dilluns, 27 de febrer del 2012

La visita a Roquetes de la Consellera d'Ensenyament

Divendres passat, venia a les Terres de l’Ebre, concretament a Roquetes i Tortosa, la Consellera d’Ensenyament, la Honorable senyora Irene Rigau. Sembla que el motiu de la visita a Roquetes era el d’inaugurar l’ampliació i les obres de millora del Col·legi Públic Marcel·lí Domingo. Dic sembla, perquè jo no hi era present, doncs, malgrat haver participat activament, com a Regidor al Govern del nostre Ajuntament i més tard com a Delegat del Govern de la Generalitat que va licitar les obres que ara inaugurava la Honorable Consellera, ni el “meu Ajuntament”, ni l’actual Delegació del Govern de la Generalitat van considerar que mereixia cap notificació de l’acte. Però en fi, aquestes coses, no per noves, son figues d’un altre paner.
Efectivament, del que volia opinar en aquesta entrada és de l’inenarrable comportament de la representant d’un govern democràtic que, d’acord amb les  informacions de la visita i el testimoni presencial de diferents persones que ho han corroborat, va estar més pròpia de la d’un dirigent d’una república “bananera”. Carregada de mala educació, de prepotència i, pel que sembla, d’un preocupant desconeixement dels drets que emparen als ciutadans i ciutadanes al nostre actual Estat de dret.
Dic inenarrable perquè, es pot considerar d’alguna altra manera que, sols baixar del cotxe oficial, l’Honorable Consellera s’adrecés  a un reduït nombre de persones, que es manifestaven silenciosament (amb una pancarta) en contra de les retallades, amb mals “modos” i amenaces? O, que després, obligués a treure una pancarta, que feia públic el sou del Molt Honorable President de la Generalitat i el de la pròpia Consellera, posant-lo en relació a la baixada de sou dels funcionaris, com a condició prèvia per entrar al Col·legi? O, finalment, que esbronqués a les autoritats locals presents per haver consentit tot plegat?
Francament, a mi em sembla que un comportament com el que va mantenir, el passat divendres a Roquetes, la Consellera d’un Departament del Govern de la Generalitat, que amb l’anterior Govern es deia d’Educació, no podia estar més carregat de “mala educació democràtica”. Senyora Consellera, el que van fer les persones que es manifestaven, pacíficament, davant vostè, va ser exercir  drets emparats per la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, com els de llibertat d’expressió i opinió, i el de manifestació. Fent-li arribar, des de la proximitat que permetia la seva visita, que estan en contra de les retallades a l’educació pública que està practicant el Govern de la Generalitat del que vostè en forma part.
De sempre s’ha dit, que l’acceptació de la crítica per qualsevol polític va inclosa al seu sou, i en democràcia encara més. Per això m’atreveixo, humilment, a demanar-li, que es disculpi públicament davant els que es poguessin sentir ofesos pel seu comportament, i si no ho fa, cregui’m, plantegis seriosament la seva continuïtat al Govern de Catalunya.
Bona nit i bona sort.   

dimecres, 22 de febrer del 2012

PSC Terres de l'Ebre: Ara Nuria

El proper cap de setmana, a Sant Jaume d’Enveja, els socialistes de les Terres de l’Ebre celebrem el nostre congrés, continuació del procés de renovació d’idees i persones que els socialistes vam iniciar al XII Congrés del PSC,  celebrat el desembre passat a Barcelona.

