divendres, 21 d’octubre del 2011

L'anunci d'ETA (tal com el vaig viure)

L’anunci de la banda terrorista ETA de l’abandonament definitiu de la violència, realitzat ahir la tarda, va convertir un dia normal, per a la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol, en un dia històric. Un dia d’aquells que tothom intenta recordar així que hagin passat molts anys on era, quines van ser les primeres reaccions davant la noticia, quins pensaments li van venir a la memòria...., en fi, una data que, per la seva magnitud, els llibres d’història recordaran a partir d’ara. 

Certament, desprès del comunicat clar i contundent de la Conferencia per la Pau a Euskadi, celebrada a Sant Sebastià aquesta mateixa setmana, pareixia lògic pensar que la final de la barbàrie estava més prop, però, que ho estava tant?, la veritat, almenys per a mi, no. 

Així doncs, es va donar la coincidència que vaig conèixer la noticia al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de boca de l’Alcalde Ballesteros, a punt per escoltar  una conferència del Secretari d’Estat de Transports del Govern d’Espanya sobre el Corredor Ferroviari de la Mediterrània. Tot el públic present la vam rebre amb sorpresa i un calorós aplaudiment. 

Durant uns llargs instants, la meva atenció va deixar d’estar en les paraules del Secretari de Transports i el meu pensament es va omplir de records. Certament, de tristos records. Sí, perquè l’alegria d’un dia com el d’ahir, no ens farà oblidar els molts moments de dolor que ens han ocasionat aquests professionals de l’odi durant tants anys. Segurament, a cada un de natros, demòcrates, persones de bona fe, ens ve a la memòria algun retall d’aquesta llarga història que, per un motiu o altre, ens ha emocionat, ens ha entristit, ens ha fet mal. 

Jo, ahir, vaig recordar l’admirat Ernest Lluch, assassinat l’any 2000, company de partit, al que vaig conèixer personalment a una visita a Roquetes, a la MAI i l’Observatori de l’Ebre, no recordo amb exactitud la data, i amb qui després vam coincidir a diferents reunions relacionades amb el projecte polític que compartíem. També, del Comandant Arturo Anguera, assassinat per ETA l’any 1992, amb qui vaig tenir el goig de compartir una llimonada,  i una amable i llarga xerrada al seu xalet, prop de la Carretera dels Reguers, al poc de ser regidor de Roquetes, cap allà els anys 1988 o 1989. De Miguel Angel Blanco, regidor del Partit Popular d’Ermua, segrestat i assassinat el 1997, un deu de juliol, darrer dia de les nostres Festes Majors, i que ens vam assabentar del fatal desenllaç del seu segrest al Parc de les Moreres de la Torre de Gil, el dia de les paelles, i on vaig compartir llàgrimes amb el recordat amic i company regidor del Partit Popular Daniel Audí, mentre una minoria d’energúmens brindava amb cava.  

En fi, perquè ens han fet patir tant, i durant tant de temps? 

L’Estat de Dret els ha vençut, i ara sols podem esperar d’ells que entreguin les armes, i (si volen) demanen perdó a les víctimes. Ara és l’hora de la política amb majúscules, i han de ser els partits polítics democràtics els que administren el futur immediat amb prudència i molta intel·ligència. Així sigue. 

Bona nit i bona sort.  

dijous, 20 d’octubre del 2011

Vist des de fora: Enguany no hi haurà llums de Nadal

Com cada matí, avui a l’arribar a Tarragona fullejava el Diari mentre prenia el primer cafè del dia. El cert però és què, si no fos pel Barça (bé també pels resultats esportius del Roquetenc), en els temps que corren, les bones noticies cal buscar-les quasi amb lupa. Avui però, entre la ració de notícies relacionades amb la crisi, un titular m’ha cridat l’atenció. El titular deia “Roquetes prescindeix de les llums de Nadal com a mesura d’estalvi” i efectivament, de la lectura de l’article, es podia concloure que enguany  els carrers comercials de Roquetes no tindran els guarniments lumínics que, des de fa molts anys, ajudaven a fer una mica més de festa en dates tan senyalades i, perquè no dir-ho, a incentivar també el nostre esperit consumista ajudant al comerç del nostre poble a millorar les seves vendes. 

Segons l’Alcalde, l’Ajuntament no es troba en una situació crítica, però tot i això cal fer un gest com el de prescindir de les llums de Nadal perquè la Generalitat i l’Estat retarden el pagament de subvencions. Per al mal govern la culpa sempre la tenen els altres. Però la Generalitat sempre ha pagat tard les subvencions, i l’Estat, fins on jo sé, no té subvencions pendents amb l’Ajuntament. Per tant, quin és el problema real? 

