Tancant el cercle

Segurament que per a molts de vatros no ha passat desapercebut l’increment d’anuncis de mútues de salut privades, als mitjans de comunicació els últims mesos, especialment als audiovisuals. Jo, quan això va començar a ser evident, pensava que les mútues privades havien percebut l’oportunitat de fer negoci, en aquest marc de retallades al sistema de salut pública del nostre país, que esta duient a terme el Govern de C i U, i per tant s’oferien publicitàriament per tal de tractar d’incrementar la seva quota de mercat. Doncs no, jo estava equivocat, al darrera d’aquestes decisions de “marketing” segurament ja hi havia la presumpció, per part d’aquestes empreses privades, que la qüestió de les “retallades” a la sanitat pública catalana sols era el principi, que on realment acabaria estant el negoci seria en l’obligatorietat de subscriure una assegurança de salut privada en funció de la renda, i,  en definitiva, això és lo que va anunciar ahir, reflexionant, reflexionant, l’inefable Boi Ruiz, Honorable Conseller de Sanitat del Govern de Catalunya.

Aquesta nova ocurrència liberal, del que va ser director general i president de la Unió Catalana d’Hospitals (associació empresarial d’entitats sanitàries) des de l’any 1994 fins el seu nomenament com a Conseller de Sanitat, és una autèntica amenaça i, en cas que es concretés, una càrrega de profunditat al model sanitari que s’ha anat construint els darrers trenta anys, com a conseqüència d’un Estat del Benestar que consagra la Constitució Espanyola del 1978, i el propi Estatut de Catalunya de 2006. De fet, la reflexió del Conseller, va molt en la direcció del sistema de salut dels Estats Units d’Amèrica, on conviuen un sistema sanitari privat, de qualitat, sols per als que se’l poden pagar; i un sistema de salut públic per a persones amb pocs recursos o els majors de 65 anys, bàsicament assistencial, i de mínims.

En fi, sota l’excusa de la crisi, i la sacralització del dèficit zero, estem assistint al més brutal atac al model de protecció pública que s’ha anat construint a Europa d’ençà l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Un model d’èxit que ha contribuït a reduir les desigualtats, i que no podem veure impassibles com, amb tanta obcecació, aquests nous aiatol·làs del neo-liberalisme intenten suprimir.

Hem vist recentment com l’abstenció ha contribuït a la indiscutible victòria del Partit Popular, sense que aquest partit hagi explicitat en cap moment  allò que pensava fer per sortir de la crisi, ni tampoc les seves propostes en matèria social, tot i que les Comunitats on governa (juntament amb Catalunya) l’eliminació de drets socials ja forma part del paisatge diari. D’altra banda, el Govern de Catalunya, dos dies després de les eleccions generals i sense avís previ, ens anuncia noves mesures contra el dèficit en la línia de les retallades ja dutes a terme en aquest any de govern dels millors, i ara el Conseller de Sanitat tanca el cercle, reflexionant sobre l’obligatorietat que els “rics” tinguin una mútua privada. Fins on anirem a parar!

No podem continuar abstenint-nos. Hem de defensar democràticament els nostres drets socials, perquè no és veritat que no hi hagi alternatives, no és veritat que no hi hagin diners per mantenir l’Estat del Benestar, no és veritat que, a una Europa propera a la depressió econòmica, les mesures contra el dèficit siguin les úniques que ens permetran sortir de la crisi. Calen altres polítiques sí, però aquestes passen per la nostra militància democràtica activa en contra de l’actual “status quo”.

Bona nit i bona sort.   

     

.             

Estafa electoral? Frau democràtic? Un autèntic engany!!!!

El Punt 01/07/2011

El govern descarta noves rebaixes de sou als funcionaris

Foto El Punt

La vicepresidenta fa una crida a la tranquil·litat dels treballadors públics i carrega contra els “rumors interessats” de més reduccions

El Punt 23/11/2011

La rebaixa de sou dels funcionaris afectarà les pagues extres

Ortega explica que els ajustos de salaris tenen a veure amb una part d'un complement que s'aplicarà en les dues pagues extraordinàries del 2012 i que els treballadors “no ho notaran tant”

Si no deixava de ser preocupant, per a la qualitat de la nostra democràcia, que el Partit Popular guanyés el passat diumenge, amb una aclaparadora majoria, sense haver realitzat ni una sola proposta de com pensava encarar els problemes dels ciutadans i ciutadanes en cas de governar. L’actuació del Govern de Convergència i Unió, anunciant dos dies després de les eleccions unes mesures força impopulars, que en cap cas havien aparegut al llibre de ruta de la coalició els quinze dies de campanya (ni amb anterioritat), és la mostra més contundent de l'engany comés pels guanyadors de les eleccions generals a Catalunya el passat diumenge.

