La visita a Roquetes de la Consellera d'Ensenyament

Divendres passat, venia a les Terres de l’Ebre, concretament a Roquetes i Tortosa, la Consellera d’Ensenyament, la Honorable senyora Irene Rigau. Sembla que el motiu de la visita a Roquetes era el d’inaugurar l’ampliació i les obres de millora del Col·legi Públic Marcel·lí Domingo. Dic sembla, perquè jo no hi era present, doncs, malgrat haver participat activament, com a Regidor al Govern del nostre Ajuntament i més tard com a Delegat del Govern de la Generalitat que va licitar les obres que ara inaugurava la Honorable Consellera, ni el “meu Ajuntament”, ni l’actual Delegació del Govern de la Generalitat van considerar que mereixia cap notificació de l’acte. Però en fi, aquestes coses, no per noves, son figues d’un altre paner.

Efectivament, del que volia opinar en aquesta entrada és de l’inenarrable comportament de la representant d’un govern democràtic que, d’acord amb les  informacions de la visita i el testimoni presencial de diferents persones que ho han corroborat, va estar més pròpia de la d’un dirigent d’una república “bananera”. Carregada de mala educació, de prepotència i, pel que sembla, d’un preocupant desconeixement dels drets que emparen als ciutadans i ciutadanes al nostre actual Estat de dret.

Dic inenarrable perquè, es pot considerar d’alguna altra manera que, sols baixar del cotxe oficial, l’Honorable Consellera s’adrecés  a un reduït nombre de persones, que es manifestaven silenciosament (amb una pancarta) en contra de les retallades, amb mals “modos” i amenaces? O, que després, obligués a treure una pancarta, que feia públic el sou del Molt Honorable President de la Generalitat i el de la pròpia Consellera, posant-lo en relació a la baixada de sou dels funcionaris, com a condició prèvia per entrar al Col·legi? O, finalment, que esbronqués a les autoritats locals presents per haver consentit tot plegat?

Francament, a mi em sembla que un comportament com el que va mantenir, el passat divendres a Roquetes, la Consellera d’un Departament del Govern de la Generalitat, que amb l’anterior Govern es deia d’Educació, no podia estar més carregat de “mala educació democràtica”. Senyora Consellera, el que van fer les persones que es manifestaven, pacíficament, davant vostè, va ser exercir  drets emparats per la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, com els de llibertat d’expressió i opinió, i el de manifestació. Fent-li arribar, des de la proximitat que permetia la seva visita, que estan en contra de les retallades a l’educació pública que està practicant el Govern de la Generalitat del que vostè en forma part.

De sempre s’ha dit, que l’acceptació de la crítica per qualsevol polític va inclosa al seu sou, i en democràcia encara més. Per això m’atreveixo, humilment, a demanar-li, que es disculpi públicament davant els que es poguessin sentir ofesos pel seu comportament, i si no ho fa, cregui’m, plantegis seriosament la seva continuïtat al Govern de Catalunya.

Bona nit i bona sort.   

PSC Terres de l'Ebre: Ara Nuria

El proper cap de setmana, a Sant Jaume d’Enveja, els socialistes de les Terres de l’Ebre celebrem el nostre congrés, continuació del procés de renovació d’idees i persones que els socialistes vam iniciar al XII Congrés del PSC,  celebrat el desembre passat a Barcelona.

Aquest és el tercer congrés dels socialistes ebrencs, formant part de la nostra organització territorial les quatre comarques de l’Ebre, després dels que vam realitzar a Tortosa i Mora d’Ebre, ara fa vuit i quatre anys respectivament. Aquest conclau arriba per a natros en moments de gran dificultat política. La crisi, i els nostres errors a l’hora d’enfrontar-la des de les màximes responsabilitats polítiques, que teníem no fa gaire, han provocat que molts de ciutadans i ciutadanes hagin deixat de creure en el nostre Partit com a eina vàlida per resoldre els seus problemes, i així hem perdut eleccions a tots els àmbits de representació política, algunes d’aquestes especialment doloroses, també aquí a les Terres de l’Ebre.  

Si els congressos, als partits d’esquerres com el nostre, son eines de debat i renovació d’idees, en aquest moment  és molt important encertar en la diagnosi del perquè d’aquesta pèrdua de confiança, per a plantejar, immediatament, les propostes que han de permetre recuperar la credibilitat perduda, començant des de baix, pel projecte polític dels socialistes.