Ja ho he explicat en altres articles, el problema principal de les finances municipals és què la gestió econòmica de l’Ajuntament de Roquetes els darrers quatre anys ha estat catastròfica, especialment d’ençà que els efectes de la crisi es van començar a notar als ingressos municipals. L’execució dels pressupostos de  2009 i 2010 ja indicava per on anaven els trets, però llavors ni s’estalviava en llums de Nadal, ni, m’atreviria a dir, en cap de les moltes coses que la situació que vivíem aconsellava. Es clar, la diferència entre aquells temps i els actuals era la proximitat a unes eleccions municipals. 

Però, no ens enganyem, una mesura com aquesta cal contextualitzar-la, i no cal ser malpensat per no veure que destil·la demagògia per tot arreu. Ara tocava sortir als diaris com un Ajuntament exemplar, que no vol retallar els serveis socials, i que comença reduint en cultura (el Tradicionarius) i en promoció comercial (llums de Nadal). Però, no és menys cert que, si volien retallar, podrien haver començat no pujant els sous de l’Alcalde i els regidors/es del govern municipal al primer Plenari de la nova legislatura, lo qual suposa un cost per a l’Ajuntament de més de vuit mil euros anyals més que a l’anterior mandat municipal. 

Estic d’acord amb l’Alcalde, l’últim del que s’ha de retallar és de les partides destinades a la despesa social, però encara estaria més d’acord amb ell si les mesures a prendre per millorar les finances municipals fossin coherents, racionals i transparents, i ni a l’anterior legislatura ni, pel que se, tampoc en lo que portem d’aquesta és la manera d’actuar de l’Alcalde i del seu equip de govern. 

Dit tot això, vull acabar deixant un parell de preguntes per a la reflexió dels lectors del Bloc. En una situació com l’actual, en que el consum està absolutament aturat, i el comerç de proximitat en pateix les conseqüències d’una manera dramàtica, és prudent prendre una mesura com la que ha anunciat l’Alcalde? No hi havia cap altra alternativa?

Bona nit i bona sort.

dijous, 6 d’octubre del 2011

No va ser el dit de Mourinho, va ser l'ull de Vilanova.

Pel títol d’aquesta entrada heu pogut endevinar que avui parlaré de la sentència del jutge únic del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol, per l’incident del partit de tornada de la final de la Supercopa d’Espanya, en que l’entrenador del Reial Madrid va posar. intencionadament i amb traïdoria, el dit a l’ull del segon entrenador del F.C. Barcelona.


Segons les enquestes oficials, la majoria de la ciutadania considera que la justícia funciona malament o molt malament -segons baròmetres recents del CIS el 48%-  i motius per a que tinguem aquesta impressió n’hi ha quasi a diari.
Començàvem la setmana amb la sentència d’un Jutge de l’Audiència de Murcia, on negava que la paraula “zorra” tingués característiques d’insult, en un cas de violència de gènere. I ahir, en un context molt menys dramàtic que la sentència del jutge murcià, ens assabentàvem que, cinquanta dies després dels fets, el jutge únic del Comitè de Competició de la F.E. de Futbol, un venerable ancià de vuitanta tres anys -ex-magistrat i ex-soci del Reial Madrid- feia pública la seva decisió de sancionar com a falta lleu tant a Mourinho com a Vilanova pel fets succeïts al Camp Nou el mes d’agost.
En aquest cas, el jutge ha situat a la mateixa alçada punitiva agressor i agredit, acabant sancionant-los amb idèntica quantia econòmica (sis cents euros), i amb dos i un partits de suspensió respectivament,  que únicament hauran de complir a la competició de la Supercopa. Es a dir què, d’acord amb l’estadística dels darrers anys, tant de equips que han participat en aquesta competició de guanyadors, com de la durada dels entrenadors del Reial Madrid amb Florentino de President,  podria passar que Mourinho (l’agressor) no arribés a complir mai la sanció, i Vilanova (l’agredit) l’acabés complint a la propera final d’aquesta competició. Un autèntic escàndol i un disbarat de dimensions siderals.
Sembla mentida que davant uns fets tan evidents i flagrants, les imatges dels quals van donar la volta al mon, un jutge pugui dictar una sentència tan absolutament injusta, amb arguments de tan sols d’una de les parts, el Reial Madrid, i sense cap prova que els avalin. Un cop més, les estructures esportives del nostre país han perdut l’ocasió d’evitar-nos el més lamentable ridícul internacional. Que hi farem.
L’espectacle llastimós de l’entrenador d’un club de futbol amb el prestigi esportiu del Reial Madrid, mereixia, pel be de l’esport, tenir un final molt diferent per part de la justícia esportiva. Les quinze setmanes de sanció a un jugador de rugbi italià, que participava al Campionat del Mon de Seleccions d'aquest esport, feta pública amb immediatesa i que. el esportista italià, haurà de complir a totes les competicions on participi, per un fet idèntic al comès per Xosé Mourinho, haguessin pogut servir d’exemple a aquest jutge esportiu que porta més de trenta anys al càrrec.

Bona nit i bona sort.


dimecres, 5 d’octubre del 2011

Avui salut i educacio.... demà el subsidi d'atur?