Hagués estat el mateix, el resultat electoral de C i U, si l’anunci d’unes mesures que afectaran a tanta i tanta gent, com el que ahir va fer Artur Mas, l’haguessin posat al servei del debat electoral i, per tant, en mans dels electors? No ho sabrem mai, però segurament els “estratègues” de la coalició consideraven que els podia afectar en negatiu, i per això ni tan sols van insinuar que les coses podien anar per allà on ahir Artur Mas les va situar. És una estafa electoral, és un frau democràtic? Potser. Però, el que amb tota seguretat és un autèntic engany, i una gravíssima falta de respecte als més de cinc milions de catalans i catalanes amb dret a vot.

Sense voler entrar a fons en les mesures anunciades (ja en tindrem ocasió), cal dir que, al meu parer, segueixen equivocant la direcció de sortida de la crisi, atacant les classes mitjanes, d’acord amb una mena de manual neoliberal que està arruïnant el consum i paralitzant la maquinaria productiva d’aquest País. De la crisi econòmica no en sortirem mentre les famílies no tinguin capacitat adquisitiva, i amb els centenars de milers de catalans i catalanes que han vist reduïda dramàticament aquesta capacitat, sols cal ara donar una volta més amb noves pujades d’impostos indirectes i reduccions salarials, per a que l’economia productiva d’aquest país acabi entrant en una situació catatònica (que ho preguntin al sector de l’automòbil, tan sols per posar un exemple).

Però, més enllà que aquestes mesures acabin anant en una u altra direcció, siguin o no eficaces per sortir de la crisi, avui, el que vull remarcar amb aquesta entrada és que em sembla èticament molt reprobable la manca de transparència amb els ciutadans, aquest intent permanent d’obtenir beneficis polítics mitjançant l’engany, la mentida, té curt recorregut, però a la vegada aparta d’aquesta activitat cada cop més gent, especialment els més joves, i  això no és gens bo ni per a la política, ni per a la democracia.

Bona nit i bona sort.

Les eleccions del 20-N

Un cop més a Europa la crisi s’ha endut un altre govern, en aquest cas al govern socialista d’Espanya. Tal com preveien les enquestes, el Partit Popular ha guanyat les eleccions generals d’aquest passat diumenge amb un ampla majoria absoluta.

Tot i que els “mercats” han pressionat fins l’últim moment per tal que el resultat no fos cap altre que el que preveien els sondejos, a diferència de Grècia i Itàlia, aquí hem pogut ser els ciutadans els que democràticament decidíssim qui havia de ser el proper President del Govern. Tot i això, les polítiques de Rajoy no seran gaire diferents de les dels tecnòcrates “col·locats” pels mercats per dirigir els designis de grecs i italians.

Una jornada electoral on l’aclaparadora victòria del Partit Popular a quasi totes les regions d’Espanya, va anar acompanyada, a Catalunya, de la victòria per primer cop de Convergència i Unió a unes eleccions generals (sembla que les retallades, tot i les moltes protestes que els darrers mesos s’estan produint arreu del Principat, no han tingut pràcticament cost polític per als nacionalistes), i com a conseqüència de tot plegat, els pitjors resultats dels socialistes a Espanya i Catalunya d’ençà la recuperació de la democràcia a l’Estat espanyol.

Que ha passat? On pot estar l’explicació d’uns resultats tant desastrosos per al partit que, fa poc més tres anys i mig, guanyava a Catalunya amb el millor resultat de la seva història, i repetia uns molt bons resultats a la major part de Comunitats Autònomes, reeditant el període de Govern socialista iniciat per Jose Luís Rodriguez Zapatero el 2004?

