divendres, 30 de desembre del 2011

Moltísimes gràcies!!!!!

Demà, amb l’últim dia de l’any, i amb el nomenament oficial de la nova Delegada del Govern d’Espanya a Catalunya, s’acaba també un període de la meva vida, que ha durat justament tres anys i mig, en el que he tingut l’ocasió de col·laborar modestament a que la feina del Govern Central a la nostra província fos lo més efectiva possible en benefici dels ciutadans i ciutadanes de tots els municipis tarragonins.

Des del gabinet tècnic de la Subdelegació del Govern a Tarragona, he pogut comprovar (i compartir a la vegada) l’ambició amb la que han realitzat el seu treball els Delegats del Govern a Catalunya, Joan Rangel i Montserrat Garcia, i els Subdelegats a Tarragona Teresa Pallarès i Ramon Inglés, per tal que alguns dels més importants reptes que l’Estat tenia amb la nostra província fossin realitat.
Certament, la crisi no ha facilitat la nostra feina, però tot i això les dos darreres legislatures han estat les que més inversió de l’Estat s’ha realitzat a les comarques tarragonines, i també a les de l’Ebre. S’han deixat iniciades importants obres d’infraestructures viaries i ferroviàries, que amb unes circumstàncies econòmiques diferents ja estarien acabades, com la variant de l’Aldea o el Corredor del Mediterrani. També d’altres, pels mateixos motius, no han pogut veure’s iniciades, com l’A-7 des de La Jana a El Perelló. Però, on s’han complert escrupolosament els compromisos ha estat en tot allò que contemplava el nou Pla de Protecció del Delta de l’Ebre, després de la derogació del transvasament de l’Ebre que preveia l’anterior PHN  del P.P., amb una inversió absolutament històrica.
Els Fons Estatals d’Inversió Local (Fons Zapatero) han estat segurament la millor i més enriquidora experiència d’aquests quaranta dos mesos.   Sense bellugar ni un sol paper es va aconseguir que, en molt poques setmanes, tots els municipis de la província poguessin disposar d’uns recursos que els permetien realitzar obres en infraestructures i equipaments finançades al cent per cent per l’Administració Central. Amb tota seguretat, la més important transferència de recursos econòmics que mai s’ha fet en benefici dels Ajuntaments a l’Estat Espanyol.
No seria just que en un escrit com aquest, en un moment en que els funcionaris s’han convertit, per a alguns governants, en una mena d’ases de tots els cops, que no fes un sincer reconeixement a la bona feina de tots els treballadors públics que he tingut la sort de conèixer i amb els que he compartit responsabilitats. La imatge tan negativa que actualment s’està donant dels funcionaris en general és profundament injusta, i algun dia els responsables se’n penediran.
En fi, amb aquest punt i final es tanca també un període, que ha durat vint i quatre anys i sis mesos, de servei ininterromput als ciutadans des de l’administració pública. En aquest temps, iniciat a la millor escola que pot tenir cap polític, el seu Ajuntament, he intentat aportar el meu granet de sorra per millorar el “mon” més proper, des de la Diputació de Tarragona, el Consell Comarcal del Baix Ebre, la Delegació del Govern de la Generalitat, i aquests tres anys i mig a la Subdelegació del Govern de l’Estat a Tarragona. Quasi unes bodes d’or de dedicació (en les que tan sols ha estat professionalment  exclusiva durant quatre anys) a totes les administracions públiques de l’Estat, que m’han format com a polític, i especialment com a persona. 
Moltísimes gràcies a tots i totes aquelles persones que amb la seva confiança m’han permès arribar fins aquí

Bona nit i bona sort..

dilluns, 19 de desembre del 2011

Ara sí, un Nou PSC

Després de tres dies carregats d’intensitat, el “Nou PSC” comença a caminar. Certament, el XII Congrés ha estat molt diferent a tots els altres dels que he tingut l’ocasió de formar-ne part com a delegat. La successiva pèrdua de confiança en el projecte polític que representem els socialistes al nostre país, evidenciada a l’últim cicle electoral, ens indicava que teníem molta feina a fer.

Ho deia a l’últim comentari penjat al bloc, el nostre primer repte a superar en aquest Congrés era el de trobar respostes als motius pels quals els ciutadans havien deixat de creure en les nostres propostes aquests darrers anys, i el segon, un cop feta la primera anàlisi, plantejar les noves respostes que el PSC té per aquests temps de convulsió que ens està tocant viure.
Segurament, no hi haurà coincidència absoluta en que haguem aconseguit resoldre aquests dos objectius, però jo crec que, tant en les causes que ens han portat a una realitat política tan dura, com en la de les propostes que fem per recuperar la confiança perduda, hem avançat, i ho dic amb sinceritat. No m’ha semblat que aquest avanç hagi estat simplement cosmètic, com alguns mitjans de comunicació (que mai s’han distingit per la seva objectivitat en el seu tracte amb nosaltres) han afirmat.
Hem fet autocrítica, reconeixent molts dels errors comesos en aquests últims anys. Hem modificat formes i comportaments, que permetran que el Nou PSC sigui un partit més obert, més transparent, en definitiva molt més democràtic, portes endins i també més proper als ciutadans portes en fora. Hem avançat també, de forma decidida, en l’actualització de les nostres propostes polítiques per a uns temps com los que vivim, fent-ho però des dels valors que conformen l’ADN del nostre partit la justícia social i la igualtat d’oportunitats, reafirmant el nostre catalanisme, al servei de tots els catalans i catalanes, especialment dels que menys tenen, i amb la persistent voluntat d’aconseguir un Estat organitzat federalment. Finalment, també hem renovat les persones que han de liderar el nostre projecte polític els propers anys, amb una nova executiva on es troben moltes de les sensibilitats que conformen un partit amb tants matisos com el nostre. I tot això ho hem fet en poc més de tres dies d’un Congrés retransmès en directe per la web del PSC, i amb sessions plenàries obertes als mitjans de comunicació.
Haurem arribat tot lo lluny que les circumstàncies requerien? Hem renovat suficientment el discurs i les persones, i en la direcció desitjada? Ni jo, ni crec que ningú ho pot afirmar amb absoluta certesa, però hem avançat, i ara cal d’immediat posar-ho en evidència. El camí no serà fàcil, però estic segur que els socialistes estarem a l’alçada del que els catalans i catalanes esperen de natros.
Utilitzaré la cita que el nostre nou Primer Secretari, Pere Navarro, va fer al seu discurs com a candidat sol·licitant el vot dels delegats i delegades, “fa anys, en uns moments molt complicats per al PSC, un periodista preguntà a la Marta Mata: vostè es sent socialista encara? Ella respongué: . El periodista insistí, igual de socialista?, i ella contundentment digué: no, encara mésJo també, com la Marta Mata llavors, em sento més socialista que mai, i amb més ganes que mai d’ajudar al meu partit a aconseguir una societat més juusta.