Som una organització política d’esquerres, amb els fonaments ideològics de la socialdemocràcia. Uns fonaments que, entre altres coses, van propiciar la creació dels Estats de benestar a Europa després de la II Guerra Mundial, i que, malauradament, avui estan en una situació de perill imminent davant la voracitat de les polítiques neoliberals. Així doncs, la reconstrucció dels nostre discurs ha d’anar vinculat, sense excuses, al d’aquelles bases ideològiques del socialisme democràtic. Som d’esquerres i el nostre comportament i actuació política ha d’estar en consonància en allò que som. Sense vacil·lacions ni contradiccions.

A nivell territorial també tenim molta feina. Les Terres de l’Ebre, després del període de correcció de dèficits en equipaments i infraestructures, gràcies a les polítiques de re- equilibri territorial del tripartit, novament tornen a ser objecte de desatenció i d’incompliments. Un clàssic en les polítiques de Convergència i Unió que, un cop més, haurem de ser capaços de fer arribar a la ciutadania mitjançant la crítica política, però també mitjançant les nostres propostes. La crisi està fent molt mal al nostres pobles i ciutats, condemnant -nos a un futur incert i un present que deixa pel camí a molts dels nostres conciutadans, i molts d’ells esperen les nostres alternatives.

El congrés del proper dissabte ha de ser el del rellançament del nostre projecte polític per a les Terres de l’Ebre, segurament haurem de canviar alguns aspectes organitzatius per afavorir el debat intern, ser més transparents, i obrir el partit a aquelles sensibilitats progressistes que, tot i no ser militants, sentin simpatia per les nostres propostes i estiguin disposats a ajudar-nos en la nostra voluntat de  millorar la societat que ens és més propera. La nova direcció del partit haurà de posar les eines per a que els ciutadans ens sentin més prop, i absolutament compromesos en els seus problemes, especialment els d’aquells que més estan patint els efectes d’aquesta maleïda crisi.

Per aconseguir tot això, després del gest de generositat política de les persones que han liderat la nostra Federació els últims vuit anys, dos candidatures es presenten per a ser elegides pels quasi noranta delegats i delegades que dissabte que ve es reuniran a Sant Jaume. Joaquim Paladella i Nuria Ventura, Nuria i Joaquim. Dos molt bons candidats que, tot i ser joves, compten amb una experiència política gens menyspreable i que, al meu parer, estan capacitats per liderar aquests reptes.

Alguns pensàvem que, potser, hagués estat millor una sola candidatura amb la presència de tots dos candidats als llocs de màxima responsabilitat, però per la voluntat d’ells no ha estat possible, almenys abans del Congrés, per tant beneïda sigui la discussió i el contrast democràtic de les seves propostes. I que guanyi el millor per al partit i per al territori.

En aquesta ocasió, després d’haver estat delegat per l’agrupació de Roquetes a tots els congressos socialistes, des de fa vint i dos anys, he decidit auto –exclourem i deixar que siguin nous afiliats, joves, i amb tantes ganes com les meues de contribuir a que el PSC torni a ser útil als interessos dels nostres conciutadans, els que vagin com a delegats al Congrés. Tot i això, dissabte, estaré a Sant Jaume com a membre de l’executiva sortint.

Així doncs, aquest cop, no tindré l’ocasió de votar a una o l’altre candidat a la Primera Secretaria del PSC, cosa la qual no vol dir que no tingui absolutament clar que, per a iniciar aquesta complicada nova etapa, ara és l’hora de Nuria Ventura i, tot i que no la podré votar, la candidata sap que té tot el meu recolzament i la meva experiència política al servei del projecte, encara que,  des de fora de qualsevol òrgan de direcció del Partit.

D’ençà el Congrés de Barcelona he tingut ocasió de parlar amb Nuria unes quantes ocasions, i estic segur que les seves idees, les seves propostes, les seves ganes de treballar pel nostre projecte l’avalen i, sense menystenir a Joaquim, la fan mereixedora de liderar la Federació XVI del PSC els propers quatre anys. La decisió la tindran els delegats i delegades, però un cop acabat el Congrés i elegit Primer/a Secretari/a, sigui el o la que sigui, caldrà immediatament  començar a treballar, tots plegats! La gravetat de la situació política actual no admet dilacions,  i els ciutadans, que la pateixen, tampoc.