Les respostes a aquestes preguntes no son fàcils. Al meu parer, hi ha tot un conjunt de factors que han contribuït de manera decisiva per a que es produís un resultat com el de diumenge passat. En primer lloc, la crisi, que començà sent econòmica i financera i de caire internacional, ha acabat convertint-se, a Europa, en un autèntica crisi del sistema, on els mercats financers, de la ma de les polítiques neo-liberals d’Alemanya i França, tenen posat el peu a sobre de països com el nostre, amb estructures productives realment febles. D’altra banda, el Govern de Zapatero (davant de la pressió d’aquests mercats) s’ha vist obligat a realitzar polítiques que no s’adien ni amb el seu programa electoral, ni eren les pròpies d’un partit socialista (reforma laboral, congelació de pensions, retallada del sou als funcionaris...), però que, a la vegada, tampoc aconseguien fer créixer l’economia i crear llocs de treball. L’atur ha estat, al meu parer, un dels motius més importants pels que els socialistes ens hem deixat tants vots pel camí, segurament, l’explicació de l’increment de l’abstenció en dos punts al conjunt de l’Estat cal buscar-la en aquest col·lectiu de ciutadans i ciutadanes que tan malament ho estan passant. Finalment, per no fer-ho molt més llarg, la substitució de Rubalcaba no ha estat el revulsiu suficient per remuntar una situació que ja es preveia molt complicada.

Davant d’això, què? Doncs, davant d’això, un Partit Popular que ha guanyat les eleccions sense explicar res de res del que, amb tota seguretat, acabarà fent, i que a les comunitats autònomes on governa ja està portant a terme, retallades a l’Estat del Benestar. Un Partit Popular amb un líder que, tot i guanyar amb una ampla majoria absoluta, no desperta cap passió ni entusiasme. I el que és pitjor, un Partit Popular que no ha estat capaç de fer pública ni una sola proposta que permeti confiar en que, amb les seves polítiques, l’economia espanyola creixerà i l’atur es reduirà. Malauradament, res de res!

Temps hi haurà per parlar del futur, i especialment de com encarem aquest futur els socialistes a Catalunya i a Espanya, però estic segur que superarem aquest moment tant difícil, perquè som dipositaris d’uns valors i una ideologia amb més de cent anys d’història, que representen a la majoria de ciutadans i ciutadanes. Am tota seguretat, ens tornarem a aixecar, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.

Bona nit i bona sort.

PD A Roquetes, un cop més, vam guanyar les eleccions generals, moltes gràcies a aquells que ens heu fet confiança.

Diumenge natros tenim la paraula

Foto cedida per Ximo Barberà

En la mesura que la campanya s’apropa al seu final, es fa cada cop mes evident la indignant indefinició, carregada de calculada ambigüitat, de les propostes que es compromet a realitzar el partit al que totes les enquestes senyalen com a clar guanyador a les eleccions del proper diumenge. Dic que és indignant, perquè mai en la historia de la democràcia d’aquest país, un partit amb possibilitats de guanyar les eleccions havia amagat les seves intencions d’una manera tan descarada, que ratlla en l’estafa, el frau democràtic.

La situació tan greu que viu l’economia del país hauria de ser motiu  suficient per a que aquells que pretenen governar es mullessin, i ens diguessin que pensen fer per sortir d’aquest atzucac. Quines mesures pensen portar a terme per reduir la xifra d’aturats, i si pensen o no reduir els drets laborals dels treballadors, especialment d’aquells que treballen en petites i mitjanes empreses. Si mantindran o no el subsidi d’atur, amb prestacions similars a les que avui tenen els que han perdut la feina. Si s’anirà cap a la privatització de drets socials com la sanitat i l’educació, o es mantindran els serveis públics de qualitat que havíem aconseguit en aquests últims trenta anys. Si anul·laran la llei de la dependència. Si faran pagar una part dels medicaments als pensionistes, o no. Quines mesures pensen prendre davant la voracitat dels mercats financers amb el deute públic espanyol Que passarà amb la tributació de les gran fortunes, es perseguirà el frau fiscal? I a l’Ebre, tindrem transvasament o no?.........

Les respostes a totes aquestes preguntes, amb propostes clares als programes electorals, son les que haurien de fer que diumenge guanyessin uns o altres. Fins ara però, els que van davant a les enquestes es neguen a confirmar res de res del que faran, no fos cas que la gent no els votés. El Partit Popular vol guanyar les eleccions sense comprometre’s  a res, mentre el partit socialista, Rubalcaba, Carme Chacon, Joan Sabaté, Francesc Vallés, Lluisa Lizarraga, la totalitat del seus candidats s’han passat la campanya explicant allò que pensen fer per sortir d’aquesta maleïda crisi a partir d’una nova legislatura.

Si les enquestes es veuen confirmades diumenge, amb una victòria aclaparadora del Partit Popular, caldrà que estiguem preparats per a tot, no s’han compromès a res però se’ls veuen perfectament les intencions.