Certament, com una mena de maledicció bíblica, no hi ha dia sense la corresponent ració de males notícies.  Ahir es feien públiques les dades de l’atur de setembre, unes molt males dades. Noranta-cinc mil persones al conjunt de l’Estat –setze mil de les quals a Catalunya-  han passat a engreixar les, ja de per sí, prou dramàtiques llistes de persones desocupades. Una situació com aquesta crea un autèntic trauma personal a les persones afectades, que veuen trencades les seves expectatives de present i futur. No en va l’atur és avui la principal preocupació dels espanyols, d’acord amb el darrer baròmetre del CIS.

 
Però que us sembla, si afegim a aquesta molt mala noticia la traïció que ahir li va fer el subconscient a la Secretaria General del Partit  Popular, la senyora Cospedal, plantejant els seus dubtes sobre què cal fer en el futur sobre l’actual subsidi de l’atur. M’agafa autèntic espant, tan sols de pensar-hi, de les solucions que ha de tenir preparades el PP per a una qüestió, socialment tan sensible, com aquesta. M’esgarrifa si han de ser del to de les que està posant en pràctica, la pròpia Cospedal, com a Presidenta de Castella la Manxa.








El programa electoral del Partit Popular, per a les properes eleccions del mes que ve, segueix sent com una mena de misteri del que se’n parla molt, però ningú no en sap res. Per tant és d’agrair que de quan en quan ens ensenyin la poteta, insinuant allò que pensen fer si els ciutadans els donen la confiança. No insistiré però, al meu parer, baixar els impostos (una de les coses que sembla que tenen clar els populars) és incompatible amb el manteniment d’un Estat de Benestar com el que hem aconseguit els darrers trenta anys.


 






Amb una escola pública sense els recursos que li permeti donar una educació de qualitat, una atenció sanitària pública deficient per manca de mitjans, i posant en qüestió prestacions socials com la de l’atur, ja us ho deia ahir,  acabarem passant de l’Estat del Benestar al l’Estat de Beneficència i, creieu-me, no és el mateix.

Bona nit i bona sort.   



dimarts, 4 d’octubre del 2011

Retallades de drets socials? Ni parlar-ne!!!

Després d’un període, inusualment llarg, de no compartir reflexions, amb els habituals seguidors del bloc, avui torno a la càrrega.
El cert és què la situació de crisi que vivim, està resultant ser un autèntic refugi segur per a les polítiques més conservadores en lo social que es recorden a Europa d’ençà la Segona Guerra Mundial. Sota una raonable pretensió de  reducció del dèficit públic, s’amaga l’indissimulat intent privatitzador dels serveis púbics essencials del que, des de fa dècades, anomenem l’Estat del Benestar, per part d’aquesta onada de governs de la dreta política i econòmica que tenim la dissort democràtica de “gaudir” a Catalunya i la major part de comunitats autònomes de l’Estat.
La educació i l’atenció a la salut públiques, de qualitat i gratuïtes, potes essencials de l’Estat del Benestar, estan en perill imminent. Sobta descobrir que, aquests governs tan benintencionats, no trobin cap altre lloc d’on retallar, que d’aquells serveis públics essencials que permeten una major igualtat social.  En el cas del nostre país, sembla que de l’únic lloc on es pot reduir el dèficit és del desballestament d’un sistema de salut pública que, fruit del treball dels darrers anys, havia esdevingut modèlic, probablement dels millors del mon.
La reducció indiscriminada de l’assistència primària i dels serveis d’urgències, o el tancament de plantes hospitalàries i quiròfans, son el més clar exemple de cap a on ens porten les decisions del Govern dels millors.
Ahir, el Conseller del ram, fins fa quatre dies representant de la patronal privada del sector, ens intentava convèncer que, tot i l’augment de les llista d’espera per realitzar operacions quirúrgiques (en sis mesos, un increment del 23%), no ens havíem de preocupar, que aquest increment no repercutiria en la malaltia del pacient. Que li preguntin a una persona amb necessitat urgent d’una pròtesi de maluc o genoll, us asseguro que en cap cas la seva qualitat de vida  és la mateixa si l’operen en sis que si ho fan en nou o dotze mesos. A lo millor, l’Honorable Conseller, es referia a que l’increment de llistes d’espera no repercutiria en la salut dels malalts.....que tinguessin contractada la intervenció amb una mútua privada, i el va trair el subconscient. En fi, com deia un eslògan del moviment 15-M “se’ns pixen a sobre i diuen que plou”.
La situació és molt preocupant. Segurament es pot compartir la necessitat de reduir la despesa pública en una situació de crisi com l’actual, però de cap manera puc admetre que totes les retallades vagin en la direcció de convertir l’Estat del Benestar, en un Estat de beneficència. Que pugin impostos, que redueixin les aportacions als mitjans públics de comunicació, o que eliminin administracions inútils i sense competències ...... però, de cap manera hauríem d’assistir impassibles a una agressió tan flagrant als nostres drets socials.
Bona nit i bona sort.