Bona nit i bona sort..

Lluitarem per canviar-ho!

Després d’unes setmanes de dedicació quasi exclusiva a preparar els exàmens de la UNED, em retrobo amb la necessitat de deixar per escrit, al meu bloc, algunes reflexions vers alguna de les coses que estan passant.

Res no ha millorat des de que vaig penjar l’últim escrit, les polítiques neoliberals a Catalunya i a Espanya,  plantejades per C i U i el PP aquí i allà, no semblen tenir aturador i, a l’igual que passa a la resta d’Europa, l’economia, lluny de millorar, continua enfonsant-se, com el “Costa Concordia”, fruit de les equivocades i negligents maniobres dels “capitans” de la dreta que governen aquesta gran nau que és Europa i, com a aquell gran creuer, deixant també cadàvers (simbòlics i reals) de persones que, no fa massa temps, disposaven de quasi tot allò que alguns identifiquen amb la felicitat.

L’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2012, és un pas més en la direcció equivocada, a l’igual que ho és la Reforma Laboral aprovada per decret pel Partit Popular. Ni uns ni l’altra aconseguiran reactivar l’economia ni reduir l’atur, finalitats que, segons ens diuen, els que les han aprovat, son el que pretenen aquestes normes legislatives.

Retallades de recursos per a l’Educació, nova rebaixa de sou als treballadors públics, pujada d’impostos indirectes, inici del copagament sanitari tot això a Catalunya; i a Espanya, un cop més, el PP al govern fa tot el contrari que va dir que faria quan estava a l’oposició, en aquest cas la injusta reforma laboral que permetrà acomiadar els treballadors d’una manera barata i amb facilitat. En fi, una nova tongada en la intenció de canviar el model d’Estat, sense haver-ho explicitat, ni uns ni els altres, abans de guanyar les eleccions.

L’accelerada pèrdua de drets de ciutadania es va imposant. Educació, atenció a la salut, l’ajut a la dependència, drets laborals, polítiques d’igualtat.... rés no té aturador per al “DOGMA” neoliberal del dèficit i l’endeutament de lo públic. I així, mentre s’obliga des de la Unió Europea (que cada cop té menys d’Unió i més d’Alemanya) a reduir la despesa pública dels Estats membres, amb amenaces constants d’intervenció, el Banc Central Europeu, a les ordres d’aquest mateixos mandataris, no deixa d’injectar diners a la Banca amb crèdits barats que serveixen per a que, aquestes entitats, comprin amb alts interessos el deute dels Estats. Per a l’economia productiva però,no hi ha crèdit. En fi, que si haguessin posat tan d’interès en ajudar l’economia productiva europea, com el que han posat en salvar la gran banca, com deia ma iaia, “otro gallo cantaría”.

I quan pensàvem que poques coses més podrien incrementar el nostre estat d’indignació permanent, ens trobem amb la repressió brutal a València contra estudiants d’institut (catorze a divuit anys), que protestaven per les retallades al sistema educatiu públic en aquella Comunitat. Retallades, cal afegir, que han vingut com a conseqüència d’un espoli del diner públic efectuat per dirigents vinculats a tota mena de casos de corrupció, a obres faraòniques i  innecessàries, o a despeses realitzades a major glòria política d’aquells que les autoritzaven. Ho he de confessar, les imatges d’aquestes últimes hores a València, m’han generat per igual sentiments de ràbia i impotència per una banda, i d’admiració per l’altra.

Ràbia i impotència al veure com “armaris de tres portes” amb escuts i tota mena de proteccions físiques, i amb porres d’un metre (diuen que les porres de la democràcia son més llargues que les de la dictadura), carregaven contra nois i noies, molts d’ells menors d’edat, sense pietat pel simple fet de reclamar el dret a una educació pública de qualitat. Uns policies que actuaven així animats per comandaments que consideren “enemics”  als manifestants, i seguint instruccions de responsables polítics com la Delegada del Govern a València.

Admiració, d’altra banda, en veure que malgrat les amenaces i els cops, hi ha joves que no estan disposats a resignar-se a tenir un futur que, en aquests moments, es planteja molt negre. Ells haurien de ser l’exemple a seguir.

Tot el que està passant en aquests moments a Catalunya i Espanya ens mostra amb claredat que ni les polítiques ni les actituds dels actual governants, tenen res a veure amb les que hi havia abans, tot i que molts han destinat molts d’esforços a confondre als ciutadans afirmant lo contrari.