Bona nit i bona sort.
Esforç per un nou PSC:   http://www.youtube.com/watch?v=8XFkxPZKHHg

dijous, 15 de desembre del 2011

A reveure Pares Jesuïtes

En un dels primers articles del bloc, fa poc més de dos anys, us vaig parlar dels Pares Jesuïtes de Roquetes, amb motiu del reconeixement que la Congregació Mariana, en els actes del seu Centenari, els va efectuar. Vaig intentar a aquella entrada, apart de transmetre la meva admiració personal per homes com el Pare Alberca o el Pare Cardús, als que he tingut l’honor de conèixer personalment i amb els que he tingut més contacte personal, retre un petit homenatge personal com a roquetero a unes persones que, amb la modèstia que els caracteritza, han significat tant a la història de la nostra ciutat des del seu treball científic a l’Observatori de l’Ebre.
Ahir l’Observatori va acomiadar oficialment els tres darrers Jesuïtes que, malgrat l’edat, continuaven exercint la seva tasca diària, tal com ho han fet des de fa molts,molts anys, amb constància, brillantor i humilitat. El germà Isidre Moncal, i els Pares Sanclement i Alberca se’n van, els ajustos de la Companyia de Jesus i la seva avançada edat fan que deixin la nostra ciutat. Han estat els últims Jesuïtes de l’Observatori, de Roquetes, i es just i molt merescut que en aquests moments de comiat sentin el caliu dels conciutadans als que tan orgullosos ens han fet sentir des d’aquell llunyà 1904, en que van decidir que la nostra ciutat era el lloc adequat per iniciar un procés d’investigació científica que ara continuarà sense ells.
M’hagués agradat poder acompanyar-los ahir a l’acte oficial de comiat però l’hora que es va celebrar no m’ho va permetre, és doncs per aquest motiu encara molt més que voldria que aquestes ratlles fossin el meu reconeixement als Pares Jesuïtes en aquest moment de comiat.
 
 
A reveure i moltes gràcies per tot el que ens heu deixat.
Bona nit i bona sort.    

    

dimarts, 13 de desembre del 2011

Nou PSC

L’any 1989, dos anys després d’haver format part com a independent de la candidatura socialista a l’Ajuntament de Roquetes, que encapçalava Mariano Gil, vaig decidir incrementar el meu compromís polític amb el projecte dels socialistes a Catalunya fent-me afiliat del PSC. En aquells moments governava Catalunya Convergència i Unió amb Jordi Pujol, i a Espanya els socialistes, amb Felipe González.

El meu “bateig” congressual, com a delegat de l’agrupació socialista de la meva ciutat, va ser al famós Congrés de Sitges, l’any 1994. Dos anys abans Convergència i Unió havia tornat a guanyar les eleccions al Parlament amb majoria absoluta, i Raimon Obiols, Primer Secretari del Partit, que havia estat el candidat a President  les tres darreres convocatòries a la Generalitat, arribava al Congrés amb una forta contestació interna, dirigida per alguns dels càrrecs territorials metropolitans del partit (els capitans), que son els que han portat les rendes del PSC des d’aleshores. L’objectiu últim d’aquell Congrés era que els socialistes, que guanyàvem les eleccions municipals, les generals i les europees, poguéssim també guanyar les eleccions al Parlament, amb candidats i discursos renovats. El Congrés va ser profundament emocional, amb votacions d’esmenes als Estatuts del Partit i a la Ponència Marc guanyades (o perdudes) per molts pocs vots i lluitades fins l’últim moment. Finalment, davant la possibilitat real que el Partit es trenqués, es va acabar pactant (a porta tancada)  una executiva on es va mantenir com a Primer Secretari el qüestionat Raimon Obiols amb companyia de molts dels que l’havien volgut defenestrar. El pacte va durar dos anys, fins l’any 1996 al Congrés de l’Hospitalet, any en que els socialistes tornarem a perdre les eleccions a la Generalitat, amb una candidatura encapçalada per Joaquim Nadal.
Des de Sitges ençà he participat, com a Delegat de l’Agrupació Socialista de Roquetes, a tots els congressos que el PSC ha celebrat, també ho faré al de Barcelona del proper cap de setmana. Certament, la situació amb la que els socialistes arribem a aquest XII Congrés és força diferent a la que teníem aquell llunyà 1994 a la bonica ciutat del Garraf. Avui el PSC és un partit que amés de seguir sense guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya (en vots i en diputats), ha vist com per primer cop perdia les municipals al conjunt del País, i a la seva capital, Barcelona, i per primer cop, també, es perdien unes eleccions generals. Es a dir, s’ha tancat tot un cicle electoral de derrota en derrota, que venia precedit d’una gradual pèrdua de confiança iniciada 2003, que sols la matusseria política del PP va permetre corregir, puntualment, a les eleccions generals de 2008.
Que ha passat?, com podem tornar a recuperar la confiança  perduda de tants catalans i catalanes en el nostre projecte? De la bona anàlisi, que els delegats i delegades al Congrés siguem capaços de fer, vers aquestes dues preguntes depèn, en bona mesura, que els socialistes tornem a ocupar un espai predominant a la política del nostre País.  Al meu parer, un espai inequívocament d’esquerres i catalanista. Ni més ni menys!
En aquests moments, en que tantes persones pateixen una situació dramàtica com a conseqüència de la pèrdua del lloc de treball, on l’Estat de Benestar es veu alarmantment assetjat, i la justícia social i la igualtat d’oportunitats estan  greument amenaçades per les polítiques neoliberals, molts ciutadans i ciutadanes estan expectants (especialment aquells que a les darreres conteses electorals no ens han renovat la confiança) per veure quins missatges som capaços  d’enviar els socialistes, que els permetin albirar una major esperança en el futur, i no els podem fallar.
Aquest Congrés del PSC serà, n’estic segur, un instrument magnífic per acabar amb l’ambigüitat dels missatges, que tant mal ens ha fet, i un punt de partida de les polítiques que els socialistes posarem, des de ja, al servei dels catalans i les catalanes, especialment d’aquells que més ens necessiten. Però, per a que aquest missatge tingui credibilitat hem d’obrir les portes i finestres del partit de bat a bat, hem de canviar l’estructura organitzativa de baix a dalt, i hem de propiciar la participació, la de militants i simpatitzants, però també la d’aquells que se’ns apropin amb voluntat de col·laborar amb el nostre projecte.
En definitiva, com diu el lema del Congrés, hem de fer un “Nou PSC” amb les idees clares per a sortir de la crisi des de l’esquerra, amb unes formes que ens apropin més a la societat, i amb nous lideratges disposats a deixar-se la pell en aquest projecte.
Tenim tres dies intensos per debatre, discutir i acordar les propostes que els socialistes fem per millorar la nostra societat. Com deia Joan Majó (a l’enllaç que us recomano) “Amb noves idees, amb noves cares i adaptat a les realitats del segle XXI, l’invent del PSC ha de recuperar-se, no pel bé del partit, sinó pel bé de Catalunya...” 
Bona nit i bona sort.