Aquest és el tercer congrés dels socialistes ebrencs, formant part de la nostra organització territorial les quatre comarques de l’Ebre, després dels que vam realitzar a Tortosa i Mora d’Ebre, ara fa vuit i quatre anys respectivament. Aquest conclau arriba per a natros en moments de gran dificultat política. La crisi, i els nostres errors a l’hora d’enfrontar-la des de les màximes responsabilitats polítiques, que teníem no fa gaire, han provocat que molts de ciutadans i ciutadanes hagin deixat de creure en el nostre Partit com a eina vàlida per resoldre els seus problemes, i així hem perdut eleccions a tots els àmbits de representació política, algunes d’aquestes especialment doloroses, també aquí a les Terres de l’Ebre.  
Si els congressos, als partits d’esquerres com el nostre, son eines de debat i renovació d’idees, en aquest moment  és molt important encertar en la diagnosi del perquè d’aquesta pèrdua de confiança, per a plantejar, immediatament, les propostes que han de permetre recuperar la credibilitat perduda, començant des de baix, pel projecte polític dels socialistes.
Som una organització política d’esquerres, amb els fonaments ideològics de la socialdemocràcia. Uns fonaments que, entre altres coses, van propiciar la creació dels Estats de benestar a Europa després de la II Guerra Mundial, i que, malauradament, avui estan en una situació de perill imminent davant la voracitat de les polítiques neoliberals. Així doncs, la reconstrucció dels nostre discurs ha d’anar vinculat, sense excuses, al d’aquelles bases ideològiques del socialisme democràtic. Som d’esquerres i el nostre comportament i actuació política ha d’estar en consonància en allò que som. Sense vacil·lacions ni contradiccions.
A nivell territorial també tenim molta feina. Les Terres de l’Ebre, després del període de correcció de dèficits en equipaments i infraestructures, gràcies a les polítiques de re- equilibri territorial del tripartit, novament tornen a ser objecte de desatenció i d’incompliments. Un clàssic en les polítiques de Convergència i Unió que, un cop més, haurem de ser capaços de fer arribar a la ciutadania mitjançant la crítica política, però també mitjançant les nostres propostes. La crisi està fent molt mal al nostres pobles i ciutats, condemnant -nos a un futur incert i un present que deixa pel camí a molts dels nostres conciutadans, i molts d’ells esperen les nostres alternatives.
El congrés del proper dissabte ha de ser el del rellançament del nostre projecte polític per a les Terres de l’Ebre, segurament haurem de canviar alguns aspectes organitzatius per afavorir el debat intern, ser més transparents, i obrir el partit a aquelles sensibilitats progressistes que, tot i no ser militants, sentin simpatia per les nostres propostes i estiguin disposats a ajudar-nos en la nostra voluntat de  millorar la societat que ens és més propera. La nova direcció del partit haurà de posar les eines per a que els ciutadans ens sentin més prop, i absolutament compromesos en els seus problemes, especialment els d’aquells que més estan patint els efectes d’aquesta maleïda crisi.
Per aconseguir tot això, després del gest de generositat política de les persones que han liderat la nostra Federació els últims vuit anys, dos candidatures es presenten per a ser elegides pels quasi noranta delegats i delegades que dissabte que ve es reuniran a Sant Jaume. Joaquim Paladella i Nuria Ventura, Nuria i Joaquim. Dos molt bons candidats que, tot i ser joves, compten amb una experiència política gens menyspreable i que, al meu parer, estan capacitats per liderar aquests reptes.
Alguns pensàvem que, potser, hagués estat millor una sola candidatura amb la presència de tots dos candidats als llocs de màxima responsabilitat, però per la voluntat d’ells no ha estat possible, almenys abans del Congrés, per tant beneïda sigui la discussió i el contrast democràtic de les seves propostes. I que guanyi el millor per al partit i per al territori.
En aquesta ocasió, després d’haver estat delegat per l’agrupació de Roquetes a tots els congressos socialistes, des de fa vint i dos anys, he decidit auto –exclourem i deixar que siguin nous afiliats, joves, i amb tantes ganes com les meues de contribuir a que el PSC torni a ser útil als interessos dels nostres conciutadans, els que vagin com a delegats al Congrés. Tot i això, dissabte, estaré a Sant Jaume com a membre de l’executiva sortint.
Així doncs, aquest cop, no tindré l’ocasió de votar a una o l’altre candidat a la Primera Secretaria del PSC, cosa la qual no vol dir que no tingui absolutament clar que, per a iniciar aquesta complicada nova etapa, ara és l’hora de Nuria Ventura i, tot i que no la podré votar, la candidata sap que té tot el meu recolzament i la meva experiència política al servei del projecte, encara que,  des de fora de qualsevol òrgan de direcció del Partit.
D’ençà el Congrés de Barcelona he tingut ocasió de parlar amb Nuria unes quantes ocasions, i estic segur que les seves idees, les seves propostes, les seves ganes de treballar pel nostre projecte l’avalen i, sense menystenir a Joaquim, la fan mereixedora de liderar la Federació XVI del PSC els propers quatre anys. La decisió la tindran els delegats i delegades, però un cop acabat el Congrés i elegit Primer/a Secretari/a, sigui el o la que sigui, caldrà immediatament  començar a treballar, tots plegats! La gravetat de la situació política actual no admet dilacions,  i els ciutadans, que la pateixen, tampoc.
Bona nit i bona sort..

dimarts, 21 de febrer del 2012

Lluitarem per canviar-ho!