Lluitarem per canviar-ho!

Bona nit i bona sort.

Dos anys més de recessió?

Ahir  era portada de quasi tots els diaris d’informació general, que el Fons Monetari Internacional revisa a la baixa la economia mundial per al 2012 i 2013, i preveu la recessió de la economia espanyola per aquests dos anys. Sí, després de tot lo que ja portem, el FMI ens diu que, segurament, el 2012 tindrem un creixement negatiu de la nostra economia en 1,7% i el 2013 del 0,3%.

Que vol dir això? Doncs, que si el FMI no s’equivoca en les seves previsions (no seria el primer cop), l’any 2012 a Espanya es seguirà destruint ocupació, i el 2013 també, afegint dramatisme a la ja de per si prou dramàtica situació d’un país, on hi ha més de cinc milions de persones amb possibilitat de treballar que no ho poden fer.

Lo sorprenent però d’aquesta situació, és que, avui, no és portada de cap diari l’opinió d’algun governant qualificat que digui, "prendrem aquestes mesures per a que això no passi", o "el FMI està equivocat", o "potser son les nostres polítiques les que estan equivocades (encara que sigui com a plantejament teòric)". Sembla com si la política, els governs, haguessin entrat en una mena de fatalisme paralitzant determinat per òrgans i institucions com el FMI, el Banc Mundial, el Banc Central Europeu, les Agències de Ràting i “tanti quanti” poders econòmics ocults, que ningú ha votat, que ningú coneix.

Portem més de dos anys acceptant (potser amb massa resignació) que per tal de millorar l’economia cal fer sacrificis, i així veiem com se’ns rebaixa el sou, se’ns retallen drets, s’intenta privatitzar el funcionament de serveis públics essencials com el d’atenció a la salut o l’educació..... i la economia no millora, ans el contrari, ara ens diuen que, fins i tot, les coses aniran a pitjor. Fins quan  podrem aguantar una situació com aquesta?

En un moment en que el consum és quasi be inexistent, la inversió privada paralitzada per la manca de crèdit dels bancs (als que tant s’ha ajudat amb diner públic) i amb una inversió pública pràcticament inexistent, seguir confiant que les polítiques de contenció del dèficit ens acabaran portant a la "terra promesa", no és altra cosa que un autèntic disbarat.

Cada cop son més els que pensen que, en aquests moments, al mon occidental la política (els governs) ha estat absorbida pel gran capital. Les decisions ja no es prenen d’acord als interessos de la majoria dels ciutadans, ara se’ns parla de mercats financers de compromisos amb els socis..... és com si hi hagués una mena de “Gran Germà” que ho vigila tot, que ho controla tot, que indica el que s’ha de fer, i això ens està duent al precipici econòmic i a la ruïna social.

En aquests moments doncs, on tantes coses trontollen, vull tornar a reivindicar la visió Aristotèlica de la política com “art de fer felices a les persones”. Cal que els governants, els polítics, tornen a comptar amb les persones, i cal fer-ho de forma urgent, ans que les persones abandonin definitivament els polítics, els governants.

Bona nit i bona sort.

      

Així no anem enlloc!

Les xifres de l’atur del 2011, publicades avui, confirmen fil per randa que totes les mesures econòmiques aplicades fins ara, tant a nivell de Catalunya com Espanya, han fracassat estrepitosament, més aviat sembla com si haguessin anat en direcció contraria a la de la sortida de la crisi. 

               

Ho havien dit prestigiosos economistes mundials, amb premis Nobel d’Economia, com Paul Krugman o Joseph Stiglitz: “una situació de recessió econòmica no és el millor escenari per a l’austeritat fiscal”, certament, amb molt poc èxit. L’apassionada lluita contra el dèficit públic, al dictat de les ordres d’Alemanya, realitzada per la totalitat de països del euro, s’ha mostrat absolutament ineficaç per tornar a les sendes del creixement econòmic i la creació de llocs de treball.