dimecres, 30 de novembre del 2011

Tancant el cercle

Segurament que per a molts de vatros no ha passat desapercebut l’increment d’anuncis de mútues de salut privades, als mitjans de comunicació els últims mesos, especialment als audiovisuals. Jo, quan això va començar a ser evident, pensava que les mútues privades havien percebut l’oportunitat de fer negoci, en aquest marc de retallades al sistema de salut pública del nostre país, que esta duient a terme el Govern de C i U, i per tant s’oferien publicitàriament per tal de tractar d’incrementar la seva quota de mercat. Doncs no, jo estava equivocat, al darrera d’aquestes decisions de “marketing” segurament ja hi havia la presumpció, per part d’aquestes empreses privades, que la qüestió de les “retallades” a la sanitat pública catalana sols era el principi, que on realment acabaria estant el negoci seria en l’obligatorietat de subscriure una assegurança de salut privada en funció de la renda, i,  en definitiva, això és lo que va anunciar ahir, reflexionant, reflexionant, l’inefable Boi Ruiz, Honorable Conseller de Sanitat del Govern de Catalunya.


Aquesta nova ocurrència liberal, del que va ser director general i president de la Unió Catalana d’Hospitals (associació empresarial d’entitats sanitàries) des de l’any 1994 fins el seu nomenament com a Conseller de Sanitat, és una autèntica amenaça i, en cas que es concretés, una càrrega de profunditat al model sanitari que s’ha anat construint els darrers trenta anys, com a conseqüència d’un Estat del Benestar que consagra la Constitució Espanyola del 1978, i el propi Estatut de Catalunya de 2006. De fet, la reflexió del Conseller, va molt en la direcció del sistema de salut dels Estats Units d’Amèrica, on conviuen un sistema sanitari privat, de qualitat, sols per als que se’l poden pagar; i un sistema de salut públic per a persones amb pocs recursos o els majors de 65 anys, bàsicament assistencial, i de mínims.

En fi, sota l’excusa de la crisi, i la sacralització del dèficit zero, estem assistint al més brutal atac al model de protecció pública que s’ha anat construint a Europa d’ençà l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Un model d’èxit que ha contribuït a reduir les desigualtats, i que no podem veure impassibles com, amb tanta obcecació, aquests nous aiatol·làs del neo-liberalisme intenten suprimir.

Hem vist recentment com l’abstenció ha contribuït a la indiscutible victòria del Partit Popular, sense que aquest partit hagi explicitat en cap moment  allò que pensava fer per sortir de la crisi, ni tampoc les seves propostes en matèria social, tot i que les Comunitats on governa (juntament amb Catalunya) l’eliminació de drets socials ja forma part del paisatge diari. D’altra banda, el Govern de Catalunya, dos dies després de les eleccions generals i sense avís previ, ens anuncia noves mesures contra el dèficit en la línia de les retallades ja dutes a terme en aquest any de govern dels millors, i ara el Conseller de Sanitat tanca el cercle, reflexionant sobre l’obligatorietat que els “rics” tinguin una mútua privada. Fins on anirem a parar!

No podem continuar abstenint-nos. Hem de defensar democràticament els nostres drets socials, perquè no és veritat que no hi hagi alternatives, no és veritat que no hi hagin diners per mantenir l’Estat del Benestar, no és veritat que, a una Europa propera a la depressió econòmica, les mesures contra el dèficit siguin les úniques que ens permetran sortir de la crisi. Calen altres polítiques sí, però aquestes passen per la nostra militància democràtica activa en contra de l’actual “status quo”.

Bona nit i bona sort.   
     

.             

dimecres, 23 de novembre del 2011

Estafa electoral? Frau democràtic? Un autèntic engany!!!!

El Punt 01/07/2011

El govern descarta noves rebaixes de sou als funcionaris

Foto El Punt

La vicepresidenta fa una crida a la tranquil·litat dels treballadors públics i carrega contra els “rumors interessats” de més reduccions

El Punt 23/11/2011

La rebaixa de sou dels funcionaris afectarà les pagues extres

Ortega explica que els ajustos de salaris tenen a veure amb una part d'un complement que s'aplicarà en les dues pagues extraordinàries del 2012 i que els treballadors “no ho notaran tant”

Si no deixava de ser preocupant, per a la qualitat de la nostra democràcia, que el Partit Popular guanyés el passat diumenge, amb una aclaparadora majoria, sense haver realitzat ni una sola proposta de com pensava encarar els problemes dels ciutadans i ciutadanes en cas de governar. L’actuació del Govern de Convergència i Unió, anunciant dos dies després de les eleccions unes mesures força impopulars, que en cap cas havien aparegut al llibre de ruta de la coalició els quinze dies de campanya (ni amb anterioritat), és la mostra més contundent de l'engany comés pels guanyadors de les eleccions generals a Catalunya el passat diumenge.

Hagués estat el mateix, el resultat electoral de C i U, si l’anunci d’unes mesures que afectaran a tanta i tanta gent, com el que ahir va fer Artur Mas, l’haguessin posat al servei del debat electoral i, per tant, en mans dels electors? No ho sabrem mai, però segurament els “estratègues” de la coalició consideraven que els podia afectar en negatiu, i per això ni tan sols van insinuar que les coses podien anar per allà on ahir Artur Mas les va situar. És una estafa electoral, és un frau democràtic? Potser. Però, el que amb tota seguretat és un autèntic engany, i una gravíssima falta de respecte als més de cinc milions de catalans i catalanes amb dret a vot.

Sense voler entrar a fons en les mesures anunciades (ja en tindrem ocasió), cal dir que, al meu parer, segueixen equivocant la direcció de sortida de la crisi, atacant les classes mitjanes, d’acord amb una mena de manual neoliberal que està arruïnant el consum i paralitzant la maquinaria productiva d’aquest País. De la crisi econòmica no en sortirem mentre les famílies no tinguin capacitat adquisitiva, i amb els centenars de milers de catalans i catalanes que han vist reduïda dramàticament aquesta capacitat, sols cal ara donar una volta més amb noves pujades d’impostos indirectes i reduccions salarials, per a que l’economia productiva d’aquest país acabi entrant en una situació catatònica (que ho preguntin al sector de l’automòbil, tan sols per posar un exemple).