Després d’unes setmanes de dedicació quasi exclusiva a preparar els exàmens de la UNED, em retrobo amb la necessitat de deixar per escrit, al meu bloc, algunes reflexions vers alguna de les coses que estan passant.

Res no ha millorat des de que vaig penjar l’últim escrit, les polítiques neoliberals a Catalunya i a Espanya,  plantejades per C i U i el PP aquí i allà, no semblen tenir aturador i, a l’igual que passa a la resta d’Europa, l’economia, lluny de millorar, continua enfonsant-se, com el “Costa Concordia”, fruit de les equivocades i negligents maniobres dels “capitans” de la dreta que governen aquesta gran nau que és Europa i, com a aquell gran creuer, deixant també cadàvers (simbòlics i reals) de persones que, no fa massa temps, disposaven de quasi tot allò que alguns identifiquen amb la felicitat.
L’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2012, és un pas més en la direcció equivocada, a l’igual que ho és la Reforma Laboral aprovada per decret pel Partit Popular. Ni uns ni l’altra aconseguiran reactivar l’economia ni reduir l’atur, finalitats que, segons ens diuen, els que les han aprovat, son el que pretenen aquestes normes legislatives.
Retallades de recursos per a l’Educació, nova rebaixa de sou als treballadors públics, pujada d’impostos indirectes, inici del copagament sanitari tot això a Catalunya; i a Espanya, un cop més, el PP al govern fa tot el contrari que va dir que faria quan estava a l’oposició, en aquest cas la injusta reforma laboral que permetrà acomiadar els treballadors d’una manera barata i amb facilitat. En fi, una nova tongada en la intenció de canviar el model d’Estat, sense haver-ho explicitat, ni uns ni els altres, abans de guanyar les eleccions.
L’accelerada pèrdua de drets de ciutadania es va imposant. Educació, atenció a la salut, l’ajut a la dependència, drets laborals, polítiques d’igualtat.... rés no té aturador per al “DOGMA” neoliberal del dèficit i l’endeutament de lo públic. I així, mentre s’obliga des de la Unió Europea (que cada cop té menys d’Unió i més d’Alemanya) a reduir la despesa pública dels Estats membres, amb amenaces constants d’intervenció, el Banc Central Europeu, a les ordres d’aquest mateixos mandataris, no deixa d’injectar diners a la Banca amb crèdits barats que serveixen per a que, aquestes entitats, comprin amb alts interessos el deute dels Estats. Per a l’economia productiva però,no hi ha crèdit. En fi, que si haguessin posat tan d’interès en ajudar l’economia productiva europea, com el que han posat en salvar la gran banca, com deia ma iaia, “otro gallo cantaría”.
I quan pensàvem que poques coses més podrien incrementar el nostre estat d’indignació permanent, ens trobem amb la repressió brutal a València contra estudiants d’institut (catorze a divuit anys), que protestaven per les retallades al sistema educatiu públic en aquella Comunitat. Retallades, cal afegir, que han vingut com a conseqüència d’un espoli del diner públic efectuat per dirigents vinculats a tota mena de casos de corrupció, a obres faraòniques i  innecessàries, o a despeses realitzades a major glòria política d’aquells que les autoritzaven. Ho he de confessar, les imatges d’aquestes últimes hores a València, m’han generat per igual sentiments de ràbia i impotència per una banda, i d’admiració per l’altra.
Ràbia i impotència al veure com “armaris de tres portes” amb escuts i tota mena de proteccions físiques, i amb porres d’un metre (diuen que les porres de la democràcia son més llargues que les de la dictadura), carregaven contra nois i noies, molts d’ells menors d’edat, sense pietat pel simple fet de reclamar el dret a una educació pública de qualitat. Uns policies que actuaven així animats per comandaments que consideren “enemics”  als manifestants, i seguint instruccions de responsables polítics com la Delegada del Govern a València.
Admiració, d’altra banda, en veure que malgrat les amenaces i els cops, hi ha joves que no estan disposats a resignar-se a tenir un futur que, en aquests moments, es planteja molt negre. Ells haurien de ser l’exemple a seguir.
Tot el que està passant en aquests moments a Catalunya i Espanya ens mostra amb claredat que ni les polítiques ni les actituds dels actual governants, tenen res a veure amb les que hi havia abans, tot i que molts han destinat molts d’esforços a confondre als ciutadans afirmant lo contrari.
Lluitarem per canviar-ho!

Bona nit i bona sort.