El paisatge econòmic del país avui, és el de més de 4,4 milions de persones sense feina inscrites a les llistes de l’atur; empreses que tenen que plegar per la manca de consum i la inexistència de crèdit; les classes mitjanes, un cop més, les més perjudicades per les “noves” mesures fiscals del govern de Rajoy; els bancs, que tants ajuts han rebut del diner públic, destinant els crèdits d’emergència del BCE a fer negoci amb el deute sobirà dels Estats que els han ajudat, enlloc de facilitar el crèdit a empreses i consumidors, i amés, en aquest escenari infernal, avui es fa públic també que les grans fortunes d’Espanya, el pitjor any de la crisi, han vist com s’incrementava el seu patrimoni un 6%. En fi, on anirem a parar?

Estic segur que som milions les persones que creiem en que les coses es poden fer d’una altra manera. El neoliberalisme ha fracassat i ens està deixant en la misèria, però no és cert que no hi hagi marge de maniobra. Cal que els Estats recuperin el paper essencial en el funcionament de les respectives economia, incrementant la despesa pública amb principis d’eficiència i equitat, fent que la fiscalitat sigui un mecanisme de correcció més just del que ho és ara, perseguint contundentment el frau i la corrupció, afavorint la inversió productiva i ajudant a la recerca, castigant fiscalment l’especulació.......En definitiva, tornar a unes polítiques econòmiques d’èxit, que no ens son desconegudes.

De fet, unes recomanacions com les què, amb reiteració, han fet els prestigiosos economistes que citava a l’inici d’aquest article, les va fer John Maynard Keynes l’any 1937 al president dels EUA Franklin Delano Roosevelt, la història ha dit que Keynes tenia raó.

Bona nit i bona sort.

P.D. Absolutament inadmissible que per a guanyar unes eleccions s’afirmen coses que es sap segur que no és faran, com “en cap cas pujarem els impostos” del PP, o “baixarem l’atur a la meitat en quatre anys” dit per C i U fa un any i, naturalment, corregit a la baixa després d’un increment de cinquanta un mil persones desocupades més en aquest període.           

  

Moltísimes gràcies!!!!!

Demà, amb l’últim dia de l’any, i amb el nomenament oficial de la nova Delegada del Govern d’Espanya a Catalunya, s’acaba també un període de la meva vida, que ha durat justament tres anys i mig, en el que he tingut l’ocasió de col·laborar modestament a que la feina del Govern Central a la nostra província fos lo més efectiva possible en benefici dels ciutadans i ciutadanes de tots els municipis tarragonins.

Des del gabinet tècnic de la Subdelegació del Govern a Tarragona, he pogut comprovar (i compartir a la vegada) l’ambició amb la que han realitzat el seu treball els Delegats del Govern a Catalunya, Joan Rangel i Montserrat Garcia, i els Subdelegats a Tarragona Teresa Pallarès i Ramon Inglés, per tal que alguns dels més importants reptes que l’Estat tenia amb la nostra província fossin realitat.

Certament, la crisi no ha facilitat la nostra feina, però tot i això les dos darreres legislatures han estat les que més inversió de l’Estat s’ha realitzat a les comarques tarragonines, i també a les de l’Ebre. S’han deixat iniciades importants obres d’infraestructures viaries i ferroviàries, que amb unes circumstàncies econòmiques diferents ja estarien acabades, com la variant de l’Aldea o el Corredor del Mediterrani. També d’altres, pels mateixos motius, no han pogut veure’s iniciades, com l’A-7 des de La Jana a El Perelló. Però, on s’han complert escrupolosament els compromisos ha estat en tot allò que contemplava el nou Pla de Protecció del Delta de l’Ebre, després de la derogació del transvasament de l’Ebre que preveia l’anterior PHN  del P.P., amb una inversió absolutament històrica.

Els Fons Estatals d’Inversió Local (Fons Zapatero) han estat segurament la millor i més enriquidora experiència d’aquests quaranta dos mesos.   Sense bellugar ni un sol paper es va aconseguir que, en molt poques setmanes, tots els municipis de la província poguessin disposar d’uns recursos que els permetien realitzar obres en infraestructures i equipaments finançades al cent per cent per l’Administració Central. Amb tota seguretat, la més important transferència de recursos econòmics que mai s’ha fet en benefici dels Ajuntaments a l’Estat Espanyol.

No seria just que en un escrit com aquest, en un moment en que els funcionaris s’han convertit, per a alguns governants, en una mena d’ases de tots els cops, que no fes un sincer reconeixement a la bona feina de tots els treballadors públics que he tingut la sort de conèixer i amb els que he compartit responsabilitats. La imatge tan negativa que actualment s’està donant dels funcionaris en general és profundament injusta, i algun dia els responsables se’n penediran.

