No va ser el dit de Mourinho, va ser l'ull de Vilanova.

Pel títol d’aquesta entrada heu pogut endevinar que avui parlaré de la sentència del jutge únic del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol, per l’incident del partit de tornada de la final de la Supercopa d’Espanya, en que l’entrenador del Reial Madrid va posar. intencionadament i amb traïdoria, el dit a l’ull del segon entrenador del F.C. Barcelona.

Segons les enquestes oficials, la majoria de la ciutadania considera que la justícia funciona malament o molt malament -segons baròmetres recents del CIS el 48%-  i motius per a que tinguem aquesta impressió n’hi ha quasi a diari.

Començàvem la setmana amb la sentència d’un Jutge de l’Audiència de Murcia, on negava que la paraula “zorra” tingués característiques d’insult, en un cas de violència de gènere. I ahir, en un context molt menys dramàtic que la sentència del jutge murcià, ens assabentàvem que, cinquanta dies després dels fets, el jutge únic del Comitè de Competició de la F.E. de Futbol, un venerable ancià de vuitanta tres anys -ex-magistrat i ex-soci del Reial Madrid- feia pública la seva decisió de sancionar com a falta lleu tant a Mourinho com a Vilanova pel fets succeïts al Camp Nou el mes d’agost.

En aquest cas, el jutge ha situat a la mateixa alçada punitiva agressor i agredit, acabant sancionant-los amb idèntica quantia econòmica (sis cents euros), i amb dos i un partits de suspensió respectivament,  que únicament hauran de complir a la competició de la Supercopa. Es a dir què, d’acord amb l’estadística dels darrers anys, tant de equips que han participat en aquesta competició de guanyadors, com de la durada dels entrenadors del Reial Madrid amb Florentino de President,  podria passar que Mourinho (l’agressor) no arribés a complir mai la sanció, i Vilanova (l’agredit) l’acabés complint a la propera final d’aquesta competició. Un autèntic escàndol i un disbarat de dimensions siderals.

Sembla mentida que davant uns fets tan evidents i flagrants, les imatges dels quals van donar la volta al mon, un jutge pugui dictar una sentència tan absolutament injusta, amb arguments de tan sols d’una de les parts, el Reial Madrid, i sense cap prova que els avalin. Un cop més, les estructures esportives del nostre país han perdut l’ocasió d’evitar-nos el més lamentable ridícul internacional. Que hi farem.

L’espectacle llastimós de l’entrenador d’un club de futbol amb el prestigi esportiu del Reial Madrid, mereixia, pel be de l’esport, tenir un final molt diferent per part de la justícia esportiva. Les quinze setmanes de sanció a un jugador de rugbi italià, que participava al Campionat del Mon de Seleccions d'aquest esport, feta pública amb immediatesa i que. el esportista italià, haurà de complir a totes les competicions on participi, per un fet idèntic al comès per Xosé Mourinho, haguessin pogut servir d’exemple a aquest jutge esportiu que porta més de trenta anys al càrrec.

Bona nit i bona sort.