Però, més enllà que aquestes mesures acabin anant en una u altra direcció, siguin o no eficaces per sortir de la crisi, avui, el que vull remarcar amb aquesta entrada és que em sembla èticament molt reprobable la manca de transparència amb els ciutadans, aquest intent permanent d’obtenir beneficis polítics mitjançant l’engany, la mentida, té curt recorregut, però a la vegada aparta d’aquesta activitat cada cop més gent, especialment els més joves, i  això no és gens bo ni per a la política, ni per a la democracia.

Bona nit i bona sort.





dimarts, 22 de novembre del 2011

Les eleccions del 20-N

Un cop més a Europa la crisi s’ha endut un altre govern, en aquest cas al govern socialista d’Espanya. Tal com preveien les enquestes, el Partit Popular ha guanyat les eleccions generals d’aquest passat diumenge amb un ampla majoria absoluta.

Tot i que els “mercats” han pressionat fins l’últim moment per tal que el resultat no fos cap altre que el que preveien els sondejos, a diferència de Grècia i Itàlia, aquí hem pogut ser els ciutadans els que democràticament decidíssim qui havia de ser el proper President del Govern. Tot i això, les polítiques de Rajoy no seran gaire diferents de les dels tecnòcrates “col·locats” pels mercats per dirigir els designis de grecs i italians.
Una jornada electoral on l’aclaparadora victòria del Partit Popular a quasi totes les regions d’Espanya, va anar acompanyada, a Catalunya, de la victòria per primer cop de Convergència i Unió a unes eleccions generals (sembla que les retallades, tot i les moltes protestes que els darrers mesos s’estan produint arreu del Principat, no han tingut pràcticament cost polític per als nacionalistes), i com a conseqüència de tot plegat, els pitjors resultats dels socialistes a Espanya i Catalunya d’ençà la recuperació de la democràcia a l’Estat espanyol.
Que ha passat? On pot estar l’explicació d’uns resultats tant desastrosos per al partit que, fa poc més tres anys i mig, guanyava a Catalunya amb el millor resultat de la seva història, i repetia uns molt bons resultats a la major part de Comunitats Autònomes, reeditant el període de Govern socialista iniciat per Jose Luís Rodriguez Zapatero el 2004?
Les respostes a aquestes preguntes no son fàcils. Al meu parer, hi ha tot un conjunt de factors que han contribuït de manera decisiva per a que es produís un resultat com el de diumenge passat. En primer lloc, la crisi, que començà sent econòmica i financera i de caire internacional, ha acabat convertint-se, a Europa, en un autèntica crisi del sistema, on els mercats financers, de la ma de les polítiques neo-liberals d’Alemanya i França, tenen posat el peu a sobre de països com el nostre, amb estructures productives realment febles. D’altra banda, el Govern de Zapatero (davant de la pressió d’aquests mercats) s’ha vist obligat a realitzar polítiques que no s’adien ni amb el seu programa electoral, ni eren les pròpies d’un partit socialista (reforma laboral, congelació de pensions, retallada del sou als funcionaris...), però que, a la vegada, tampoc aconseguien fer créixer l’economia i crear llocs de treball. L’atur ha estat, al meu parer, un dels motius més importants pels que els socialistes ens hem deixat tants vots pel camí, segurament, l’explicació de l’increment de l’abstenció en dos punts al conjunt de l’Estat cal buscar-la en aquest col·lectiu de ciutadans i ciutadanes que tan malament ho estan passant. Finalment, per no fer-ho molt més llarg, la substitució de Rubalcaba no ha estat el revulsiu suficient per remuntar una situació que ja es preveia molt complicada.
Davant d’això, què? Doncs, davant d’això, un Partit Popular que ha guanyat les eleccions sense explicar res de res del que, amb tota seguretat, acabarà fent, i que a les comunitats autònomes on governa ja està portant a terme, retallades a l’Estat del Benestar. Un Partit Popular amb un líder que, tot i guanyar amb una ampla majoria absoluta, no desperta cap passió ni entusiasme. I el que és pitjor, un Partit Popular que no ha estat capaç de fer pública ni una sola proposta que permeti confiar en que, amb les seves polítiques, l’economia espanyola creixerà i l’atur es reduirà. Malauradament, res de res!
Temps hi haurà per parlar del futur, i especialment de com encarem aquest futur els socialistes a Catalunya i a Espanya, però estic segur que superarem aquest moment tant difícil, perquè som dipositaris d’uns valors i una ideologia amb més de cent anys d’història, que representen a la majoria de ciutadans i ciutadanes. Am tota seguretat, ens tornarem a aixecar, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.
Bona nit i bona sort.

PD A Roquetes, un cop més, vam guanyar les eleccions generals, moltes gràcies a aquells que ens heu fet confiança.