En fi, amb aquest punt i final es tanca també un període, que ha durat vint i quatre anys i sis mesos, de servei ininterromput als ciutadans des de l’administració pública. En aquest temps, iniciat a la millor escola que pot tenir cap polític, el seu Ajuntament, he intentat aportar el meu granet de sorra per millorar el “mon” més proper, des de la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Baix Ebre, la Delegació del Govern de la Generalitat, i aquests tres anys i mig a la Subdelegació del Govern de l’Estat a Tarragona. Quasi unes bodes d’or de dedicació (en les que tan sols ha estat professionalment  exclusiva durant quatre anys) a totes les administracions públiques de l’Estat, que m’han format com a polític, i especialment com a persona. 

Moltísimes gràcies a tots i totes aquelles persones que amb la seva confiança m’han permès arribar fins aquí

Bona nit i bona sort..

Ara sí, un Nou PSC

Després de tres dies carregats d’intensitat, el “Nou PSC” comença a caminar. Certament, el XII Congrés ha estat molt diferent a tots els altres dels que he tingut l’ocasió de formar-ne part com a delegat. La successiva pèrdua de confiança en el projecte polític que representem els socialistes al nostre país, evidenciada a l’últim cicle electoral, ens indicava que teníem molta feina a fer.

Ho deia a l’últim comentari penjat al bloc, el nostre primer repte a superar en aquest Congrés era el de trobar respostes als motius pels quals els ciutadans havien deixat de creure en les nostres propostes aquests darrers anys, i el segon, un cop feta la primera anàlisi, plantejar les noves respostes que el PSC té per aquests temps de convulsió que ens està tocant viure.

Segurament, no hi haurà coincidència absoluta en que haguem aconseguit resoldre aquests dos objectius, però jo crec que, tant en les causes que ens han portat a una realitat política tan dura, com en la de les propostes que fem per recuperar la confiança perduda, hem avançat, i ho dic amb sinceritat. No m’ha semblat que aquest avanç hagi estat simplement cosmètic, com alguns mitjans de comunicació (que mai s’han distingit per la seva objectivitat en el seu tracte amb nosaltres) han afirmat.

Hem fet autocrítica, reconeixent molts dels errors comesos en aquests últims anys. Hem modificat formes i comportaments, que permetran que el Nou PSC sigui un partit més obert, més transparent, en definitiva molt més democràtic, portes endins i també més proper als ciutadans portes en fora. Hem avançat també, de forma decidida, en l’actualització de les nostres propostes polítiques per a uns temps com los que vivim, fent-ho però des dels valors que conformen l’ADN del nostre partit la justícia social i la igualtat d’oportunitats, reafirmant el nostre catalanisme, al servei de tots els catalans i catalanes, especialment dels que menys tenen, i amb la persistent voluntat d’aconseguir un Estat organitzat federalment. Finalment, també hem renovat les persones que han de liderar el nostre projecte polític els propers anys, amb una nova executiva on es troben moltes de les sensibilitats que conformen un partit amb tants matisos com el nostre. I tot això ho hem fet en poc més de tres dies d’un Congrés retransmès en directe per la web del PSC, i amb sessions plenàries obertes als mitjans de comunicació.

Haurem arribat tot lo lluny que les circumstàncies requerien? Hem renovat suficientment el discurs i les persones, i en la direcció desitjada? Ni jo, ni crec que ningú ho pot afirmar amb absoluta certesa, però hem avançat, i ara cal d’immediat posar-ho en evidència. El camí no serà fàcil, però estic segur que els socialistes estarem a l’alçada del que els catalans i catalanes esperen de natros.

Utilitzaré la cita que el nostre nou Primer Secretari, Pere Navarro, va fer al seu discurs com a candidat sol·licitant el vot dels delegats i delegades, “fa anys, en uns moments molt complicats per al PSC, un periodista preguntà a la Marta Mata: vostè es sent socialista encara? Ella respongué: sí. El periodista insistí, igual de socialista?, i ella contundentment digué: no, encara més” Jo també, com la Marta Mata llavors, em sento més socialista que mai, i amb més ganes que mai d’ajudar al meu partit a aconseguir una societat més juusta.

Bona nit i bona sort.

Esforç per un nou PSC:   http://www.youtube.com/watch?v=8XFkxPZKHHg