Però això es pot canviar encara, és el vot de tots i cada un de nosaltres el que decidirà quines polítiques es faran els propers quatre anys des del Govern de l’Estat. Jo estic convençut que la majoria no vol polítiques de retallades de drets socials, ni que es baixin els impostos als que més diners tenen. La majoria no vol que les persones amb dependència no tinguin ajuts públics. La majoria no vol que es donin facilitats a l’empresari per acomiadar treballadors. I aquí, a casa nostra, som la majoria els que no volem que el transvasament ens torni a amargar la vida.

Per tant, per a no tenir que manifestar-nos a partir de dilluns en la defensa d’allò que la majoria volem per als propers quatre anys, manifestem-nos amb coherència diumenge votant aquells que defensen millor el que volem la majoria. Diumenge, serà president Rajoy o ho serà Rubalcaba, no hi ha cap altra possibilitat, així doncs tots tenim la paraula.

Vull un govern que defensi l’Estat del Benestar, vull un govern que no s’endugui l’aigua de l’Ebre, vull un govern socialista. Jo ho tinc clar, Rubalcaba!

Bona nit i bona sort.

Contra la resignació, il·lusió!!!

Aquesta tarda, llegia les últimes entrades del facebook i una d’aquestes m’ha cridat l’atenció, una persona jove venia a dir:  “Cada dia que passa més a prop de la pèrdua de moltes de les llibertats que hem aconseguit en els últims anys... trist.”  El missatge no era nou, les darreres setmanes, d’una manera o altra, l’estem escoltant per tot arreu. Sembla que, aquest cop, el que diuen les enquestes ja és suficient, i el Partit Popular ha guanyat sense que calgui fer eleccions.

Em rebel·lo!. No pot ser que davant unes eleccions democràtiques, on el vot de cada un de natros pot decidir que les coses vagin d’una o d’altra manera, el sentiment més reiterat sigue el de la resignació, i el de donar per fet que les polítiques que es faran els propers quatre anys des del Govern de l’Estat, seran les que en aquests moments s’estan fent a les comunitats autònomes on governen aquests senyors de la dreta espanyola, o que, aquí mateix, està practicant, com a bons deixebles, Convergència i Unió.

L’Estat del Benestar està en perill. L’educació i l’atenció a la salut públiques, han estat les primeres en patir les conseqüències d’unes polítiques reaccionàries allà on governa la dreta. Però encara es pot fer més mal, sens dubte. Les pensions, la llei de la dependència o el mateix subsidi d’atur poden ser les següents víctimes de la promesa baixada d’impostos de Rajoy, si aquest arriba al govern.

Fa poc més de set anys, el tretze de març de 2004, també hi va haver unes eleccions, on tot feia presagiar que el Partit Popular, llavors al govern amb majoria absoluta, tornaria a guanyar de manera folgada i, per tant, Espanya continuaria a la Guerra de l’Irak, o el transvasament de l’Ebre seria definitivament una realitat. Però no va ser així, un dels més alts nivells de participació democràtica a unes eleccions ho va evitar. Ara es pot tornar a aconseguir, depèn de tots i cada un de natros.

Cal combatre la resignació amb la mateixa il·lusió, tot i la nostra insignificança,  amb la que vam lluitar per evitar el transvasament de l’Ebre. També llavors molts pensaven que no ens en sortiríem, que no podríem vèncer els grans interessos polítics i econòmics que s’amagaven al darrera d’aquella monstruositat social i ambiental, promoguda pel PP i recolzada per C i U. Però ens en vam sortir!!

Amb seguretat moltes coses no s’han fet bé en aquests set anys i mig, però, esteu segurs que, amb una situació com la que hem viscut, el Partit Popular ho hagués fet millor? Penseu que la solució dels problemes de la majoria passa, principalment, per abaixar els impostos als que més tenen (que és de les poques coses que Rajoy ha afirmat amb claredat, des de fa mesos)? En definitiva, penseu que amb el Partit Popular serem més lliures o tindrem millors serveis públics dels que hem tingut aquests darrers set anys i mig? Si totes aquestes preguntes tenen un no com a resposta, ja sabeu el que cal fer, evitar amb el vostre vot que governi el PP.   

Jo penso lluitar contra la resignació, no vull un govern del Partit Popular, i ens queden quinze dies per aconseguir que la majoria, que tampoc ho vol, canviï resignació per il·lusió.

Bona nit i bona sort.  

 

 

.

.