dijous, 17 de novembre del 2011

Diumenge natros tenim la paraula

Foto cedida per Ximo Barberà

En la mesura que la campanya s’apropa al seu final, es fa cada cop mes evident la indignant indefinició, carregada de calculada ambigüitat, de les propostes que es compromet a realitzar el partit al que totes les enquestes senyalen com a clar guanyador a les eleccions del proper diumenge. Dic que és indignant, perquè mai en la historia de la democràcia d’aquest país, un partit amb possibilitats de guanyar les eleccions havia amagat les seves intencions d’una manera tan descarada, que ratlla en l’estafa, el frau democràtic.
La situació tan greu que viu l’economia del país hauria de ser motiu  suficient per a que aquells que pretenen governar es mullessin, i ens diguessin que pensen fer per sortir d’aquest atzucac. Quines mesures pensen portar a terme per reduir la xifra d’aturats, i si pensen o no reduir els drets laborals dels treballadors, especialment d’aquells que treballen en petites i mitjanes empreses. Si mantindran o no el subsidi d’atur, amb prestacions similars a les que avui tenen els que han perdut la feina. Si s’anirà cap a la privatització de drets socials com la sanitat i l’educació, o es mantindran els serveis públics de qualitat que havíem aconseguit en aquests últims trenta anys. Si anul·laran la llei de la dependència. Si faran pagar una part dels medicaments als pensionistes, o no. Quines mesures pensen prendre davant la voracitat dels mercats financers amb el deute públic espanyol Que passarà amb la tributació de les gran fortunes, es perseguirà el frau fiscal? I a l’Ebre, tindrem transvasament o no?.........
Les respostes a totes aquestes preguntes, amb propostes clares als programes electorals, son les que haurien de fer que diumenge guanyessin uns o altres. Fins ara però, els que van davant a les enquestes es neguen a confirmar res de res del que faran, no fos cas que la gent no els votés. El Partit Popular vol guanyar les eleccions sense comprometre’s  a res, mentre el partit socialista, Rubalcaba, Carme Chacon, Joan Sabaté, Francesc Vallés, Lluisa Lizarraga, la totalitat del seus candidats s’han passat la campanya explicant allò que pensen fer per sortir d’aquesta maleïda crisi a partir d’una nova legislatura.
Si les enquestes es veuen confirmades diumenge, amb una victòria aclaparadora del Partit Popular, caldrà que estiguem preparats per a tot, no s’han compromès a res però se’ls veuen perfectament les intencions.
Però això es pot canviar encara, és el vot de tots i cada un de nosaltres el que decidirà quines polítiques es faran els propers quatre anys des del Govern de l’Estat. Jo estic convençut que la majoria no vol polítiques de retallades de drets socials, ni que es baixin els impostos als que més diners tenen. La majoria no vol que les persones amb dependència no tinguin ajuts públics. La majoria no vol que es donin facilitats a l’empresari per acomiadar treballadors. I aquí, a casa nostra, som la majoria els que no volem que el transvasament ens torni a amargar la vida.
Per tant, per a no tenir que manifestar-nos a partir de dilluns en la defensa d’allò que la majoria volem per als propers quatre anys, manifestem-nos amb coherència diumenge votant aquells que defensen millor el que volem la majoria. Diumenge, serà president Rajoy o ho serà Rubalcaba, no hi ha cap altra possibilitat, així doncs tots tenim la paraula.
Vull un govern que defensi l’Estat del Benestar, vull un govern que no s’endugui l’aigua de l’Ebre, vull un govern socialista. Jo ho tinc clar, Rubalcaba!
Bona nit i bona sort.

dijous, 3 de novembre del 2011

Contra la resignació, il·lusió!!!

Aquesta tarda, llegia les últimes entrades del facebook i una d’aquestes m’ha cridat l’atenció, una persona jove venia a dir:  Cada dia que passa més a prop de la pèrdua de moltes de les llibertats que hem aconseguit en els últims anys... trist. El missatge no era nou, les darreres setmanes, d’una manera o altra, l’estem escoltant per tot arreu. Sembla que, aquest cop, el que diuen les enquestes ja és suficient, i el Partit Popular ha guanyat sense que calgui fer eleccions.


Em rebel·lo!. No pot ser que davant unes eleccions democràtiques, on el vot de cada un de natros pot decidir que les coses vagin d’una o d’altra manera, el sentiment més reiterat sigue el de la resignació, i el de donar per fet que les polítiques que es faran els propers quatre anys des del Govern de l’Estat, seran les que en aquests moments s’estan fent a les comunitats autònomes on governen aquests senyors de la dreta espanyola, o que, aquí mateix, està practicant, com a bons deixebles, Convergència i Unió.
L’Estat del Benestar està en perill. L’educació i l’atenció a la salut públiques, han estat les primeres en patir les conseqüències d’unes polítiques reaccionàries allà on governa la dreta. Però encara es pot fer més mal, sens dubte. Les pensions, la llei de la dependència o el mateix subsidi d’atur poden ser les següents víctimes de la promesa baixada d’impostos de Rajoy, si aquest arriba al govern.
Fa poc més de set anys, el tretze de març de 2004, també hi va haver unes eleccions, on tot feia presagiar que el Partit Popular, llavors al govern amb majoria absoluta, tornaria a guanyar de manera folgada i, per tant, Espanya continuaria a la Guerra de l’Irak, o el transvasament de l’Ebre seria definitivament una realitat. Però no va ser així, un dels més alts nivells de participació democràtica a unes eleccions ho va evitar. Ara es pot tornar a aconseguir, depèn de tots i cada un de natros.

Cal combatre la resignació amb la mateixa il·lusió, tot i la nostra insignificança,  amb la que vam lluitar per evitar el transvasament de l’Ebre. També llavors molts pensaven que no ens en sortiríem, que no podríem vèncer els grans interessos polítics i econòmics que s’amagaven al darrera d’aquella monstruositat social i ambiental, promoguda pel PP i recolzada per C i U. Però ens en vam sortir!!


Amb seguretat moltes coses no s’han fet bé en aquests set anys i mig, però, esteu segurs que, amb una situació com la que hem viscut, el Partit Popular ho hagués fet millor? Penseu que la solució dels problemes de la majoria passa, principalment, per abaixar els impostos als que més tenen (que és de les poques coses que Rajoy ha afirmat amb claredat, des de fa mesos)? En definitiva, penseu que amb el Partit Popular serem més lliures o tindrem millors serveis públics dels que hem tingut aquests darrers set anys i mig? Si totes aquestes preguntes tenen un no com a resposta, ja sabeu el que cal fer, evitar amb el vostre vot que governi el PP.   
Jo penso lluitar contra la resignació, no vull un govern del Partit Popular, i ens queden quinze dies per aconseguir que la majoria, que tampoc ho vol, canviï resignació per il·lusió.

Bona nit i bona sort.  

 
 
.
.  

divendres, 21 d’octubre del 2011

L'anunci d'ETA (tal com el vaig viure)

L’anunci de la banda terrorista ETA de l’abandonament definitiu de la violència, realitzat ahir la tarda, va convertir un dia normal, per a la immensa majoria de ciutadans i ciutadanes de l’Estat espanyol, en un dia històric. Un dia d’aquells que tothom intenta recordar així que hagin passat molts anys on era, quines van ser les primeres reaccions davant la noticia, quins pensaments li van venir a la memòria...., en fi, una data que, per la seva magnitud, els llibres d’història recordaran a partir d’ara. 

Certament, desprès del comunicat clar i contundent de la Conferencia per la Pau a Euskadi, celebrada a Sant Sebastià aquesta mateixa setmana, pareixia lògic pensar que la final de la barbàrie estava més prop, però, que ho estava tant?, la veritat, almenys per a mi, no. 

Així doncs, es va donar la coincidència que vaig conèixer la noticia al Saló d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de boca de l’Alcalde Ballesteros, a punt per escoltar  una conferència del Secretari d’Estat de Transports del Govern d’Espanya sobre el Corredor Ferroviari de la Mediterrània. Tot el públic present la vam rebre amb sorpresa i un calorós aplaudiment. 

