LEAR a Roquetes, permetin als roqueteros i roqueteres recobrar una certa confiança. A Roquetes, com abans ha passat a Flix amb la crisi del sector de la química bàsica, ens cal la ajuda de la Generalitat per poder desenvolupar sòl industrial públic, sòl previst pel planejament urbanístic que, sens dubte, necessitarem quan s’acabi la crisi per poder acollir noves inversions. Ens cal també que es duguin a terme ja, equipaments socio-sanitaris com el nou Centre d’Atenció Primària i la Residència - Centre de Dia per a la gent gran, previst el primer pel Departament de Salut, i promès el segon per Acció Social i Ciutadania.

Ho hem dit des del primer moment, calia tenir ben estructurats els terminis de la crisi provocada per LEAR i actuar en conseqüència. Malauradament, el màxim representant del nostre Ajuntament no ha sabut combinar el necessari recolzament institucional als treballadors i treballadores, amb una defensa del futur econòmic del municipi sense la fàbrica. Al menys nosaltres tenim les idees clares i la consciència tranquil·la, vam oferir a l’Alcalde públicament el nostre suport com a grup municipal i, fins al dia d’avui, ni tan sols ens ha donat la més mínima informació de les seves gestions. Deu pensar, no sigui cas que em tapen la foto.

Bona nit i bona sort.

Diners de l'Estat per a inversions a Roquetes

El nou Fons de l’Estat per a l’Ocupació i la Sostenibilitat permetrà a Roquetes disposar de 863 mil euros per fer front a la crisi i generar ocupació. Aquests diners del Govern de l’Estat, venen a sumar-se als més d’un milió tres-cents seixanta mil euros que han permès executar a l’Ajuntament diferents actuacions de millora de l’espai públic de la nostra ciutat, algunes d’elles encara sense acabar. Així, en dos anys (2009 i 2010), el Govern de Zapatero, haurà posat a disposició de l’Ajuntament tres-cents setanta milions de les antigues pessetes per fer actuacions en benefici dels roqueteros i roqueteres que amés ajuden a crear, o a salvar, llocs de treball.

Certament aquesta és una molt bona noticia que, segurament, el govern municipal no te la més mínima voluntat de difondre ni a la Revista ni a la Emissora. Ja se sap que aquests mitjans, malgrat pagar-los amb els diners de tots, tan sols estan per fer propaganda del “magnífic” govern que tenim. Nosaltres però, malgrat lo malament que l’equip de Paco Gas està gestionant l’execució de les obres del primer Fons, amb lentitud, ineficàcia i manca de transparència i informació als veïns afectats per alguna d’aquestes actuacions, volem dir que aquests dos Fons Estatals representen el major esforç econòmic realitzat mai per una administració superior al nostre municipi.

En la seva línia habitual, el regidor d’Hisenda del nostre Ajuntament, l’inefable Jordi Bausells deia l’altre dia que els “Fons Zapatero” no han ajudat en res a la situació econòmica dels ajuntaments, en fi, com sempre, la seva clarividència no coincideix amb el més mínim sentit comú i, en aquest cas, tampoc amb les manifestacions de complaença de regidors de tos els colors polítics i totes les entitats municipalístes de l’Estat. Ja haguéssim volgut nosaltres tenir instruments com aquests per realitzar inversió a la nostra Ciutat sense que l’Ajuntament ni els ciutadans posessin ni un duro.

La urbanització de Carrers com els de Sant Joan, Sant Ruf i Santa Anna, les millores de l’enllumenat de zones de Roquetes i la Ravaleta, i la remodelació de la Plaça de la Raval Nova (nosaltres mai l’haguéssim fet així), s’estan realitzant amb els 1,36 milions d’euros del 2009. El 2010, els 863 mil euros hauran d’anar destinats a projectes amb una component de sostenibilitat econòmica, medi- ambiental i social. Ja veurem quins seran els que el Govern ens planteja. Però amés, fins al 20% d’aquests diners es podran destinar a finançar despesa social de competència municipal (educació, salut i dependència). Com deia abans, una molt bona noticia!.

Bona nit i bona sort.

Impostos i taxes a Roquetes pel 2010

L'últim dimarts del mes d'octubre,  l’equip de govern de l’Ajuntament proposava l’aprovació dels impostos i taxes municipals que els ciutadans i ciutadanes de Roquetes haurem de pagar el proper any 2010. La situació social i econòmica del nostre municipi no ha servit per moure’ls la consciència i, un cop més, el govern de Paco Gas ens puja els impostos per damunt de l’IPC. Aquest any, en que tants i tants ajuntaments han decidit congelar la pressió fiscal sobre els ciutadans dels seus municipis, a Roquetes han pujat els impostos i les taxes amb una mitjana del 2 % (tot i que la contribució urbana pujarà una mica més d’aquest percentatge).

En aquests tres anys de “govern” d’ERC i Cia, tot i les promeses que feien abans de les eleccions, els impostos que afecten a la majoria dels ciutadans han pujat 10 punts més que l’IPC acumulat. És fàcil de comprovar per tothom, si s’agafa els percentatges publicats per l’Institut Nacional d’Estadística dels anys 2007, 2008 i 2009, es veurà que la suma dels índex d’aquests anys es situa en poc més del 6%, en canvi, si hem sigut curosos i hem guardat els rebuts dels principals impostos i taxes que paguem la major part dels ciutadans (l’IBI, la brossa, l’Impost d’un vehicle ...) del 2008 i 29009 més el 2% del 2010, tindrem la desagradable sorpresa que l’increment supera el 16%. Tant sols la brossa, amb els tres anys, ha pujat un 27% (tot i el servei que tenim). El nostre grup municipal òbviament va votar-hi en contra, com ho hem fet els darrers tres anys.

Francament em revolt l’estómac, comprovar el cinisme i l’engany que utilitzen els actuals governants per justificar contínuament, tot allò que fan en línia contraria amb el que deien que farien quan estaven a l’oposició, i en campanya electoral. Els impostos és una de les més flagrants, però no la que més. Ja n’anirem parlant.

Bona nit i bona sort.