dimarts, 13 de desembre de 2011

Nou PSC

L’any 1989, dos anys després d’haver format part com a independent de la candidatura socialista a l’Ajuntament de Roquetes, que encapçalava Mariano Gil, vaig decidir incrementar el meu compromís polític amb el projecte dels socialistes a Catalunya fent-me afiliat del PSC. En aquells moments governava Catalunya Convergència i Unió amb Jordi Pujol, i a Espanya els socialistes, amb Felipe González.

El meu “bateig” congressual, com a delegat de l’agrupació socialista de la meva ciutat, va ser al famós Congrés de Sitges, l’any 1994. Dos anys abans Convergència i Unió havia tornat a guanyar les eleccions al Parlament amb majoria absoluta, i Raimon Obiols, Primer Secretari del Partit, que havia estat el candidat a President  les tres darreres convocatòries a la Generalitat, arribava al Congrés amb una forta contestació interna, dirigida per alguns dels càrrecs territorials metropolitans del partit (els capitans), que son els que han portat les rendes del PSC des d’aleshores. L’objectiu últim d’aquell Congrés era que els socialistes, que guanyàvem les eleccions municipals, les generals i les europees, poguéssim també guanyar les eleccions al Parlament, amb candidats i discursos renovats. El Congrés va ser profundament emocional, amb votacions d’esmenes als Estatuts del Partit i a la Ponència Marc guanyades (o perdudes) per molts pocs vots i lluitades fins l’últim moment. Finalment, davant la possibilitat real que el Partit es trenqués, es va acabar pactant (a porta tancada)  una executiva on es va mantenir com a Primer Secretari el qüestionat Raimon Obiols amb companyia de molts dels que l’havien volgut defenestrar. El pacte va durar dos anys, fins l’any 1996 al Congrés de l’Hospitalet, any en que els socialistes tornarem a perdre les eleccions a la Generalitat, amb una candidatura encapçalada per Joaquim Nadal.
Des de Sitges ençà he participat, com a Delegat de l’Agrupació Socialista de Roquetes, a tots els congressos que el PSC ha celebrat, també ho faré al de Barcelona del proper cap de setmana. Certament, la situació amb la que els socialistes arribem a aquest XII Congrés és força diferent a la que teníem aquell llunyà 1994 a la bonica ciutat del Garraf. Avui el PSC és un partit que amés de seguir sense guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya (en vots i en diputats), ha vist com per primer cop perdia les municipals al conjunt del País, i a la seva capital, Barcelona, i per primer cop, també, es perdien unes eleccions generals. Es a dir, s’ha tancat tot un cicle electoral de derrota en derrota, que venia precedit d’una gradual pèrdua de confiança iniciada 2003, que sols la matusseria política del PP va permetre corregir, puntualment, a les eleccions generals de 2008.
Que ha passat?, com podem tornar a recuperar la confiança  perduda de tants catalans i catalanes en el nostre projecte? De la bona anàlisi, que els delegats i delegades al Congrés siguem capaços de fer, vers aquestes dues preguntes depèn, en bona mesura, que els socialistes tornem a ocupar un espai predominant a la política del nostre País.  Al meu parer, un espai inequívocament d’esquerres i catalanista. Ni més ni menys!
En aquests moments, en que tantes persones pateixen una situació dramàtica com a conseqüència de la pèrdua del lloc de treball, on l’Estat de Benestar es veu alarmantment assetjat, i la justícia social i la igualtat d’oportunitats estan  greument amenaçades per les polítiques neoliberals, molts ciutadans i ciutadanes estan expectants (especialment aquells que a les darreres conteses electorals no ens han renovat la confiança) per veure quins missatges som capaços  d’enviar els socialistes, que els permetin albirar una major esperança en el futur, i no els podem fallar.
Aquest Congrés del PSC serà, n’estic segur, un instrument magnífic per acabar amb l’ambigüitat dels missatges, que tant mal ens ha fet, i un punt de partida de les polítiques que els socialistes posarem, des de ja, al servei dels catalans i les catalanes, especialment d’aquells que més ens necessiten. Però, per a que aquest missatge tingui credibilitat hem d’obrir les portes i finestres del partit de bat a bat, hem de canviar l’estructura organitzativa de baix a dalt, i hem de propiciar la participació, la de militants i simpatitzants, però també la d’aquells que se’ns apropin amb voluntat de col·laborar amb el nostre projecte.
En definitiva, com diu el lema del Congrés, hem de fer un “Nou PSC” amb les idees clares per a sortir de la crisi des de l’esquerra, amb unes formes que ens apropin més a la societat, i amb nous lideratges disposats a deixar-se la pell en aquest projecte.
Tenim tres dies intensos per debatre, discutir i acordar les propostes que els socialistes fem per millorar la nostra societat. Com deia Joan Majó (a l’enllaç que us recomano) “Amb noves idees, amb noves cares i adaptat a les realitats del segle XXI, l’invent del PSC ha de recuperar-se, no pel bé del partit, sinó pel bé de Catalunya...” 
Bona nit i bona sort.


1 comentari:

  1. Em quedo amb això: "un espai inequívocament d’esquerres i catalanista". Al cap i a la fi son els dos sentiments ( ànimes, es diu ) que ha de conservar el PSC per tornar a ser el que ha estat. Conjugar-ho adequadament no és fàcil, es cert. Tampoc estaria gens malament oferir, a més de renovació ( autentica ) de cares, un missatge clar amb propostes radicals ( en el sentit d'arrel ), noves, decidides i avantguardistes. Sense complexos, amb alternatives i amb empenta. Un dels candidats diu que va proposar a la direcció l'eslògan: "De nou, PSC", molt semblant a l'oficial però amb una càrrega interessant de reivindicació històrica.

    ResponElimina