Durant uns llargs instants, la meva atenció va deixar d’estar en les paraules del Secretari de Transports i el meu pensament es va omplir de records. Certament, de tristos records. Sí, perquè l’alegria d’un dia com el d’ahir, no ens farà oblidar els molts moments de dolor que ens han ocasionat aquests professionals de l’odi durant tants anys. Segurament, a cada un de natros, demòcrates, persones de bona fe, ens ve a la memòria algun retall d’aquesta llarga història que, per un motiu o altre, ens ha emocionat, ens ha entristit, ens ha fet mal. 

Jo, ahir, vaig recordar l’admirat Ernest Lluch, assassinat l’any 2000, company de partit, al que vaig conèixer personalment a una visita a Roquetes, a la MAI i l’Observatori de l’Ebre, no recordo amb exactitud la data, i amb qui després vam coincidir a diferents reunions relacionades amb el projecte polític que compartíem. També, del Comandant Arturo Anguera, assassinat per ETA l’any 1992, amb qui vaig tenir el goig de compartir una llimonada,  i una amable i llarga xerrada al seu xalet, prop de la Carretera dels Reguers, al poc de ser regidor de Roquetes, cap allà els anys 1988 o 1989. De Miguel Angel Blanco, regidor del Partit Popular d’Ermua, segrestat i assassinat el 1997, un deu de juliol, darrer dia de les nostres Festes Majors, i que ens vam assabentar del fatal desenllaç del seu segrest al Parc de les Moreres de la Torre de Gil, el dia de les paelles, i on vaig compartir llàgrimes amb el recordat amic i company regidor del Partit Popular Daniel Audí, mentre una minoria d’energúmens brindava amb cava.  

En fi, perquè ens han fet patir tant, i durant tant de temps? 

L’Estat de Dret els ha vençut, i ara sols podem esperar d’ells que entreguin les armes, i (si volen) demanen perdó a les víctimes. Ara és l’hora de la política amb majúscules, i han de ser els partits polítics democràtics els que administren el futur immediat amb prudència i molta intel·ligència. Així sigue. 

Bona nit i bona sort.  

dijous, 20 d’octubre del 2011

Vist des de fora: Enguany no hi haurà llums de Nadal

Com cada matí, avui a l’arribar a Tarragona fullejava el Diari mentre prenia el primer cafè del dia. El cert però és què, si no fos pel Barça (bé també pels resultats esportius del Roquetenc), en els temps que corren, les bones noticies cal buscar-les quasi amb lupa. Avui però, entre la ració de notícies relacionades amb la crisi, un titular m’ha cridat l’atenció. El titular deia “Roquetes prescindeix de les llums de Nadal com a mesura d’estalvi” i efectivament, de la lectura de l’article, es podia concloure que enguany  els carrers comercials de Roquetes no tindran els guarniments lumínics que, des de fa molts anys, ajudaven a fer una mica més de festa en dates tan senyalades i, perquè no dir-ho, a incentivar també el nostre esperit consumista ajudant al comerç del nostre poble a millorar les seves vendes. 

Segons l’Alcalde, l’Ajuntament no es troba en una situació crítica, però tot i això cal fer un gest com el de prescindir de les llums de Nadal perquè la Generalitat i l’Estat retarden el pagament de subvencions. Per al mal govern la culpa sempre la tenen els altres. Però la Generalitat sempre ha pagat tard les subvencions, i l’Estat, fins on jo sé, no té subvencions pendents amb l’Ajuntament. Per tant, quin és el problema real? 

Ja ho he explicat en altres articles, el problema principal de les finances municipals és què la gestió econòmica de l’Ajuntament de Roquetes els darrers quatre anys ha estat catastròfica, especialment d’ençà que els efectes de la crisi es van començar a notar als ingressos municipals. L’execució dels pressupostos de  2009 i 2010 ja indicava per on anaven els trets, però llavors ni s’estalviava en llums de Nadal, ni, m’atreviria a dir, en cap de les moltes coses que la situació que vivíem aconsellava. Es clar, la diferència entre aquells temps i els actuals era la proximitat a unes eleccions municipals. 

Però, no ens enganyem, una mesura com aquesta cal contextualitzar-la, i no cal ser malpensat per no veure que destil·la demagògia per tot arreu. Ara tocava sortir als diaris com un Ajuntament exemplar, que no vol retallar els serveis socials, i que comença reduint en cultura (el Tradicionarius) i en promoció comercial (llums de Nadal). Però, no és menys cert que, si volien retallar, podrien haver començat no pujant els sous de l’Alcalde i els regidors/es del govern municipal al primer Plenari de la nova legislatura, lo qual suposa un cost per a l’Ajuntament de més de vuit mil euros anyals més que a l’anterior mandat municipal. 

Estic d’acord amb l’Alcalde, l’últim del que s’ha de retallar és de les partides destinades a la despesa social, però encara estaria més d’acord amb ell si les mesures a prendre per millorar les finances municipals fossin coherents, racionals i transparents, i ni a l’anterior legislatura ni, pel que se, tampoc en lo que portem d’aquesta és la manera d’actuar de l’Alcalde i del seu equip de govern. 

Dit tot això, vull acabar deixant un parell de preguntes per a la reflexió dels lectors del Bloc. En una situació com l’actual, en que el consum està absolutament aturat, i el comerç de proximitat en pateix les conseqüències d’una manera dramàtica, és prudent prendre una mesura com la que ha anunciat l’Alcalde? No hi havia cap altra alternativa?

Bona nit i bona sort.

dijous, 6 d’octubre del 2011

No va ser el dit de Mourinho, va ser l'ull de Vilanova.

Pel títol d’aquesta entrada heu pogut endevinar que avui parlaré de la sentència del jutge únic del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol, per l’incident del partit de tornada de la final de la Supercopa d’Espanya, en que l’entrenador del Reial Madrid va posar. intencionadament i amb traïdoria, el dit a l’ull del segon entrenador del F.C. Barcelona.


Segons les enquestes oficials, la majoria de la ciutadania considera que la justícia funciona malament o molt malament -segons baròmetres recents del CIS el 48%-  i motius per a que tinguem aquesta impressió n’hi ha quasi a diari.
Començàvem la setmana amb la sentència d’un Jutge de l’Audiència de Murcia, on negava que la paraula “zorra” tingués característiques d’insult, en un cas de violència de gènere. I ahir, en un context molt menys dramàtic que la sentència del jutge murcià, ens assabentàvem que, cinquanta dies després dels fets, el jutge únic del Comitè de Competició de la F.E. de Futbol, un venerable ancià de vuitanta tres anys -ex-magistrat i ex-soci del Reial Madrid- feia pública la seva decisió de sancionar com a falta lleu tant a Mourinho com a Vilanova pel fets succeïts al Camp Nou el mes d’agost.
En aquest cas, el jutge ha situat a la mateixa alçada punitiva agressor i agredit, acabant sancionant-los amb idèntica quantia econòmica (sis cents euros), i amb dos i un partits de suspensió respectivament,  que únicament hauran de complir a la competició de la Supercopa. Es a dir què, d’acord amb l’estadística dels darrers anys, tant de equips que han participat en aquesta competició de guanyadors, com de la durada dels entrenadors del Reial Madrid amb Florentino de President,  podria passar que Mourinho (l’agressor) no arribés a complir mai la sanció, i Vilanova (l’agredit) l’acabés complint a la propera final d’aquesta competició. Un autèntic escàndol i un disbarat de dimensions siderals.
Sembla mentida que davant uns fets tan evidents i flagrants, les imatges dels quals van donar la volta al mon, un jutge pugui dictar una sentència tan absolutament injusta, amb arguments de tan sols d’una de les parts, el Reial Madrid, i sense cap prova que els avalin. Un cop més, les estructures esportives del nostre país han perdut l’ocasió d’evitar-nos el més lamentable ridícul internacional. Que hi farem.
L’espectacle llastimós de l’entrenador d’un club de futbol amb el prestigi esportiu del Reial Madrid, mereixia, pel be de l’esport, tenir un final molt diferent per part de la justícia esportiva. Les quinze setmanes de sanció a un jugador de rugbi italià, que participava al Campionat del Mon de Seleccions d'aquest esport, feta pública amb immediatesa i que. el esportista italià, haurà de complir a totes les competicions on participi, per un fet idèntic al comès per Xosé Mourinho, haguessin pogut servir d’exemple a aquest jutge esportiu que porta més de trenta anys al càrrec.

Bona nit i bona sort.


dimecres, 5 d’octubre del 2011

Avui salut i educacio.... demà el subsidi d'atur?








Certament, com una mena de maledicció bíblica, no hi ha dia sense la corresponent ració de males notícies.  Ahir es feien públiques les dades de l’atur de setembre, unes molt males dades. Noranta-cinc mil persones al conjunt de l’Estat –setze mil de les quals a Catalunya-  han passat a engreixar les, ja de per sí, prou dramàtiques llistes de persones desocupades. Una situació com aquesta crea un autèntic trauma personal a les persones afectades, que veuen trencades les seves expectatives de present i futur. No en va l’atur és avui la principal preocupació dels espanyols, d’acord amb el darrer baròmetre del CIS.

 
Però que us sembla, si afegim a aquesta molt mala noticia la traïció que ahir li va fer el subconscient a la Secretaria General del Partit  Popular, la senyora Cospedal, plantejant els seus dubtes sobre què cal fer en el futur sobre l’actual subsidi de l’atur. M’agafa autèntic espant, tan sols de pensar-hi, de les solucions que ha de tenir preparades el PP per a una qüestió, socialment tan sensible, com aquesta. M’esgarrifa si han de ser del to de les que està posant en pràctica, la pròpia Cospedal, com a Presidenta de Castella la Manxa.








El programa electoral del Partit Popular, per a les properes eleccions del mes que ve, segueix sent com una mena de misteri del que se’n parla molt, però ningú no en sap res. Per tant és d’agrair que de quan en quan ens ensenyin la poteta, insinuant allò que pensen fer si els ciutadans els donen la confiança. No insistiré però, al meu parer, baixar els impostos (una de les coses que sembla que tenen clar els populars) és incompatible amb el manteniment d’un Estat de Benestar com el que hem aconseguit els darrers trenta anys.


 






Amb una escola pública sense els recursos que li permeti donar una educació de qualitat, una atenció sanitària pública deficient per manca de mitjans, i posant en qüestió prestacions socials com la de l’atur, ja us ho deia ahir,  acabarem passant de l’Estat del Benestar al l’Estat de Beneficència i, creieu-me, no és el mateix.

Bona nit i bona sort.   



dimarts, 4 d’octubre del 2011

Retallades de drets socials? Ni parlar-ne!!!

Després d’un període, inusualment llarg, de no compartir reflexions, amb els habituals seguidors del bloc, avui torno a la càrrega.
El cert és què la situació de crisi que vivim, està resultant ser un autèntic refugi segur per a les polítiques més conservadores en lo social que es recorden a Europa d’ençà la Segona Guerra Mundial. Sota una raonable pretensió de  reducció del dèficit públic, s’amaga l’indissimulat intent privatitzador dels serveis púbics essencials del que, des de fa dècades, anomenem l’Estat del Benestar, per part d’aquesta onada de governs de la dreta política i econòmica que tenim la dissort democràtica de “gaudir” a Catalunya i la major part de comunitats autònomes de l’Estat.
La educació i l’atenció a la salut públiques, de qualitat i gratuïtes, potes essencials de l’Estat del Benestar, estan en perill imminent. Sobta descobrir que, aquests governs tan benintencionats, no trobin cap altre lloc d’on retallar, que d’aquells serveis públics essencials que permeten una major igualtat social.  En el cas del nostre país, sembla que de l’únic lloc on es pot reduir el dèficit és del desballestament d’un sistema de salut pública que, fruit del treball dels darrers anys, havia esdevingut modèlic, probablement dels millors del mon.
La reducció indiscriminada de l’assistència primària i dels serveis d’urgències, o el tancament de plantes hospitalàries i quiròfans, son el més clar exemple de cap a on ens porten les decisions del Govern dels millors.
Ahir, el Conseller del ram, fins fa quatre dies representant de la patronal privada del sector, ens intentava convèncer que, tot i l’augment de les llista d’espera per realitzar operacions quirúrgiques (en sis mesos, un increment del 23%), no ens havíem de preocupar, que aquest increment no repercutiria en la malaltia del pacient. Que li preguntin a una persona amb necessitat urgent d’una pròtesi de maluc o genoll, us asseguro que en cap cas la seva qualitat de vida  és la mateixa si l’operen en sis que si ho fan en nou o dotze mesos. A lo millor, l’Honorable Conseller, es referia a que l’increment de llistes d’espera no repercutiria en la salut dels malalts.....que tinguessin contractada la intervenció amb una mútua privada, i el va trair el subconscient. En fi, com deia un eslògan del moviment 15-M “se’ns pixen a sobre i diuen que plou”.
La situació és molt preocupant. Segurament es pot compartir la necessitat de reduir la despesa pública en una situació de crisi com l’actual, però de cap manera puc admetre que totes les retallades vagin en la direcció de convertir l’Estat del Benestar, en un Estat de beneficència. Que pugin impostos, que redueixin les aportacions als mitjans públics de comunicació, o que eliminin administracions inútils i sense competències ...... però, de cap manera hauríem d’assistir impassibles a una agressió tan flagrant als nostres drets socials.
Bona nit i bona sort.   




dimarts, 9 d’agost del 2011

Víctimes, sospitosos, culpables. Una de les imatges més vergonyoses de l'estiu

 
La veritat és que, entre unes coses i les altres, aquest no és un estiu qualsevol. La inacabable crisi que segueix martiritzant-nos; la violència extrema a països tan propers com Anglaterra; la fam que mata diàriament a milers de persones, especialment nens dels països menys desenvolupats; una climatologia desbocada que produeix desolació i dolor; els mercats financers, en mans de "hienes" especuladores, posant en escac governs democràtics i en quasi mat l’Estat del Benestar; en fi, tot un seguit de noticies negatives que es repeteixen un dia i un altre als informatius de totes les cadenes de ràdio i televisió, i encapçalen les portades dels diaris d’informació general, com si es tractés d’un malson que no s’acaba mai, i que no recordo que altres estius es produís amb la intensitat que ho està fent enguany.
Doncs bé, tot i això, si voleu que us sigui absolutament sincer, cap noticia m’ha impressionat tant, fent-me, fins i tot, pronunciar renecs i desqualificacions (que no vull repetir per escrit), com “l’animalada” comesa en la gestió del pagament dels 420 euros de la RMI (Renda Mínima d’Inserció) que la Generalitat dona a aquelles persones que no tenen cap altre ingrés. Em sembla absolutament incomprensible que, sense cap avís previ, el Govern de la Generalitat, concretament el departament del senyor Mena (el millor dels Conselllers, del Govern dels millors), hagi modificat el sistema de cobrament d’aquesta prestació assistencial a partir del primer dia d’agost.
Efectivament, fins aquest mes d’agost els ciutadans als que els serveis socials dels municipis i consells comarcals avaluaven com a persones amb un alt risc social, per manca de recursos econòmics, la Generalitat els aprovava una renda d’inserció de 420 euros, que mensualment s’ingressava al compte bancari on els beneficiaris tenien domiciliat el seu cobrament. Ara, baix la pretesa voluntat de reduir un suposat frau, els brillants "pensants" del Departament d’Economia i Empresa han decidit que una de les maneres de controlar aquest frau, que s’havia de fer inexcusablement a partir del mes d’agost, era enviar als domicilis que consten a l’expedient d’aquestes persones un xec bancari. Com tothom sap, el mes d’agost és aquell que millor funcionen els serveis públics (Correus, RENFE), i quan menys funcionaris hi ha de vacances, per tant, la conseqüència estava cantada, milers de persones que no han rebut ni l’ ingrés al banc, ni el taló, ni cap altra explicació més que les que surten als mitjans de comunicació, amb la desesperació que això suposa per a persones que no tenen cap altre ingrés per poder viure.
Les cues davant les oficines de la Generalitat, amb la major part dels funcionaris de vacances, realitzades per persones que suplicaven una solució a un problema tan greu com el que els ha vingut damunt, m’ha semblat una de les imatges més vergonyoses de l’estiu. Que voleu que us digue, em pensava que el nostre era un País avançat, amb un Govern amb sensibilitat social, competent i amb un mínim de sentit comú, però segurament, com en tantes altres coses, devia estar equivocat.
Us recomano llegir els enllaços que d'aquest tema ha publicat avui el diari "El País"
Bona nit i bona sort.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Vist des de Fora: L'endeutament i el dèficit municipal



Deute dels tres últims anys de l’Ajuntament de Roquetes (Tarragona )
2008:
4,161,000
Euros
520.97
Per habitant

2009:
5,068,000
Euros
634.53
Per habitant

2010:
6,246,000
Euros
782.02
Per habitant

POBLACION:
7,987
(any 2009)



(*) Dades publicades pel Ministeri d’Economia i Hisenda (Deute viu de les entitats locals 2008, 2009 i 2010)
L’Alcalde de Moià ha posat a sobre la taula, i de forma descarnada, la gravetat de la situació econòmica que viuen molts ajuntaments del nostre país. Certament, fa tan sols quatre anys resultava impensable que un ajuntament pogués arribar a plantejar-se el fer un concurs de creditors (suspensió de pagaments), i molt menys encara, com ha fet aquest Alcalde els darrers dies, la impossibilitat per poder pagar les nòmines dels treballadors de l’Ajuntament a curt termini. Però avui això és lo que hi ha, i Moià, més que una excepció, pot ser-ne punta de llança.

Però, molts us preguntareu, perquè està passant tot això? Doncs be, al meu parer, les causes son múltiples. Algunes, com el mal finançament dels ajuntaments, històriques; d’altres, com les relacionades amb la crisi i la punxada de la bombolla immobiliària, conjunturals. Però, en qualsevol cas, conjuntament amb aquestes causes, cal denunciar també la irresponsabilitat amb la que s’ha gestionat, per part dels governs de molts ajuntaments, una més que previsible baixada dels ingressos municipals en aquest període de crisi, sense que s’hagi actuat al mateix temps en una reducció de la despesa. Lo qual ha provocat dèficits, increments d’endeutament brutals, impagaments a proveïdors, etc.

Les dades que el Ministeri d’Hisenda va publicant des del 2008, indiquen que l’endeutament de molts ajuntaments ha crescut, en aquests tres últims anys, en uns percentatges molt preocupants, tal com ho feia també el dèficit. En concret el nostre Ajuntament, passava d’un deute viu de 4,16 milions d’euros al 2008  al de  6,24 al 2010. Un creixement del 50,11% en tres exercicis, però, amés, el dèficit del 2008 era de més d’un milió d’euros. Davant d’això doncs, que cal fer?

No serè jo, en aquests moments, qui ho digui. Però, vist des de fora, el primer que cal és recuperar la racionalitat, la coherència i el sentit comú que, al meu parer, alguns semblen haver perdut fa temps. En segon lloc, actuar de forma transparent i austera. Finalment, propiciar el diàleg i el consens, i gestionar amb la  responsabilitat que requereix la situació.

Res m’agradaria més que aquests haguessin estat els criteris amb els que el nou govern municipal de l’Ajuntament de Roquetes, hagués gestionat les seves responsabilitats en aquests poc més de dos mesos de funcionament. Però, de moment, apart de la pujada de sou de l’Alcalde i dels regidors del govern municipal .........

Adéu-siau i a esforçar-se. 

P.D. La xifra d’euros de deute per habitant, sols és significativa quan el nivell d’ingressos entre els Ajuntaments que es comparen es similar. Per exemple, un ajuntament amb molta activitat econòmica sempre tindrà més possibilitats de devolució del deute que un altre que no tingui tanta activitat econòmica tot i tenir el mateix deute per habitant tos dos. La mitjana estatal és de 616,65 euros/habitant.